Camino de Santiago, amb nens
|
Quim, Pep, Manel, Noe, iaia i avi 2.010 – 2.013 Breu relat d’un al·lucinant viatge en bicicleta, fet per tres nens de 7, 10 i 11 anys, amb la seva mare i els avis |
||
|
De
tots els viatges, aquest és el més important i aventurat que he fet. El sol fet
de reunir a una bona part de la meva família, en concret als avis (un d’ells
soc jo, l’altre la meva esposa “la valenta”), la nostra filla “la jefa” ,els
tres nets el Quim, el Pep i el Manel(7, 10 i 11 anys) i convèncer en fer els
més de 1.100 quilòmetres que suposa el Camino de Santiago, es l’epopeia més
gran que em podia imaginar. Es
pot dir, que va ser dit i fet, no vam fer gaires preàmbuls ni preparacions,
tots es van deixar portar per la meva experiència en aquests tipus d’esdeveniments. Tot
van ser facilitats i col·laboració per muntar la logística que s’havia de
fer, tenint en compte que anàvem amb
tres nens el muntatge havia de ser especial.
Vam
decidir fer el trajecte de Roncesvalles a Finisterre, passant per Santiago de
Compostela. A fi de dosificar la ruta la vam dividir en trams que aniríem fent
d’acord a les circumstàncies, aprofitant les èpoques de vacances dels menuts,
Setmanes Santes i estius. Com estrena faríem de Roncesvalles a Logroño, un
total de 140 kms, que dividiríem en tres etapes. Vam acordar que les etapes
serien entre 35/45 kms., els
allotjaments serien en hotel i com a suport logístic seria la mare dels nens amb
el cotxe, per qualsevol incidència. 21/4/11 Carregats amb les bicis, equipatges i
molta il·lusió, ens desplacem a Pamplona
|
||
Una bona tarda pels jardins de Taconera i als vols de la Ciutadella jugant a futbol, va ser el preescalfament de la gran aventura que anàvem a començar l’endemà. Les tradicionals processons de Setmana Santa, del capvespre vajudar a passar les hores que teníem de relax, era Dijous Sant. |
||
|
|
||
22/4/11 RONCESVALLES
– PAMPLONA 42
KMS La il·lusió ens fa
llevar ben d’hora, el matí es plujós i gris, però res ens impedeix
traslladar-nos a Roncesvalles amb el cotxe i el carregament de les cinc
bicicletes, això si, equipats reglamentàriament amb roba de pluja. A
l’arribada davant la Colegiata, es comença a respirar l’ambient del que serà
el viatge. Peregrins atrafegats en compostar les motxilles, anades i vingudes,
per formalitzar el segellat de les credencials. Hem anat seguint tots els
rituals, a més, com signe de identificació ens hem penjat les reglamentaries
conxes al coll. El pelotò sortirà al complert¨: l’avi, “la valenta”, el Manel, el Pep i el Quim. La “jefa” al volant del cotxe, per anar creuant en els punts de coincidència amb la carretera Fem el tir de
sortida. La primera senyal groga que
trobem ens fa entrar en un bucòlic bosc humit, amb un bon camí. No deixa de
caure un “xirimiri” que ens va remullant. Passem per uns
paisatges espectaculars i pobles molt pintorescs. Fins ara anàvem en sentit
descendent, comença el primer entrebanc una pujada enfangada que els valents la
superen, amb alguna ajudeta perfer cim. La baixada va ser del mes divertit. El
Pep i Manel, es van tirar per la forta pendent prescindit del fang, el petit
els va voler emular, també va baixar però de cul lliscant fis arribar baix. Els
dos el van estar animant en el descens, arribant amb una ampla
rialla. A Lizoain, vam parar
per dinar i endreçar-nos una mica de la pluja. El Quim va decidir
continuar neutralitzat al cotxe durant uns kilòmetres. Als seus 7 anyets ja
havia complert, de moment. Aparegué el sol i la
llum, vam seguir fins Zubiri, on vam anar seguint paral·lelament el riu Arga,
fins a Zuriain, on ens esperava la mare i el Quim per reenganxar-se a la cursa.
Anàvem tots cinc
agrupats, però el Manel vas voler esprintar per reptar al seu germà, al moment
que vam parar per deixar pas a un cotxe, seguim endavant i no el veiem,
estàvem a l’entrada de la ciutat, tornem
enrere i res, preguntem a unes senyores, ens diuen: |
Resultat: dos fletxes
que bifurcàvem, va agafar l’altra. El
vam trobar parat dalt d’un pont esperant. Va anar bé l’incident, per escarment,
per aprendre a anar en grup i com experiència.
Tret d’aquesta petita
anècdota, s’ha de dir que va ser un excel·lent bateig, de l’aventura que ens
esperava.
 |
| El Manel, perdut |
23/4/11
PAMPLONA
– ESTELLA
45 KMS
L’etapa d’avui és
molt temuda per tots els peregrins, tant si van en bici, com caminant, s’ha de
pujar el Puerto del Perdón.
Abans de sortir hem
fet consens, degut a les dificultats de l’ascensió al port, s’ha decidit que
començaríem l’avi, el Manel i el Pep. La iaia i el Quim, ho faran a mig camí,
una vegada passada la dificultat.
Sortim els tres, anem
planejant uns 6 kms. on comença la pujada, que els menuts l’agafen
a tota màquina, avançant a molts ciclistes. A Zariquiegui, parem per
refrescar-nos a una font al costat de l’església de Sant Miquel, seguim pujant
a bon ritme fins fer cim, on ens hem immortalitzat amb una foto, feta per uns
dels que havíem trobat pel camí, que van felicitar sorpresos als dos marrecs.
 |
| Fent cim al Monte del Perdón |
El descens és molt
tècnic, entre un pedregar, que hem baixat d’una tirada sense fer peu, per
arribar a Uterga on ens esperaven la resta per esmorzar.
Una vegada ben avituallats, la jefa es vol estrenar a pedalar, substituint a la iaia, que segueixen amb el cotxe junt amb el petit. Emprenem la marxa, una vegada ben reposats. Ara anem pedalant entre el verd intens de vinyes ben cuidades, envoltades de grans extensions desembrats.
Portàvem uns 10 quilòmetres pedalant, vas desaparèixer el sol, es va començar a enfosquir, en un obrir i tancar d’ulls, va començar a descarregar una pluja violenta entre llamps i trons, que amb penes i treballs vam poder arribar al poblet de Villatuerta, on ens vam aixoplugar en una taska basca, de personal no gaire afable, els nens no les tenien totes. Xops fins els ossos, vam demanar auxili a la “valenta” , que es va veure en dificultats per trobar-nos, sota la cortina d’aigua que estava caient. Portava el Quim dormint al cotxe, absent del que estava passant. Carreguem bicis i acabem de fer els tres kilòmetres que faltaven per arribar a Estella
24/411
ESTELLA
– LOGROÑO
50
KMS
Després d’un
excel·lent esmorzar, emprenem la marxa,
sense el Quim i la valenta, ja que els primers 10 quilòmetres són una
mica feixucs, per les constants rampes.
Ja sortim en pujada. Als tres quilòmetres és una de les parades obligatòries del “Camino” la font de vi de Bodegas Irache, davant el Monestir. Dues aixetes, una de vi blanc i l’altra de negre. Els nens han omplert els bidons, que com es natural no ha servit de res, però la novetat els ha sorprès. A la propera font s’ha fet el canvi per aigua.
La pendent sostinguda no ha acabat fins Villamayor de Monjardin, s’ha pedalat de valent per arribar-hi. El descens entre camps de blat i alguna vinya, ja que hem entrat a la Rioja, ens portarà al poble de Arcos.
Dinem i sortim tot el grup de cinc al
complert. Ara el camí va sortejant entre ceps fins arribar a Viana, on seguim
els dos veterans. Ens estem acostant a la ciutat, el paisatge i la orografia no conviden gaire
a pedalar.
Ens trobem tots a Logroño. Aquí acabem el primer tram fet a la Setmana Santa del 2011
SEGON TRAM
El segon tram el fem a les vacances d’estiu del mateix any
Els avis ens desplacen amb el cotxe, equipatges i bicis fins Logroño. La “jefa” i els nens ho fan en tren.
Ens allotgem al hotel Sercotel Portales, al centre de la ciutat.
17/8/11
LOGROÑO – SANTO DOMINGO DE LA CALZADA
49 KMS
Tenim dificultats d’entrar i sortir del parking de l’hotel, s’havia fer per un muntacàrregues a ran de carrer, on el cotxe hi entrava en calçador, havent de desmuntar el porta bicis per encabir-lo.
Una vegada tret de la ratonera, muntem les bicis a mig carrer, per començar l’etapa.
 |
| Els tres valents a punt de marxa |
El dia és radiant, el sol llueix en tota la seva intensitat. Sortim els cinc al complert, creuant la ciutat, que sempre és complicat, pel tràfic i els semàfors, a més d’anar controlant el grup.
Ens ha costat
arrancar. El sol de les tres de la tarda estava abrasant. Però tirem endavant
tots cinc. Els nens grans són autosuficients i surten com una moto, de moment
el terreny és pla, fins arribar a una sobtada pujada al nostre davant, on han
quedat parats sota l’ombra de l’únic arbre que hi havia. Ens diuen que tirem
endavant que ja pujaran. La valenta diu que també es queda. Quedava el petit
per decidir, diu que si l’ajudem ell vol seguir com un valent. Remolcat amb
dues càmeres de la bici, vam arribar dalt on una miraculosa font ens esperava.
Ell es va quedar a refrescar-se. L’avi va tornar enrere per també arrastrar a
la “no valenta” amb el mateix mètode. El Manel i el Pep, van pujar suant la
cansalada. Dalt hi trobem el Quim sense maillot, fent la colada de la roba en
un reguerol de la font.
Ja tots reunits,
arriba un peregrí que havíem avançat a la pujada, expressant-se:
-
Estoy decepcionado,
es lo ultimo que esperava ver, que me adelantasen
y llevando a
remolque una persona.
De bon “rotllo”, va
estar comentant les seves peripècies, de
que no acostumava anar en bici, que per ell era una novetat.
Ben remullats i
descansats tot costa avall, s’arriba a Santo Domingo de la Calzada.
A sobre de l’esforç
d’avui, ens hem divertit molt. La recompensa es l’allotjament al Parador
Bernardo Fresneda, d’ambientació medieval.
18/8/11
SANTO
DOMINGO – VILLAFRANCA MONTES DE OCA
35
KMS
Després de fer una
visita turística per la ciutat, que bé val
la pena, ja que és una de les més característiques del Camino.
Avui sortim de la Rioja per entrar a les llargues planades de la Comunitat de Castella i Lleó, aquí els camins interminables passen entre els restolls recent segats. Belorado és el punt que ens trobem amb la jefa per dinar.
A l’arrancar de
nou, la jefa, no ha pogut resistir la
temptació de pujar a la bici per estrenar-se a pedalar amb els
nens, això ho ha fet acompanyant-nos fins al final d’etapa a Vilafranca
Montes de Oca, amb nota alta.
La valenta, l’ha
substituït en la conducció del cotxe, anant seguint per la carretera paral·lela
al camí.
Avui no ha sigut tan
divertit com ahir, per les llargues rectes i interminables camps. Una etapa,
monòtona i pesada,
Ja que havíem arribat d’hora, teníem temps d’esbarjo. A part de que els nens van acabar de cremar les energies que els hi quedàvem fent cros-bici pels voltants de l’hotel, vam fer un passeig pel petit nucli de cases d’aquest poble, on només hi havia un petit bar, amb tres taules, al carrer. El pal d’un galliner estava més net que el local i els voltants, però com el desig eren uns gelats, ens vam atrevir a seure, fent un descans contemplatiu del pintoresc
19/8/11
VILLAFRANCA – BURGOS
36 KMS
Un pelegrí japonès es va voler fer una foto amb els tres petits, com record per portar al seu pais
La sortida era per una rampa impossible de pedalar, que vam fer gairebé tots a peu. Vam tenir problemes per motivar i convèncer a la jefa que la pujada s’acabaria. Van ser més de dos quilòmetres crispats, però després del temporal ve la calma, ja tot era pla i costa avall. Tenim la sort que la pista és ampla entre espessos boscos de pins, de molt agradable pedalar, però mai et pots relaxar. La jefa, distreta, ensopega amb un sot, aterrant llarga. La farmaciola ho va curar tot, rascades a genolls i mans.
Passem per San Juan
de Ortega, amb el seu monumental Monestir, seguint fins Atapuerca, on parem en
un bar. Fem canvi de conductor, la
ferida substituís a la valenta que s’incorpora a pedalar. Només sortir, ja hem
de pujar a un turó, on una creu es dibuixa al seu cim. El camí és pedregós, el
nen petit demana ajut per l’escalada. El recurs de les càmeres per remolcar ens
ha servit.
Ja tot és baixada
fins a Villafria, on ens espera el cotxe
per carregar els tres nens i les seves bicis. El tram es d’uns quatre
quilòmetres per una perillosa carretera.
Els avis segueixen pedalant fins l’Hotel Landa de cinc estrelles. Era el premi
promès, si arribàvem a Burgos.
Els avis i el Quim ho
fan en cotxe, portant els equipatges i bicis. La”jefa”, el Manel i el Pep, ho
fan en sis hores de tren fins l’estació
de Santa Rosa de Lima de Burgos. Els anem a buscar, per traslladar-nos al Hotel
Landa, a les afores de la Ciutat, on gaudim d’una esplèndida tarda a la piscina
i un extraordinari sopar en aquest majestuós hotel.
6/4/12
BURGOS
– CASTROJERIZ
40
MS
Sota el Arco de Santa
Maria, porta d’entrada a la ciutat, és
punt de sortida. Tots cinc equipats pel fred i l’aigua. Ningú protesta, tots
volen pedalar a pesar de les inclemències adverses.
Sota el Arco de Santa
Maria, porta d’entrada a la ciutat, és
punt de sortida. Tots cinc equipats pel fred i l’aigua. Ningú protesta, tots
volen pedalar a pesar de les inclemències adverses.
Comencem per un carril bici dins el casc urbà, no portem dos quilòmetres que el Quim es comença a queixar de fred a les mans, després als peus, veiem que està glaçat de tot el cos. No creiem oportú que segueixi patint. L’assistència ha funcionant per recollir-lo i seguir en cotxe.
La resta seguim. Parem a Rabé de las Calzadas, quan portàvem uns 10 kms. Un petit bar de carretera ens aixopluguem. Entrem tremolant de fred. El Manel demana un cafè amb llet, cosa que no acostuma a fer, ni és del seu gust. Quedem estranyats, l’hi preguntem com és?, diu:
-
Es per escalfa’m les mans.
Sabia idea, que
vam copiar, donant un excel·lent
resultat. Sempre s’aprèn de les necessitats.
Anem seguint, ara no
plou i comença a clarejar el sol, La resta de l’etapa és molt monòtona i
avorrida de llargues i inacabables rectes, fins arribar a Castrojériz,
7/4/12
CASTROJERIZ
– CARRION DE LOS CONDES
44
KMS
Després d’esmorzar i
veure el fred que feia, la valenta ens diu que no està motivada per sortir. Ho
fem l’avi, el Manel i el Pep
En el recés,
s’acosta un peregrí, amb un immens
impermeable groc, xapurrejant espanyol ens diu:
-
Felicidades a estos
dos campeones. Me han recordado a mis
dos hijos de similares edades. Importa que os fotografieis conmigo, para
enviarles la foto.
Ens va dir que era indú, que estava fent el
camino tot sencer.
Ara venia la baixada, que es projectava al
nostre davant amb una recta interminable. Sembla que cau alguna volva de neu.
Arranquem amb embranzida costa avall. Sembla que ja neva de valent, ens quedem clavats al fang, les bicis
encallades, les rodes no roden, els peus clavats fins els turmells, hem
d’arrastrar-les com podem, les mans
gelades, el baf de la boca glaçat sobre
el buff, alguna llàgrima cau, però l’esperit dels nens es encomiable. Acaba el
tram infernal, al voral d’un abeurador de bestiar, sense medià paraula agafo
les bicis i les submergeixo a l’aigua per desenfangar-les. El dos mirant,
encara no podien parlar, però la primera frase m’ha quedat gravada per sempre,
el Manel diu:
-
Avui és el dia que ho
he passat més be de la vida. És una
aventura de veritat.
El Pep, afirma:
-
Si, Si, jo també,
Però no tenia ganes de plorar i he
plorat.
