.header h1{ text-align: left; }

RUTAS REALIZADAS

RUTAS REALIZADAS
RUTAS REALIZADAS

viernes, 25 de diciembre de 2015

TOLEDO - MALAGA EN BTT


Powered by Wikiloc
Powered by Wikiloc
  
               
                 Esta nueva ruta-aventura inédita,  como todas las que he realizado, ha estado pensada para unir  dos ciudades en bicicleta de montaña , por pistas, caminos y senderos, evitando el asfalto;  aprovechando vías pecuarias, calzadas medievales, antiguos trazados de ferrocarril y principalmente los caminos que unían los pueblos, actualmente utilizados por menesteres agrícolas.
                 En esta ocasión nos hemos dirigido hacia el sur, para ir desde el centro de la meseta a la Costa del Sol, uniendo Toledo  y Málaga.
                 Realizada entre los días 7 y 15 de noviembre de 2015
                La hemos sufrido y disfrutado: Alfonso Ruano,  José Orts, Jordi Matias, Josep Mª Farré,  Albert Victor, Cristina Velat, Pepe Ruiz, Isa Gandia, Armando Cobo, Albert Jorba, Pablo Saez, Llorenç Pros, Dioni Vallejo, Santi Peralta, Josep Mª Riera, con el apoyo de Jordi Miret, que nos han avituallado, tambien pedaleado y asistido en todos los menesteres.
                  En esta ocasión nos hemos desplazado desde Barcelona,  en AVE, hasta Toledo, donde hemos aprovechado la tarde para efectuar  una completa visita turística a la Ciudad y también para preparar las máquinas para el día siguiente.



DIAPOSITIVAS DE LA TRAVESIA











1ª ETAPA   TOLEDO-LOS CORTIJOS    84 KMS.   1.347 DESNIVELL


                     Después del desayuno, puesta a punto de bicis, GPS, y la foto de rigor, partimos en descenso por las calles de la ciudad hasta el Puente de Alcántara, que lo cruzamos sobre el Rio Tajo (km1). Seguimos por carretera hasta las inmediaciones de la Ermita de la Virgen del Valle(km.2,7), nos desviamos a la izquierda, por un sendero pedregoso en subida, que nos obliga a arrastrar la bicicleta y que nos conducirá nuevamente  a la carretera (km.3,2), que la cruzamos para seguir por un divertido sendero paralelo hasta la Urbanización El Olivar de Cobisa  (km.5,6), ya por camino y entre olivos llegamos a  Cobisa  (km.8,2).
                    Seguimos llaneando por pista entre grandes extensiones de campos de cultivo y con los inseparables olivares hasta cruzar  Ajofrin (km.20) y seguidamente  Sonseca (km.23,5), aquí nos avituallamos.
                    Vamos llaneando, cruzamos la pedanía de Casalgordo  (km.26,8) de 3 habitantes, hasta llegar a las primeras estribaciones de los Montes de Toledo(km.35), iniciando la subida a la Sierra de los Yébenes ,  por un camino pedregoso y con desnivel considerable, hasta llegar a un sendero precioso a nuestra izquierda (km.37,3) entre matorrales y encinas, hasta alcanzar la cota de 1.115 m.altitud. y descenso espectacular hasta Marjaliza (km.41), con extensos paisajes en nuestro horizonte.
                   Reponemos fuerzas con un avituallamiento  y seguimos  por caminos que cruzan una extensa, Reserva de Caza Nacional, entre bosques de las Sierras de Rebollarejo y Comendador, que nos conducen a las Casas de los Quintos de Mora (km.64), perteneciente al Patrimonio Forestal del Estado,  cuartel general de monterías y cacerías de la zona
                   Entramos en una zona que los caminos son asfaltados, que seguimos  siempre en ascenso, hasta cruzar la Sierra de Pocito (1.073 m.) y en descenso por una amplia pista llegar a Los Cortijos, alojándonos en unas curiosas cabañas de madera.





                             
      2ª ETAPA    LOS CORTIJOS – BALLESTEROS     76,3 KMS  630 m.desnivel


                   Partimos de Los Cortijos, a los 3,5 kms iniciamos el ascenso por una ancha pista, que nos conducirá a la cima del Puerto de Veredas (890 m), entre un bosque de molinos eólicos .
                   El descenso lo efectuamos por el Valle de los Molinos, bordeando la presa, en dirección a la Sierra de Malagón.  Cruzamos la población de Cristo del Espíritu Santo (km.22,5) y Fuencaliente (km.23,5).
                   Seguimos por el margen izquierdo del Embalse de Gasset (km.29,2) en toda su extensión, para entrar en la Cañada Real Soriana, que sigue el rio Bañuelos hasta desembocar en el Embalse de Vicario (km.47).
                   Entramos en las extensas llanuras del Campo de Calatrava, por pistas, que nos conducirán a las puertas de Ciudad Real (km.55,5), donde llegamos por una gran urbanización semi abandonada  . Cruzamos la ciudad por el centro del casco urbano, buena parte por carril bici.
                   Después de reponer fuerzas, con una comida ligera, reemprendemos la marcha, siguiendo una vía verde, que nos ha transportado a la vía pista de la vía de servicio del Ave, que dejamos para cruzar el Rio Jabalón y dirigirnos hacia la zona del Aeropuerto de Don Quijote (km.73) y llegar entre campos de cultivo de cereal a Ballesteros de Calatrava (km.76,3)





3ª ETAPA    BALLESTEROS-FUENCALIENTE       82,4 KMS  1.239 desnivel

                   Seguimos por las extensas llanuras  del Campo de Calatrava, , bordeamos el Embalse de Quintos de Valeria (KM.9), nuevamente pedaleamos por la Cañada Real Soriana Oriental, cruzamos Argamasilla de Calatrava (km.25,8), seguidamente entramos en Puertollano (km.26,3), cruzamos por su arteria principal, a la salida de la ciudad enlazamos con un carril bici paralelo a la carretera que nos conducirá a pies de la Sierra de Puertollano (KM.33,5), iniciando el ascenso por un sendero al Puerto de Mestanza (868 m).
                    En el mismo puerto, cruzamos la carretera y entramos por un camino que va carenando el Cerro del Castelar, hasta  Hinojosa de Calatrava (km.38,8), para continuar con un espectacular descenso hasta Cabezarrubias del Puerto (KM.43,2).
                    Seguimos por caminos en pleno Valle de Alcudia, hasta llegar a la Sierra de Valdoro, que la cruzamos por el Puerto de Ventillas (923 m)(KM.62), iniciando un vertiginoso descenso hasta el pueblo de Ventillas, en la confluencia con el rio Montoro (Km.65,2), bordeando su cauce y entre bosques iniciamos la subida al puerto de Valderepisa (KM.72,3).
                     Cruzamos la carretera y después de salvar una cancela, entramos en una zona de frondosos bosques de pinos y espectacular pista, que seguimos. Pasamos por la Ermita de San Isidro (KM.79,5) para llegar seguidamente a Fuencaliente (KM.82,4)









4ª ETAPA   FUENCALIENTE-MONTORO   61,5 KMS     605 desnivel

                   Salida de Fuencaliente en descenso hasta el Arroyo de los Terreros (KM.1,1), iniciando aquí una fuerte rampa de un kilómetro  y divisar desde lo alto la Sierra Morena 
                      Empezamos a ciclar por sendas verdes, entre dehesas de alcornoques, encinas y pinares, acompañados de todo tipo de ganado suelto.
                      Entramos en el Parque Natural de Sierra de Cardeña y Montoro, de redondeadas y suaves lomas, con increíbles paisajes hacia el valle del Guadalquivir.
                      Pasamos por las inmediaciones de Azuel (KM.17,2), seguimos por estos bellos parajes hasta Cardeña (KM.24), nos avituallamos. Dejamos la senda para entrar en una intransitada carretera que va secundando la Vereda de Garci-Gómez, con sorprendentes panorámicas de los valles de su alrededor.
                      En el km.48,5 y en el caserío de la Torrecilla, dejamos el asfalto y la vereda se convierte en una pista que nos conducirá entre olivares y en descenso al cauce del rio Arenosillo (KM.53,7) que lo cruzamos y seguimos en ascenso hasta la loma del Algarrobo, donde divisamos  el meandro del Guadalquivir que rodea Montoro (KM.61,5)   para llegar descendiendo a esta preciosa ciudad.









5ª ETAPA     MONTORO – CORDOBA        63,8 KMS          630 desnivell


                          Partimos de Montoro llaneando entre olivares cercanos a la vega del Rio Guadalquivir, que lo cruzamos en el km.6, en la confluencia con el rio Arenoso, por un nuevo puente de la carretera, no sin dificultades para poder acceder desde el cauce del rio

                          El terreno se convierte en ondulado y con constantes rampas hasta llegar a Ademuz (KM.23), aquí ha aparecido el primer contratiempo, pinchazo y rajadura de cubierta, que hemos solventado con dificultades.                  
                           Cruzamos el Parque Periurbano de Fuente Agria, antes de llegar a Villafranca de Córdoba (KM.31), donde nos espera avituallamiento.  
                           Seguimos por la Vereda de Córdoba, que transcurre cercana al Guadalquivir. Cruzamos el rio Guadalmellato y llegamos a Alcolea (KM.44,3 
                           Nos desviamos para entrar en la pista de la via de servicio del Canal del Guadalmellato (KM.45,3), que nos conducirá a las puertas del casco urbano de Córdoba (KM.63,8)





6ª ETAPA     CORDOBA PUENTE GENIL        81,4 KMS    920 desnivel

                  Efectuamos la salida de la ciudad por el puente de San Rafael, para seguir por el margen izquierdo del Guadalquivir y enlazar con la Via Verde de la Campiña (KM,9,88) hasta el Barrio de San Vicente (KM.24,7), que la dejamos para efectuar un tramo de 2,5 por la  carretera CO-3304 y enlazar con caminos agrarios que secundan grandes extensiones con terreno ondulado.
                    Cruzamos las poblaciones de Quintana (km.33,2) San Sebastián de los Ballesteros (km.43,1) y Santaella (Km.56,2).
                     En el Km.67,1 hemos accedido a la pista de la via de servicio del Canal Genil-Cabra, que nos ha conducido hasta Puente Genil (km.81,4)






7ª ETAPA      PUENTE GENIL – EL CHORRO   79,8 kms.    890 desnivel

                    Salimos de Puente Genil, cruzando la ciudad y el rio Genil, por la pista de la Cañada Real de Granada, en ligero ascenso. Entre extensos campos de olivares llegamos a Estepa (KM.17,5), salimos de la población por amplia pista en dirección a Lora de Estepa (KM.24,10), seguimos por caminos entre campos de cultivo en dirección a la Sierra de los Caballos, que dejamos a nuestra derecha.
                    Pedaleamos por la vía de servicio del AVE, nos desviamos hacia la zona de la Laguna de Fuente de Piedra, reserva natural para la reproducción del flamenco rosa, (que parece han emigrado), bordeamos la laguna de norte a sur, en toda su extensión.
                    Seguimos por pistas interminables, entre lomas onduladas, hasta llegar a Campillos (KM.60,2), bordeamos a la laguna de Capacete (Km.64,8)
                    Nos dirigimos hacia la Sierra del Valle de Abdalajis, donde están enclavados los Embalses de Guadalhorce y Guadalteba, que nos deparan unas espectaculares panorámicas, ya que los cruzamos por la presa que los une, quedando a ambos lados, hasta llegar al Pantano de El Chorro (km.79,8)









     8ª ETAPA        EL CHORRO – MALAGA     68,6 KMS.        890 desnivel

               Estamos alojados en el centro del Pantano de El Chorro, en la confluencia entre cuatro embalses, Guadalhorce, Guadelteba, Conde de Guadalhorce y Gaitanejo,.
                      De inicio salimos bordeando estos embalses, por la ladera de la Sierra de Almorchon, donde podemos observar el majestuoso y espectacular Caminito del Rey (km.7,5), anclado en la misma laderra de la pared del Desfiladero de los Gaitanes.
                       Seguimos hacia la estación de El Chorro (km.9,1), cruzando la presa del Embalse Tajo de la Encantanda y por pista paralela a la via del tren, llegamos a la Estación de las Mellizas (km.16). Iniciamos aquí el ascenso al Cerro de la Caridad, para seguir en descenso hacia las inmediaciones de Alora (km.25) y después Pizarra (km.33).
                        Por la carretera MA-402, pedaleamos hasta la salida del casco urbano de la Estación de Vista Alegre (km.48,2), desviándonos a una pista paralela al rio Guadalhorce, que nos conducirá, pasando por las inmediaciones del Campo de Golf (km.55,4) y Aeropuerto (km.59), al inicio del Paseo Marítimo de Málaga (km.68,6) y entrar al casco urbano por la zona del puerto.


  

domingo, 1 de noviembre de 2015

REFLEXIONS ATEMPORALS D'UN "BIKER"


Definició d’ATEMPORAL
És allò que està més enllà del temps i que serveix per instituir una  ordre en una sèrie de successos i que permet  establir l’existència  d’un present, antecedit per un passat i seguit d’un futur, per  tant, és allò que no està lligat a les lleis del temps.

-------------------------------------------------

      Des del dic sec on estic estancat, esperant creuar el túnel del sofriment per un atemporal incident de bici, amb resultat de vuit costelles trencades, afecció pulmonar i trencament del tendó-manguito de l’espatlla, amb l’ hospitalització de 26 dies,  inclosos 6 de UVI, vull començar aquí un relat de part de  meves vivències en les aventures, viatges, excursions, sortides fetes sempre amb l’inseparable bicicleta de muntanya.
                 Puc dir que la infinitat  de caigudes que he sofert durant aquests llargs anys des de dalt d’aquesta meravellosa màquina, que m’ha donat tantes satisfaccions, han tingut un sol responsable: JO.  Ara li haig de  donar les culpes a una desconnexió  de les neurones que interactuen en la zona de la oïda interna, responsable de l’equilibri,  que al no veure unes branques interposades en la traçada en varen dur a un aterratge incontrolat sobre el sauló d’un  sender.
                Us he de dir que no anava  de pressa, ni fent salts, ni sense mans, ni derrapant , tampoc practicava el descens, ni empaitava ningú, pot ser que la inconnexió esmentada, m´hagués connectat atemporalment amb el paisatge i el mar que es veia a l’horitzó.
                L ‘incorporació a posar-me dret va ser immediata com sempre, prèvia comprovació si tenia algun morat, cop, pantaló estripat o estropell mecànic, solament només quan va baixar-me la adrenalina i pujat el dolor costal, vaig notar el mal que em m’havia fet, que malgrat el dolor vaig seguir uns cinc quilòmetres fins arribar al punt de partida on tenia el cotxe, això si, no vaig poder conduir i va ser necessari un company que em portés a casa, degut a les deplorables condicions físiques que em trobava.
               En aquest temps de inactivitat sobre els pedals m’han fet reflexions i preguntes per part de la comunitat que no pedala:  ¿no et canses? ¿no fa molt fred? ¿no tens calor?¿no sues molt?¿no hi ha moltes costes? Acabant finalment per la gran pregunta: ¿no és molt perillós?  . Davant de semblant pregunta, responc QUE NO , i que el perillós és viure amb  por a fer les coses que t’agraden i t’omplen. En resum aquestes preguntes les fan les persones que se les  posen com excusa per no fer  el que els hi agradaria fer i no acaben de atrevir-se.
     Crec que hi ha una percepció de que muntar en bici és molt perillós. Però ens hem d’adonar de que es millor passar una hora pedalant que conduint o sense moure’s i que tot el temps que passem fent-nos  preguntes que són excuses per no pujar a la bici,  és temps que estem perdent.
   Sóc incapaç de buidar  la meva ment, però m’he adonat que a l’anar pedalant en solitari o acompanyat,  buscant  camins i  paratges,  el temps pot passar desapercebut , oblidant records i problemes precedents, omplint de felicitat, ritme i llibertat, assaborint l’ únic  moment que estàs passant.
               En el seient de la bicicleta, he pres decisions de vida, projectes i il·lusions , que quasi sempre han arribat a bon terme.
               Aquest atemporal accident va ser l’ última connexió que vaig  tenir amb el quadre de la meva Scoot ,i és on tiraré  enrere per començar millor aquests relats: l’últim que vaig  fer.
               En realitat va ser una sortida entre setmana, que és quan es pot gaudir plenament de la bici, el paisatge, camins i els entorns, sense molestar ni que et molestin els usuaris de la muntanya.
               En Jordi, coneixedor dels entorns de Badalona, ens va portar  a l’Albert, el Dioni i a mi a rodar principalment per corriols i senders dins del Parc de la Serralada de Marina, primer en fortes pendents, veient a vista d’ocell i als nostres peus,  el complex  Hospitalari Germans Trias i Pujol “Can Ruti”, després d’haver passat pel contorn del Monestir de Sant Geroni de la Murtra.
               Tot carenant i després de passar pel Collet de Vallençana, vàrem anar cap a la Font de l’Alzina, on vam gaudir d’un bon esmorzar i es pot dir també que vam parlar dels projectes per aquest any, tan dels viatges, com de les sortides importants que podríem fer. Que més endavant detallaré i que a part d’omplir els paps, ens ompliren de il·lusions. Una vegada acabat l’àpat i contents també pel radiant dia que estava fent, l’Albert ens fa una exhibició del que es pot fer amb la bicicleta elèctrica que portava i que ens volia engatussar en que era el nostre futur, va pujar i baixar per un corriol complicat, que amb seva antiga habilitat de “trialer-motero”, ens ho vam mirar amb bons ulls, però no ens va convèncer  de moment  en canviar de muntura i seguirem fent servir  la nostra força per arrastrar la.
               Després de l’espectacle,  ens  dirigirem cap el Poblat Ibèric de Puig Castellar  i així arrodonir el dia amb una  visita cultural, damunt d’aquest turó del mateix nom, on hi ha unes vistes impressionants cap les dos vessants, el Vallés i el Maresme, per una part veient el curs del riu Besós i a l’altra la immensitat del mar Mediterrà.
               De tornada i en descens cap el nostre punt de partida i eufòrics pel dia que estàvem passant, i per el suposats motius abans esmentats, es va esdevenir l’atemporal incident, que em va estroncar el dia i els  vinents, fins avui

ILUSIONS DE PROJECTES ATEMPORALS  EN L’ESMORZAR

               Estem acabant el gener i en aquestes dates ja es té una idea dels viatges que projectem fer durant l’any i  que fem des de fa ja quasi mes de 15 anys, generalment un a la primavera i l’altre a la tardor.
               Són ja més d’una trentena els que s’han fet, sempre acompanyat de grups d’amics  fidels a aquesta manera de viatjar, mantenint aquesta incertesa que sortim d’un punt determinat per arribar a un altre també determinat, però en una ruta indeterminada i desconeguda, enllaçant pistes, camins i senders, que generalment servien antigament per transitar d’un poble a l’altre, bé sigui a peu,  amb animals, carruatges o trens, seguint calçades romanes, vies pecuàries, vies de transhumància, GR, PR,  vies de tren abandonades, lleres de rius i torrents, camins de ferradura i tot enllaç  en que es pugui pedalar.
               He de fer l’esmena que aquests grups fidels van variant cada viatge, conservant una base, es van unint nous companys, però es procura no passar més de quinze, per motius de les complicades logístiques que això comporta, ja que normalment els  allotjaments escassegen  per les zones que passem, sent  cases rurals  els establiments que més freqüentem i que mes s’acomoden a les nostres necessitats.
               Tots els viatges sempre han superat els 500 quilòmetres i les  sis etapes, essent la Península Ibérica la que s’ha volgut conèixer d’aquesta manera. La més  llarga i continuada es la que vàrem  emprendre a Lisboa i acabant a Barcelona, amb setze dies de pedalar seguits i més de mil sis-cents quilòmetres.  La resta que s’enumeren a continuació creuen de nord a sud, d’est a oest tota la geografia de la Península, em sembla que sense deixar racons en blanc  del mapa.
               La majoria de rutes s’han fet sense assistència de cap classe, sent autosuficients . No portem les clàssiques i voluminoses   alforges, ni pesades motxilles a   l’esquena, només un senzill maletí o bossa subjecta sota el seient, on hi portem tot l’equipatge i pes que no sobrepassa el cinc quilos. Dos mallots, dos “coulots”(llarc i curt), tres  parells de mitjons, una jaqueta-impermeable, guants i sabates, és la indumentària per pedalar i em de tenir en compte que una muda la portes posada. L’altra roba és la de carrer, que s’utilitza una vegada acabada l’etapa, uns pantalons llargs transformables en curts, samarreta, jaqueta, roba interior i sabatilles. Tot això sembla poc, però l’experiència  m´ha donat la raó i la majoria de companys també, tenint anècdotes molt curioses, en que a mig camí d’un viatge els que eren mes rebecs i portaven sobre carregament, han hagut de que deixar llast a l’oficina de correus, per tornar –ho a casa o abandonar-ho a les escombraries.

ALGUNS DELS VIATGES ATEMPORALS, MES SIGNIFICATIUS, PER ORDRE DE REALITZACIÓ
R U T A  
KMS
ETAPES
DIES

CAMINO DE SANTIAGO
783
7
8

TRANSPIRINENCA
866
11
12

SEVILLA-OVIEDO
858
11
12

BARCELONA-MADRID
726
8
8

MERIDIENNE VERTE- Dunkerque-BCN
1571
16
17

BURGOSVALENCIA
625
7
8

BARCELONA-VALENCIA
474
6
6

LISBOA-BARCELONA
1551
16
17

BARCELONA-SAN SEBASTIAN
602
7
7

CARRETERA AUSTRAL-CHILE
1544
14
16

TITAN DESERT-MARRUECOS 2007
450
5
6

PERIGORD-FRANCIA
468
5
6

BARCELONA-CIUDAD REAL
824
8
9
1Tram de Bcn-Ayamonte
CIUDAD REAL-AYAMONTE
545
6
7
2Tram de Bcn-Ayamonte
TITAN DESERT-MARRUECOS 2008
480
5
6

FINISTERRE-SALAMANCA
592
7
8
1Tram Finist-Cabo Gata
SALAMANCA -CIUDAD REAL
410
5
6
2Tram Finist-Cabo Gata
CIUDAD REAL-CABO GATA
608
7
8
3Tram Finist-Cabo Gata
BARCELONA-SAN SEBASTIAN
610
7
7
Segón viatge
VALENCIA GRANADA
592
6
7
1Tram Valencia-Tarifa
GRANADA-TARIFA
603
7
8
2Tram Valencia-Tarifa
SANTANDER-MADRID
590
6
7

MARRUECOS
380
6
7

RUMANIA-TRANSILVANIA
373
6
7

TOLEDO-MALAGA
604
7
8

PASSAU-VIENA (Austria)
379
5
7
Amb nens
RONCESVALLES-FINISTERRE
873
11
14
Amb nens

              Després d’aquest preàmbul de la filosofia d’aquest tipus de viatges, anem a comentar el que en tanta il·lusió es va parlar  a l’esmorzar d’aquell matí de grats records.
              Hi ha una idea de la que tinc la traçada feta de fa anys, que és la de seguir la franja que separa Catalunya, de la Comunitat Valenciana  i L’Aragó , anant d’Alcanar a Viella, però no sé si es pels anys que fa que en vaig fer part, en unes males condiciones meteorològiques, (va ploure tres dies seguits), on vam quedar enfangats fins el coll i calats d’aigua fins els ossos, acabant amb un mal regust de boca o que ho trobava massa prop i vaig pensar anar una mica més endins del mapa i fer una línia paral·lela mb l’esmentada franja amb una traçada que anés del Pirineu a Castelló de la Plana, passant per Saragossa i que es podria batejar com la Trans Aragò .
              Aquí comença el cuinar una ruta, primer traçant una línia imaginaria entre dos punts, que s’ha de seguir unint els camins i vies que es pugui pedalar  sense apartat de la referencia, salvant ponts, rius, tanques, autopistes, propietats privades i sobre tot camins que no et portarien a cap lloc. Un altra tasca és de salvar els accidents geogràfics com són muntanyes, serralades, havent d’ anar a buscar vies alternatives per pujar al cim, evitant sempre l’asfalt.

L’ATEMPORAL RUTA PROJECTADA

             He escollit com a punt de partida a 1.630 mestres altitud, en ple Pirineu oscense, exactament al Port de  Somport i a la mateixa frontera amb França. Aquí començava la calçada romana que unía Saragossa i el Béarn francès “Item a Caesarea Augusta Beneharno” que ressegueix el GR65.3 i el Camino Francés de Santiago, en la seva vesant espanyola.
             Començarem en el esmentat punt ,  seguint  la conca del riu Gállego, fins arribar a Jaca, passant per la famosa i històrica estació de Canfranc (554 h), Villanúa (435 h) i Castiello (202 h). No vull dir que seguim les senyals grogues del Camino, espero anar serpentejant per corriols i pistes ciclables, ja que el senyalat està pensat per caminar.
             Dels meus anys de joventut quan el meu deport  era l’esquí, feia aquest trajecte sovint per anar a la vall d’Astún, del que tinc molts bons records, per la frondositat dels boscos, salts d’aigua, pintorescs ponts medievals que creuen el riu en els trenta quilòmetres llargs d’aquesta vall del riu Gàllego fins arribar al nucli urbà de Jaca.
            Jaca (13.210 h) bé val una visita ràpida, bé sigui per avituallar i per veure la Catedral i la Ciudadela, que hi passem pel davant d’aquestes dos edificacions.
            Seguirem per la ruta del Camino de Santiago, sota la atenta mirada de la Peña Oroel al nostre davant, seguint per una “cañada” de bestiar, que transita entre boscos en el bell mig de la ribera del riu Aragón, fins arribar a la confluència amb el riu Gas, que el creuarem i ens dirigirem cap el GR65.3 que ens portarà cap Atarés (45 h) i als dos  Monestirs  de San Juan de la Peña, el vell i el nou,  entrant al “Paisaje Protegido de San Juan de la Peña y Monte Oroel”, que es un espai natural sorprenent, amb la gran roca que li dona el nom al igual que Oroel, envoltat d’unes gran masses  forestals.
            Anirem  per la Jacetania, trobant els poblets de Botaya 30 habitants i  Ena 20 h.i d’aqui pel mig del  barranc del mateix nom i amb un espectacular  descens entre boixos, espessos pinars i rouredes per aquesta vall fins arribar a Triste (16 h), que dóna nom  l’últim tram de la vall, on veurem al nostre davant l’ Embassament de la Peña i estació de ferrocarril del mateix nom.
             Es un lloc entranyable, ja que en dos viatges-aventura fets anys enrere ,anant de Barcelona a San Sebastián,  vàrem hostejar-nos  en un dels paratges més bucòlics  de les nostres rutes, “O Molin de Yeste” un molí fariner del segle XVII sobre el Riu Gállego, en el seu estat pur, amb tota la rudimentària maquinaria per fer-lo  moure i eines de treball exposades, la confortabilitat es minsa, però et fa traslladar a l’època i no cal dir el sopar fet al menjador de la casa, d’una gran senzillesa, però d’un marcat record . Seria sacrilegi no parar una altra vegada.
             Després de pedalar paral·lelament al costat de la via del tren entrarem a l’espectacular Foz de Escalete , per començar a enfilar-nos pel barranc del Forcallo, fins arribar al  Collado de Santo Roman, on amb vista d’ocell veurem als nostres peus les espectaculars agulles de conglomerat vermellós sobre el poble de  Mallos de Riglos i Mirador de los Buitres, podem apropar-nos aquí al castell i església en ruïnes de Marcuello i ermita de San Miguel. Estem a la cota màxima de 1.000 metres i comencem el descens cap a Sarsamarcuello(55 h).
            Deixem la zona muntanyosa i anem planejant entre camps de conreu, cap a Ayerbe(1.065 h), Fontellas(8 h), per arribar al Embassament de la Sotonera. Aqui ja ens posarem a la ribera del Riu Gállego, que l’anirem vorejant, unes vegades mes prop i altres mes lluny, fins arribar a radi urbà de la ciutat de Saragossa, havent passat per les poblacions de Gurrea de Gállego(1.071 h), Zuera(6.249 h) i San Juan de Mozarrifar(2.310 h).
            Entrarem a la ciutat de Saragossa pel Pont de Pedra, que creua el  riu Ebro, per situar-nos a la plaça del Pilar, passant pel  davant de la Basílica i Ajuntament, creuant tot el cas urbà  i sortint per la zona enjardinada de Torrero .
            Seguirem per una zona completament àrida, de camps de conreu, amb terreny ondulat, petits turons i escassos  nuclis habitats, en vuitanta quilòmetre solament trobarem els pobles de Azuara (702 h)i Moneva , (110 hab) vorejant l’embasament del mateix  nom,  per arribar a Muniesa(665 h), hem entrat a la província de Teruel i zona d’antigues conques mineres.
            Aquí entrem a les primeres estivacions del Sistema Ibérico, passem pels poblets de Cortes de Aragón (70 h), Hoz de la Vieja (79 h), per arribar a Montalbán(1.380), capital de la Comarca de las Cuencas Mineras i  a la  vora del riu Martin. Començarem a enfilar-nos ja en plena muntanya, fis arribar al Puerto de la Coradilla, creuant el tossal de Sant Just a 1.520 m altitud i descens per la espectacularitat de la Umbria del Buitre fins a Campos (15 h) i després Aliaga(292 h), entre turons i muntanyes, on hi ha un curiós Parc Geológic.
             Seguint endavant, entrem ja al Maestrat, trobem Villarroya de los Pinares (150 h) i després Allepuz(1.425 h) enclavat al costat d’un turó i sobre el riu Sollavientos. Començarem a pujar cap a Gúdar (75 h), dalt d’un turó a la serra del mateix nom a 1.650 mestres d’altitud, on hi ha unes vistes panoràmiques impressionants. Ho sé, ja que fa anys, fent la travessa Barcelona-Ayamonte, varen tenir  una de les etapes més dures dels nostres  periples, després d’anar perduts mig dia per una via pecuària intransitable, se’ns va fer fosc pel mig dels boscos de la serra, perdent l’orientació, arribant al igual que el conte de la casa de xocolata al mig del bosc, guiant-nos per una llumeta al fons i dalt d’una immensa mola o muntanya, ja que no sabíem on érem. Guiats per aquesta estrella al mig de la negra nit, arribarem a la plaça del poble on teníem un hostal reservant amb antelació i de feia dies, extenuats tots anem a l’hostatge i no hi havia ningú, truquem al telèfon de contacte i ens diu que està a Valencia i s’havia despistat de dia. Amb l’angoixa damunt veiem un petit i únic bar, on quasi pregant amb llàgrimes ens donessin un llit per dormir, o el que fos per descansar i menjar, eren les onze tocades de la nit. El suposat propietari del bar se’ns va negar, la intervenció benefactora de la seva filla i la suposada dona d’aquesta infausta persona es va apiadar de nosaltres, primer fent-nos un suculent sopar i deixant-nos dormir al pis de dalt del bar, tota la vida els hi agrairem. Va ser al despertar al matí quan un paisatge enlluernador ens va envoltar a totes direccions.
            Seguim el mateix camí  dels ingrats records però a la inversa, sortim del poble per anar pujant pel mig d’espessos boscos a la Sierra de Gúdar  y Javalambre, per arribar a la cota més alta de tot el viatge a 1.947 m, on hi ha l’estació d’esquí de Valdelinares, que la vorejarem en tot el seus entorn, iniciant un vertiginós descens per la Sierra del Monegro i la vall del riu Linares, fins arribar a Linares de Mora (320 h) poble declarat per la Unesco “Bien de Interés Cultural”pel pintoresc de les seves construccions i entorns entre muntanyes, més avall trobàrem  Castelvispal(7 h), molt similar a l’anterior. Estem sortint d’aquest sistema muntanyós, no abans haver passat per Puertomingalvo(157 h), en el vell mig d’incomparables entorns de la Sierra del Maestrat.
            Entrem a la província de Castellón per Villahermosa del Rio, (450 h) situat a la vessant d’un turó en la confluència dels rius Carbo i Mayor. A Lucena del Cid (1516 h) dèiem les ultimes ondulacions, per entrar a la comarca de la Plana, creuant Alcora (10800 h) i entrar en el àrea urbana de Castellón de la Plana.
            Ara falta determinar les etapes, que no poden passar de 80 quilòmetres i el més difícil:  trobar allotjaments en aquest inèdit i que generalment es terreny deshabitat. En aquests moments estic planejant i comprovant llocs que encaixin dintre les distancies que ens marqui la ruta. 
            Hem vist el projecte d’una història  que s’ha de  fer realitat i d’una  il·lusió  que es repeteix dues vegades cada any, confeccionat d’una manera concreta sobre un paper i que s’ha d’endevinar sobre el terreny, salvant tots els obstacles que trobem i fent ciclable la traçada imagina ria projectada, generalment amb la col·laboració positiva de tots els membres del grup, uns més avesats en situacions límits i altres que segueixen fidelment, per molt difícil que els ho posis. Aquí es bàsicament l’èxit d’aquest tipus de rutes, ja que una sola persona et pot espatllar lo que en tanta cura has confeccionant en molts dies de treball.

EL NEIXAMENT  D’AQUESTETS ATEMPORALS VIATGES

           Quan al costat d’una font, feta servir per refrescar les nostres acalorats i rapats caps, fent pressió amb el dit al petit rajolí d’aigua que manava de l’aixeta, ruixant-nos l’un a l’altre, després dels violents i rudimentaris jocs d’aquells feliços, per nosaltres i difícils per els grans, anys finals del 50; se’ns aparegué, com un “extraterrestre” o  objecte no identificat: !un cotxe”, llarg, de color verd llampant, matrícula de color vermell, de moltes lletres i nombre, cèrcol de les rodes blanc i notes de música estrident que volaven a l’aire de dins les finestretes.
           Es parà al nostre davant. En Joan, molt aguerrit, violent i estudiós del “Capitán Trueno” i “Roberto Alcázar y Pedrín”, em diu:
-          L’hi dono un cop de roc?. No em fa gràcia, a lo millor se’ns vol endur.
           Tenia por amb raó, ja que corria la noticia o llegenda, de que a les rodalies havien segrestat una nena. Seria veritat o no, però els nostres grans ens tenien espantats.
           Amb la pedra a la mà, encantats com uns badocs, la boca oberta i plantats com un parell d’estaquirots, s’obren les portes del auto. Son dues noies, rialleres, de gran boca, oberta de pam a pam, ensenyant un llarga  renglera  de dents, com les tecles d’un piano, però sense les negres.  Una d’elles de  cabells rosos tirant a blancs, l’altra més aviat foscos com una castanya. Llavis vermells com una maduixa i una mica rostides pel sol, sense estar morenes.                       L’ indumentària era el més escaient que veient els nostres ulls, doncs !portaven pantalons, les dues!, una verds com el cotxe i negres l’amiga, ajustats a les cames i fins sota el genoll.
           S’apropen a nosaltres i no paren de dir: !Please photo, please photo ...!, ensenyant-nos un gros artefacte que portava penjat al coll i que s’estirava i arronsava, era una càmera de retratar, com la que havíem vist  posada d’amunt d’un trípode , en el dia del “retrato” de la nostra recent primera comunió. Ens van fer gràcia i nosaltres també començarem a riure. Mentre una ens apuntava  amb la seva arma o enfocava , l’altra ens col·locava junts, posant-nos una mà sobre l’espatlla de l’altre. Quan ens va tenir a punt de tiro, !moixonet! i “xic-xac”, varem quedar retratats per la posterioritat en algun racó d’Europa, com a record “Thipical Spanis”. No podem quedar d’altra manera que així: agafadets, lleugera i forçada rialla, cabells tiesos, remullats, pantalons curts i apedaçats, sort que no es veia el llibre del d’arrere, sorgit a cada part del cul, un amb mitjons esgarronats, portant espardenyes, l’altre sandàlies, elàstics els dos i camisa desbotonada per manca d’algun botó.
           Aquelles imatges van ser entranyables i que em varen marcar el camí per entendre i prendre el primer contacte en el que era viatjar i conèixer nous indrets, ja que les úniques sortides del meu entorn  de vida, eren la d’agafar el tren per anar a la capital a veure el metge .
           La impactant imatge del que ens havia passat, en va fer entrar un desig  d’anar-me’n, jo no volia fugir d’enlloc, jo volia  viatjar per sentir viu el temps i per sentir-me viu en el temps, per tindre prop el que m’era lluny i  l’hi vaig dir al Joan:
-          I per que no viatgem nosaltres i  coneixem una  mica més enllà d’aquests entorns?
I em va contestar:
-          No, com o vols fer ?
-          Si home, jo tinc la bici que en van portar el reis
           En realitat li van regalar al meu pare uns cosins, era usada, la va fer pintar de color vermell amb unes fines  ratlles blanques i va quedar d’aparença nova.
-          Jo no tinc bici, diu en Joan
            No vaig trobar company de viatge.
            Recordo que hi havia al poble tres tallers de bicicletes i era on  els nens més grans, que venien dels poblets de la comarca a l’escola pedalant, on deixaven en pupil·latge  les seves bicis  durant el dia. Es portaven la carmanyola de casa per dinar i aprofitàvem aquells moments  perquè en deixessin provar aquelles màquines, que eren molt més grans  que nosaltres  i que havíem de moure amb una cama entre el quadre per arribar als pedals.
            Vaig preguntar a un d’aquests nens adults, quin temps  trigava en venir del seu poble, quants quilòmetre hi havia, com era la carretera, si havia sots, ja que les secundaries eren encara totes de terra. M’ho va explicar molt bé i em va motivar. En sembla que va ser el meu primer contacte amb una traçada o “track”, que no vaig poder gravar en cap artefacte, però si mentalment.
            Amb aquella petita bici vermella llampant hi vaig passar un dia de mecànica i adaptació, primer l’hi vaig afegir un porta paquets, tret de la del meu pare que no utilitzava, la vaig untar d’oli d’oliva, no en tenia altre, vaig estrènyer tots els cargols, vaig unflar les rodes , carregar el berenar i agua al esmentat porta-paquets . D’aquesta manera estava començant a preparar la meva primera ruta.
            No hi ha una tasca més relaxant per un ciclista que la de desmuntar la bicicleta i tornar-la a muntar.
            Era un dissabte, després de dinar, no hi havia cole i es reunien totes les circumstàncies favorables per assenyalar  la sortida.
Sol, sense saber-ho ningú. Volia arribar  al primer poble veí. Vaig començar amb molta força, tenint la més gran sensació de llibertat que mai havia notat, al deixar les últimes cases de la meva petita ciutat  i em vaig deixar seduir per els entorns que m’envoltaven,  camps de rostoll, ametllers i oliveres. Era costa avall i el vent em xiulava les orelles.
             Abans d’arribar al poble de destí, vaig parar i espantar una mica, preguntant-me:
             -i si  et coneix algú? Li diran als meus pares
             Aquesta por en va fer quedar a les portes del poble, sense entrar. Assegut sota un ametller al costat de la carretera, per cruspir-me l’entrepà.
             Acabat el berenar, m’agafa la presa per retornar, pujo a la bici i veig  que no anava tan de presa com a l’anada, és que era tot pujada, vaig patir molt, aturant-me dues vegades a descansar i on la pendent era més forta caminant. Extenuat per l’ansietat d’arribar i el cansament físic vaig arribar a casa. Amb el premi de que la meva aventura s’havia acabat sense assabentar-sen  els meus pares.
             Va ser una experiència dura i pot ser la més profitosa de les que he tingut. Vaig  aprendre en una tarda  el que era el  patir i sacrificar-se pedalant i a la vegada gaudir del plaer i  la llibertat que et pot donar el viatjar amb aquest medi.
              He de significar que aquesta explosiva ruta, que em va semblar una viatge de llarg recorregut, tenia quatre quilòmetres  i mig d’anada i el mateixos de tornada, o sigui un total de nou. Resumint que la distància no dóna ni mes ni menys satisfaccions.
             Ara quan veig una persona més gran que jo, sobre una bicicleta, recupero l’esperança en el futur, pensament que bé podia fer a l’acabar aquell extraordinari viatge i que m’ha portat al dia d’avui, llavors tenia 9 anys, ara en tinc bastants més i penso el mateix.