Tot
just acabada la ruta Sevilla-Oviedo, que
vaser per mi, una gesta, que encara no s’havia esborrat, va arribar un
extraordinari estiu familiar de platja, sol, calma, festes, música, migdiades i
sobre tot horitzons clars. Temps per poder meditar i llegir el que no has fet durant
l’any, l’eventual kiosc de platja, en va incitar a la lectura per
matar les estones mortes, “Expedición al ártico”, va ser el llibre escollit per
fer-me companyia, el vaig devorar en dos
dies, incitant-me a organitzar una expedició on fos.
Llegides
les aventures i experiències que passàvem aquells expedicionaris entre els
esquimals , amb molt reduïts medis de transport, es va pensar fer un
viatge similar de varis dies per les nostres contrades. Am les següents
premisses: que fos ruta inèdita, sense trepitjar l’asfalt, per pistes de terra,
ser autosuficients, sense reserves d’allotjaments, amb l’únic suport de mapes
en paper, per que tingués el més
explícit sentit d’aventura.
Ara
faltava aplicar aquests condicionants a una travessa que fos interessant, tant
per la part orogràfica, paisatgística i assequible físicament.
En
vindre en ment, sempre recordant la infantesa, allò de que totes les carreteres
d’Espanya, surten de forma radial del quilòmetre 0, a la Puerta del Sol de Madrid .
Doncs
anem a buscar el quilòmetre 0 des de Barcelona. L’única guia que hi ha es la
Michelin de carreteres, on no es detalla cap camí. Tinc que recórrer a una
botigueta d’aparells topogràfics, situada al numero 2 del carrer Balmes, que
tenien tota la col·lecció de mapes de la Cartografia Militar de España , en
làmines de 80x80. D’aquí es fotocopien els llocs per on suposament es vol
passar, en folis din4, en
van
sortir 54. Es va traçar el track amb retolador fosforita i es va dividir en les
següents suposades etapes:
Barcelona,
Cervera, Fraga, Fuentes de Ebro, Almunia de Doña Godina, Torrehermosa/Sta.Maria
de la Huerta, Alcolea del Pinar, Torija, Madrid
Faltava
reclutar gent que volgués acceptar l’estrafolari repte.
Solament
van ser dos els que en van voler seguir, la Cristina i l’inefable Santi. No va
caldre cap reunió per organitzar el viatge, a part de la bici, es tenia que
portar una bossa, amb l’equipatge, d’uns quatre o cinc quilos, això si,
acoblada en transportin darrere la bici,
sense alforges.
Encara
que el grup era reduït, però compacte, vam voler immortalitzar la gesta que
anàvem a fer amb la confecció d’un maillot , on hi havia gravades les
inscripcions: “Barcelona-Madrid en BTT”
, les seves etapes i el nom dels tres.
No sabíem ni els quilòmetres exactes, ni els
dies que tardaríem per arribar a la meta proposada, era una incògnita, però la
il·lusió fa oblidar totes les temeritats
ETAPAS: Barcelona-La Panadella (102 km) La Panadella-Fraga (102 km) Fraga-_Funtes de Ebro (96 km) Fuentes de Ebro-La Almunia de Dña Godina (87 km) La Almunia-Torrehermosa (84 km) Torrehermos-Alcolea del Pinar (63 km) Alcolea del Pinar-Torija (81 km) Torija-MADRID (79 KM)
 |
| Los tres que realizamos el viaje, en Abrera. Montañas Montserrat al fondo 1ª ETAPA.- BARCELONA - CERVERA Dia 8
d’octubre, divendres. Dia del meu eniversari El
Santi tenia la bici a reparar al taller de l’antic Probike, no obren fins les
10 del matí, ens avisa telefònicament,
que tenim que trobar forçosament davant la botiga, degut a la incidència.
L’hora de sortida eren les vuit del matí. Una
vegada en formació i salvades les dificultats de “bon rotllo”, ens plasmem la
foto històrica de la sortida de l’expedició. Fidels
complidors a les exigències de la logística, les bicis presentaven un
excel·lent aspecte, equipament alleugerit al màxim, sobresaltant el faristol
que portava davant la potencia, amb totes les quartilles, salvaguardades per
una carpeta de plàstic. Creuem
tota la selva urbana de Barcelona, Esplugues, Cornellà i Sant Joan Despí, fins
trobar els aires de llibertat que ens ha donat al arribar als camins de terra
que voregen el riu Llobregat, que l’hem resseguit per tota la seva llera fins
Olesa de Montserrat. A Collbató, al peu mateix de la muntanya, improvisem el
dinar en un restaurant de menú. No va tindre cap rellevància especial el
menjar, el que si ho va tindre la emocionadíssima sorpresa el pastelet
d’aniversari amb el que en van obsequiar els comensals, espelmes incluides. Portem
un bon ritme quant arribem al coll del Bruc, que s’incrementa amb la baixada
pel espectacular GR, que quasi ens portarà fins Igualada. Son terres conegudes per
mi i els camins els se de memòria, sense mirar el paperam, que he guardat. L’anecdota
s’ha produït quan anat pedalant per uns d’aquests camins, el trobem tallat i
obert per passar-hi unes canalitzacions . No tenim altra alternativa que pujar
al marge i passar pel restoll recent segat, al final del tros dos persones ens
estan mirant una mica desafiadament, Al
arribar al seu davant, ens diu el mes assenyat: - - Per aquí no es pot passar - - Doncs, per on vol que passem si això es un camí
de pas - - Aneu a donar una volta per dalt la carretera - - La carretera es molt lluny - - Com ho saps - - Conec el terreny i aquest es l’únic lloc. A demés que al restoll no el
perjudiquem. Vam
entrar amb una discussió absurda, que si, que no, i no s’acabava, quan ens diu
una mica alterat: - - On aneu ? Contesta
la Cristina, en un tercer lloc - - A Madrid ! Contesta
el pagès - - A sobre
“ catxondeo” ! Tireu endavant i no es vull veure més per aquí Seguim
la marxa, estem arribant a La Panadella i està enfosquint, les dues hores
perdudes a la sortida ara ens falten. Com estava al meu “terrunyo” de la
Segarra i faltaven dotze quilòmetres costa avall, posem el frontals per
il·luminar la fressada pista , fins arribar a Cervera. No teníem lloc on
dormir, no portava la clau de casa meva, vaig pensar amb un amic propietari
d’un hotel de carretera, ens hi acostem a plena nit i estava tancat i barrat, el truco, contestant que ha
plegat del negoci, però em portaria la clau i que féssim el que fos necessari.
Ens obre l’establiment, dona la llum, la
bona nit, en deixa sols i se’n va . Nosaltres directes a la dutxa d’aigua freda
i trobar algun llit fet, no vam dormir
malament. Haviem
fet 117 quilómetres !! |
L’impresió
d’estar en un hotel de 40 habitacions, sols sense ningú, va ser una insòlita
experiència més a sumar. De ben matí, vam deixar les claus en una finestra ,
esmorzar en un bar i començar l’aventura del segon dia.
En
posem a la vall del riu D’Ondara per arribar a Tàrrega, des d’aquí seguint
camins i pistes entre camps de regadiu, fruiters, gairebé sense desnivells en presentem a Lleida. Es
hora de dinar, en un típic restaurant de productes de l’horta lleidatana, fem
un tastet de cargols amb acompanyaments.
Creuem
la ciutat vorejant el riu Segre. Als voltants d’Alcarràs, tenim els primers
problemes, el track retolat no s’adia amb la realitat, camp a traves pel mig
del alfals, ens ha portat al bon camí,
però punxant els tres, reparem al costat de la sèquia, per comprovar els
forats.
Entrem
a la Comudad de Aragón, també entre arbres fruiters. Arribem a Fraga a mitja
tarda.
Els
carrers estàn plens de gent, amb cercaviles i molta “marxa”, es veu que es la
Festa Major del poble. Anem resseguint tots els establiments hotelers i tot
complerts, ja desesperats quasi a la sortida del poble, veiem una llum vermella
reflectida en un rètol que hi posava “Habitaciones”. Ens rep el propietari, hi
ens diu te habitacions, advertint de la” especial “ activitat de l’establiment,
però teníem que pagar per avançat, paguem i
allí ens quedem, la Cristina al tercer pis i nosaltres al segon. L’únic problema el va tindre la cristina amb
les “cucaratxes” invasores que hi havia a la seva habitació, ho vam arreglar
exterminant-les a cop de sabata. Una vegada posat tot en ordre i dutxats, ens
vam apuntar al sarau que hi havia pels carrers i al recinte firal, fent un variat sopar en un animat establiment. Cap a
casa i a dormir, per cert no vam sentir cap moviment sospitós durant la nit, no
se si va ser per falta de clients o nosaltres estàvem aplanats pels 100 quilòmetres que havíem fet.
Ens
llevem a dos quarts de set del mati per preparar el material i posar en marxa
l’expedició, baixem unes escales dretes i estretes, aviem deixat les tres bicis
baix a l’entrar , una sobre l’altra, el
Santi treu la primera:
-
Ostras ! està punxada, i les altres també !
Les
traiem al carrer, les sis rodes estan desinflades. Inicialment pensem en un
sabotatge nocturn. El Santi s’assenta a la vorera del carrer i ens demana desmuntar totes les rodes , per anar-les
passant, tenia tot el desplegament necessari per reparar de pega, manxa, claus i “parxes “ per tapar tots els forats.
Van ser set intervencions, acabant totes les existències de material per
neumàtic que portàvem. La investigació de la causa i després de tantes
intervencions, van punxes de bardissa, que vam arrossegar de la zona on vam
punxar el dia anterior.
Després
de la lluita contra les adversitats, per fi ens posem en marxa.
Sortim
de la vall del Cinca i de la ciutat, emprenent una preciosa pujada que ens
porta al altiplà, on comença els Monegros. Amb la Cristina estem dalt i el
Santi no arriba, portem uns vint minuts, tirem uns metres enrere, on es
divisava la vall que havíem pujat i l’hi veiem la silueta, pujant caminant
arrastrant la bici. Arriba als nostres dominis, amb el neumàtic rebentat una
altra vegada i no portava cap recanvi, l’únic que portàvem nosaltres ens va
salvar de l’apuro.
Entrem
en aquesta zona estepària característica de l’Aragó, enllaçant camins i pistes
amples, d’un encant especial i de difícil catalogar. La soledat d’aquests paisatges emborratxen als que fem aquests
tipus de travesses.
Candasnos,
Parada, estem sense aigua. Entrem al bar del poble, els tres uniformats iguals
amb el maillot, els pocs clients, aparentment jubilats els vam cridar l’atenció
i van entrar en diàleg; - vais
en bici, no tenéis coxe ? va ser la frase més lloada.
Seguim,
pro no resistim mes el desert de pols rescalfat per un sol rabiós. La traçada
ens ha portat a la carretera, als voltants de Bujaraloz, al davant mateix d’un
parador de carretera,
Menú de
camioner: cigrons estofats, vedella amb suc, ous amb xoriç, ....
Ens
costa molt emprendre la marxa, agreujat també, que no trobem el track
projectat. Camp a través pels terrossos d’un camp llaurat, ens durà a una pista
ampla de reparcel·lació agrària, fins la ribera del riu Ebre. Hem anat a buscar
l’únic pont que hi ha a la zona per creuar-lo a Pina de Ebro, està enfosquint i
tenim que circular amb llum per una pista que segueix la via del tren fins
Fuentes de Ebro .
Hem
dormit i menjat confortablement. Seguint una accidenta pista a la vora del riu
Ebro, amb constants talls per obres de tot tipus arribem a Saragossa. Visitem
el temple del Pilar, amb precs perquè ens acompanyi en el viatge. Després
d’esmorzar a una terrassa de la plaça, sortim del voraginós tràfec urbà, per
l’antiga NII, que segons els papers ens portava als peus de la pujada La Muela, però no hi havia forma de trobar la
direcció, en perdem durant una hora, donant voltes i tornant al mateix lloc. El
Santi es va “amotinar” fent una assentada en una pedra dient-nos: - Quan torneu
de Madrid, us espero aquí, aneu fent !
Estaven
urbanitzant un polígon industrial immens i havien desaparegut tots els camins.
Ens
parem a meditar i fer prospecció del terreny. Solució, bici a coll per uns
marges, que ens porten al fantàstic camí, que puja entre boscos a l’esplanada.
Dinem a
l’únic bar de la solitària Urbanització La Muela, al costat d’un monstruós parc eòlic.
Planejant
arribem a la Peña del Aguila, on divisem una espectacular panoràmica, amb
l’Almunia de Doña Godina al fons, on arribem entre esplanades i turons
desèrtics.
Estància
molt agradable en hotel correctíssim, tant amb instal·lacions com en el menjar.
Sortim
de l’Almunia per l’antiga NII, actualment intransitada, per enllaçar amb una
carretera abandonada fins El Frasno. Arribem al Puerto de Cavero, un descens de
12 quilòmetres ens portarà a Calatayud, fent visita cultural a la ciutat.
Primer per carretera i després per camí marcat com a Ruta del Cid ens portarà a
Ateca, parem per dinar, adient a la,zona.
Ens ha
costat trobar el camí que ens dugués a
Alhama de Aragón. Passem per Cetina al vell mig de la vall del Rio
Jalón, s’està fent tard i punteja la nit a Ariza, arribem a Monreal de Ariza a
plena lluna, la sortida del poble es una odissea per trobar el camí entre la
foscor. Al poble ens diuen que no hi ha allotjaments, ens tenim que desviar a
Santa Maria de la Huerta, a uns 10 quilòmetres de la ruta prevista. Amb moltes
dificultats i imprudències vam poder arribar, era una casa rural espectacular i
del més pintoresc, regentada per una senyora d’un tracte exquisit, però amb el
problema que no feia menjars, ni tampoc tenia res a la nevera. Vam tenir que
caminar 2,5 quilòmetres entre les tenebres d’ una fosca nit, per trobar una
“casa de comidas” i al acabar tornar.
Al matí
ho vam veure tot més clar. Els exteriors de la casa també estaven en
consonància amb l’interior. Els dos quilòmetres que vam fer a la nit anterior,
ara els fem en bicicleta, per esmorzar al mateix lloc.
Anem
pedalant per amples pistes, entre camps de cultiu, amb el terreny d’uns tons
vermellosos. Entrem a la província de Soria, on canvia radicalment l’entorn,
deixem els terrenys plans per començar una forta i dura pujada per camins
pedregosos, fins arribar al vèrtex geodèsic de Judes a 1.293 m. d’altitud, amb
paratges totalment inhòspits. En desviem al poble del mateix nom, amb una
desena d’habitants, està desert i necessitàvem avituallament d’alguna classe,
portàvem algun fruit sec i barretes,
però no era suficient per saciar-nos.
En
assentem a un banc de pedra de la plaça i apareix un Simca 1000 prehistòric .
Baixa el conductor, hi pregunta:
- Os falta algo ?
-
Si, saber si hay algun sitio para comer en el pueblo.
-
No, de donde venis.
-
De Barcelona
-
Ah!. Yo he vivido 25 años en Martorell, trabajaba en la SEAT. Ahora
estoy jubilado i me he trasladado a
este que es mi pueblo.
-
Esperar un momento que ja vengo.
Passen uns moments, apareix altra vegada amb el
cotxe i ens diu:
-
Como
sois catalanes, os traigo esto
Obre la
porta, treu una pota de pernil sencera, un pa de pagès, tomàquets, oli, sal i
un ganivet. L a bota de vi, se l’avia descuidat i la va anar a buscar.
D’aquells
moments no vam fer fotos, la imatge va
quedar gravada per sempre a les nostres memòries.
Vam
seguir pedalant sobre els 1.200 metres, entre garrics i alzines, anem perdent altura fins Luzón. Comença aquí
un camí per l’estret vall del riu Tajuña, entre una espessa vegetació i grans
arboredes fins Anguita i ja per carretera entrem a Alcolea del Pinar. També en
un parador de carretera hem trobat allotjament. La etapa ha sigut espectacular
en tots els conceptes, gaudint d’un extraordinari dia de btt.
No va
ser així la nit, sobre les tres de la matinada, l’estrèpit infernal i constant
de un camió frigorífic que ha vingut a pernoctar exactament sota la nostra
finestra, amb els motors engegats.
Hem
passat la “nit del lloro”, es a dir quasi sense tancar l’ull. Ho hem compensat
amb copiós esmorzar a barra lliure.
Estem
en plena Alcarria, hem arribat a Sauca, entrem per un camí que serpenteja entre
un espès bosc d’alzines, acabant per
endinsar-se per un estret congost de parets granítiques, fins remuntar dalt el
Parque Natural del Barranco de Rio Dulce.
Avui la
temperatura ha baixat considerablement, no anàvem preparats per tant fred.
Emprenem una baixada cap la preciosa vall del Rio Dulce, estem somniant un lloc per reactivar-nos,
darrere un turó veiem el poblet de Peregrina, on a l’únic bar, al costat de la carretera entrem a
refugiar-nos i entrar en calor. La bona sorpresa va ser total, tenia sobre la
barra una olla de caldo calent, que vam acabar sense deixar gota. Recuperats, anem
cap les goles del Riu Dulce, d’aigües extraordinàriament cristal·lines, dins
uns paratges encisadors.
Seguim
el curs del riu fins Vilaseca de
Henares, on canviem de vesant, anant a
la del riu Badiel, que ens portarà a Valdearenas. Aquí el camí comença a pujar
de forma sobtada durant uns quatre quilòmetres infernals. A mitja pujada ens
girem i la Cristina no venia, desfem el camí i tornem enrere, La trobem
asseguda en una pedra, la bici llançada al mig
d’un camp d’ametllers i ploriquejant;
- no puc més, no tinc forces per arribar dalt
-
si que pots, descansa, beu aigua i menja alguna cosa.
Anem a
buscar-li la bici i aquí va treure tot l’orgull
-
A mi
ningú em porte, ni toca la bici, encara que estigui morta.
Uff!,
vam callar i esperar que es poses en marxa per ella mateixa, que va ser ràpid,
em sembla que aquell moment d’orgull, l’hi van remoure totes les forces.
Ja dalt
del pla, entre camps recent segats, resseguint la via de servei de l’autopista
arribem a Torija. No mes entrar al poble, preguntem per allotjaments, ens
recomanen una casa rural, a la plaça major,
ens rep la propietària, fent gala del seu habitatge museu on ens
allotjaríem. Cada racó era una troballa,
amb antiguitats de tots tipus.
Vam
sopar tots plegats davant la llar de foc, amb un cuidat i acurat menjar,
preparat per la mestressa.
Vam ser tractats com a reis, en aquell semi palau medieval
L’esmorzar no va diferir del sopar, excel·lent.
Era
l’últim dia i comencem be l’etapa, fa un sol radiant, que esperem ens acompanyi
fins arribar a la meta enyorada.
Resseguim
una pista, paral·lela a la que passarà l’AVE, ara en construcció, per anar a
buscar l’ancestral Cañada Real Galiana, que va de la Rioja a Ciudad Real, camí
de transhumància actualment en ple ús,
que no el deixarem durant uns trenta quilòmetres. Entrem a la Comunidad de
Madrid, així ho indica un llampant rètol al mig de la important via.
Tot
planejant entre àrids camps creuem el poble
de Santorcaz, on ja es comencen a veure noves urbanitzacions, senyals evidents
que ens anem acostant a la capital. Pugem
una forta i llarga rampa per la
vessant del Cerro Pios León, al arribar al cap de munt, vam actualitzar i
rememorar la cèlebre frase de Rodrigo de
Triana !“tierra a la vista”! al veure el nou mon, ara ens va sortir
espontàniament; “Madrid a la vistaaaa”!! al veure a la silueta de l’horitzó el retall dels
edificis mes alts de Madrid. No vam fer salts d’alegria,(estàvem sobre la bici)
ens vam mirar fent el signe de victòria
amb els dits i braços aixecats .
Ja casi no vam treure el plat gros, tot era
pla i en baixada. Seguim fins el residencial poble de Vilalbilla, per pistes i camins, sortegem polígons
industrials i urbanitzacions fins arribar
a Torrejón de Ardoz. Ho celebrem amb un bon “cocido madrileño” en un bar
de “comidas caseras” .
Entrem
a la gran selva urbana, vorejant
la N-II. Sense entrar al cor de
la gran ciutat, fem com a final de viatge ,
la central de Europcar, per ser pràctics i no perdre el temps circulant
entre aquella jauria del tràfic. Desmotem les bicis, ens dutxem als vestuaris
dels empleats, carreguem la furgoneta que havíem llogat i en sis hores arribem
a casa, el trajecte que havíem gaudit durant una setmana.
La forta amistat conquerida, perdura molt estretament al dia d’avui.
RESUM DEL VIATGE: 726 kms 10.714 denivell Altitud max. 1.352 Mija 100 kms diaris 12 punxades
REFLEXIONS
Que difícil es narrar un viatge i descriure un riu amb la seva extensió, de tal manera que ressalti, en el text, detallant aquell recòndit racó on hi va haver un esdeveniment significatiu i volies plasmar amb tota la seva realitat, com si el volguessis immortalitzar i immobilitzar en un retrato.
