Powered by Wikiloc
En el año 2.000 se celebró el segundo centenario del mesuramiento del Meridiano que une Dunkerque-Paris-Barcelona, labor que en el año 1.792 realizaron los astrónomos Jean Baptiste Delambre y Pierre-François Méchain y que sirvió para establecer el sistema métrico decimal (metro). Dicha celebración se efectuó el 14 de julio del 2000, con una comida campestre simultánea y multidinaria por todos los pueblos que pasaba el meridiano, con plantadas de árboles en su recorrido.
Esta línia imaginaria que cruza Francia de norte a sur, pasa por 337 municipios franceses y 28 catalanes, hasta llegar a El Masnou (Barcelona) y siguiendo hasta Mallorca.
En nuestra modestia nos unimos al homenaje dos años más tarde, siguiendo el recorrido en bicicleta de montaña.
Junto con Pere, Rubén y Albert , partimos de Dunkerque el 19 de junio de 2002,ciclando el tramo francés y en el año siguiente el catalán, siendo una de las experiencias más gratificantes de nuestros viajes en bicicleta.
VER RUTA WIKILOC
 |
| Placa conmemorativa del evento |
 |
| Salida desde Dunkerque. Linea del Meridiano Reportaje fotográfico del viaje HISTORIA D'AQUEST ATEMPORAL VIATGE |
Un bon dia, als principis dels anys 2.002, em truca en Pere, organitzador de mil sortides i aventures, per parlar d’un projecte, ja que s’ha assabentat que a França hi ha hagut un esdeveniment important i que necessitava algú per comentar -ho
L ’endemà ens veiem, i m’explica:
Que a l’any 2000 es va celebrar el segon centenari
del mesurament del meridià que va de Dunkerque a Barcelona(Masnou), tasca que
entre els anys 1790 i 1798, els astrònoms Jean Baptiste Delambre i
Pierre-François Méchain , van intentar establir una mida universal per tal
d’unificar les mesures utilitzades fins al moment i proposar al món una unitat
de referència universal. Van començar una gran aventura, recorrent i mesurant
planes, turons i muntanyes des de Dunkerque a Masnou, amb el fi de determinar
la 40 milionèssima part del meridià terrestre, mitjançant triangulacions
successives i mesures preses des de punts elevats: cims, torres i campanars,
que va servir per establir la mesura universal del metro i el sistema
mètric.
I que
en commemoració de l’esdeveniment, el 16 de juliol del 2000, es varen fer als
337 municipis de França, que toquen el meridià, una sèrie d’actes de tot tipus,
sent el més significatiu la plantada de milers d’arbres al llarg d’aquesta
línia imaginària que travessa el país de nord a sud i entra a Catalunya per
Prats de Molló, passant per 28 Municipis de les Comarques del Ripollès,
Garrota, Osona, Vallés Oriental i Maresme, per endinsar-se fins a Mallorca en
el punt de El Masnou.
Em
comenta que dos amics nostres, un any abans , varen crear i traçar la ruta
catalana, des dels Pirineus a El Masnou, ja que ni a França ni a Catalunya hi
havia res escrit, i em pregunta:
- ¿I per què no fem nosaltres el tram francès?
I com que la gent del pedal ens agrada experimentar sensacions noves i a la
vegada assumir reptes, em va semblar genial,
- Ja pots comptar
amb mi !
Em va
contestar:
- Collonut!, buscaré dos
atrevits més per acompanyar-nos. Ja et diré el dia de sortida i els medis logístics.
Sense grans
preparacions prèvies i després d’una setmana en Pere em diu:
- Divendres 19, ens trobem a l’Estació de
Sants, a les 9 del vespre per agafar el Talgo
cap a París. Porta la bici
desmuntada amb les rodes lligades una a cada costat del
quadre i una petita bossa per la
roba i estris personals, per acoblar en suport sota
el seient.
- Serem quatre, he trobat els dos
que faltaven . Ja te’ls presentaré al tren
Fet i dit, amb l’única
ajuda d’unes grans dosis d’entusiasme, il·lusió, esperit
aventurer i
un mapa de França, escala 1x100.000, al que hi fem una ratlla vertical,
resseguint la del meridiàde Dunquerke, París, Carcassone, Masnou
Ens trobem els quatre a l’hora
prevista a l’estació del tren, ens presentem personalment en Pere, l’Albert, en Rubén
i jo. Amb els dos últims no ens coneixíem, ara son dos dels
meus millors amics i hem compartit moltes aventures fins avui.
Pugem al tren Talgo, amb les
bicis desmuntades i la bossa, l’únic que
teníem previst i assegurat eren els bitllets,
distribuïts en dos compartiments amb llitera per dos persones, on
també havíem d’ encabir les bicis amb
aquell minse espai, que per sortir i
entrar s’havia de fer malabarismes.
Una vegada acoblats al
departament on havíem de fer nit i abans d’encabir-nos per no sortir, vàrem anar
al vagó restaurant i fer una xerrada general del projecte, amb sopar de benvinguda i brindar amb cava
per celebrar i començar en bon peu el que havia
de ser una extraordinària aventura. Dos hores, vam trigar en muntar-ho
tot, fins que ens feren fora del vagó. Contents i il·lusionats ens introduïm a
les lliteres. Entre trontolls, aturades i trànsits pels passadissos, no vaig
tenir prou calma per dormir, si vaig aclucar l’ull, sospito que el cor estava
despert. El viatge va ser una mica pesat, però amb el sol , que no trigà en
sortir, revingué l’entusiasme que portava dins.
A les vuit del matí
arribàvem a Paris “Gare de Lyon”. Vam
canviar de tren i estació per anar a Dunquerke i falten unes 4 hores per la sortida . Per matar el
temps, muntem les bicis i ens anem al Institut Geogràfic National , per si
trobem algun mapa o guia, amb resultats negatius, seguim pels carrers pedalant
fent una ràpida visita turística, fins arribar l’hora d’agafar el tren d’alta
velocitat que ens portarà al nostre punt de partida.
L’estació es la “Gare de
Lyon”, arribem a unes andanes
desèrtiques, els vagons estaven quasi vuits
i en molt escassos passatgers. Ens apropen a pujar i el revisor ens diu que no podem embarcar
les bicis, que està prohibit amb aquest tipus de transport. Ja està tocant el
xiulet de sortida i ell negant-nos la pujada, en Pere amb el seu francès d’acadèmia,
el convenç argumentant que vàrem comprar els bitllets a Barcelona i ens
digueren que hi anava inclòs tot l’equipatge, ens va veure tan desesperats, que obre els
departaments de primera i ens posa les bicis sobre els seients, però nosaltres
a la tercera classe.
En el curt trajecte, per la
gran velocitat en que ens estaven desplaçant, vam tornar a reflexionar
sobre el que anàvem a fer, sense cap guia, encara no hi havia GPS, ni
referencies de res i havíem de fer més de 1.400 quilòmetres, serpentejant pel
costat d’aquesta línia, pensant que som
els primers en realitzar aquest trajecte tan singular. Vam utilitzar la tècnica de que “ que preguntant es va a Roma”
i com que havíem d’ enllaçar poble per poble per camins rurals i secundaris,
sense apartar-nos gaire de la ratlla vàrem aprendre en francès la frase del viatge:
“si vous
plait, pour aller à la prochaine
ville par la petit route” i no
ens va fallar.
Baixem
del tren a Dunquerke (Bèlgica), sobre les dues del migdia, sense canviar-nos,
ni perdre temps, pugem a les bicis per
anar a trobar el punt zero i de partida,
després d’algunes voltes el trobem, està situat en una platja de una zona
portuària de l’Atlàntic, on els americans varen desembarcar a la 2ª Guerra
Mundial. Una ratlla blanca pintada al terra es el punt de partida.
Allà mateix
ens posem l’equipatge , afinem les bicis
i immortalitzem el moment amb una foto:
Es una tarda
grisa del nord, ens dirigim cap el centre de la ciutat, entrem al parc
Petite-Synte, envoltat d’un estany. Com si haguéssim fet la descoberta del
segle, veiem un monòlit commemoratiu que hi posava “La Meridienne Verte” i una plantada d’arbres, era el que estàvem
buscant i desitjant veure per tenir alguna referencia del que anàvem a fer i la
nostra ressenya de partida oficial
Doncs ja hi som! Ens costa una mica encarar la direcció i
sortir de la ciutat. Una vegada ho hem
vist clar, plat gros i a fondo per carreteres, carreteretes i camins plans com
la mà, però sense cap interès, hem fet
uns 40 quilòmetres fins a Bourboug, on fem la primera parada i fonda, en una
pensió on també sopem. Es pot dir que ha
sigut una tapa de transició.
És el segon dia, ja reposats dels tràfecs del dia anterior sortim per
un terreny que segueix sent pla.
Comencem a enfangar-nos en uns boscos foscos i frondosos, que en sortim com
podem, per endinsar-nos en una reserva ornitològica entre llacunes . El dia
també és fosc i amb molta humitat, amb remull i zones quasi plovent, envoltats
de petits canals que anem passant amb
l’ajuda de petites barcasses, no hem pogut resistir en quedar-nos a dinar en aquests idíl·lics
paratges, on al arrancar després del àpat perdem l’orientació i la
manera més fàcil d’agafar el rumb és seguir uns 25 quilòmetres pel camí de servei al marge del canal navegable de Neuffossé, on ens creuem
amb grans vaixells fluvials, retrobant el camí a Aire Sur le Lys, per arribar al tard a St.Pol
Sur-Ternoise.
Tercer dia
de camins interminables entre camps de cereals, dinem a Amiens al peu mateix de
la monumental i impressionant càtedra
Durant el
dia hem passat per una cinquantena de poblets rurals, tots ells enjardinats i
ben cuidats, però totalment fantasmes, per la dificultat de veure alguna
persona als carrers. Ja estem adaptats als horaris de França, a 6 tenim que
estar aposentats al lloc d’arribada, avui no trobem hostatges i ens tenim que
desviar del Meridià, una àrea de
serveis, entre Clermont i Agnetz,ens ha salvat el dia i posem fi a aquesta
etapa de 147 quilòmetres.
Entrem en un hotelet anomenat
Continental, que no era dels més cars ni dels de més elegància, l’únic
inconvenient que no acceptaven bicis, que vam haver d’entrar per un ascensor
secundari, despistant al conserge i posar-les
a les habitacions.
Després d’una reconfortant
dutxa, ens enfilem a peu i tornem del
Sacré Coeur-Montmatre, per relaxar-nos
de la intensa pedalada del matí, d’uns 85 quilòmetres.
Avui és diumenge i és un bon
dia per fer una visita turística en bici per París, abans de seguir la nostra
ruta per cinquè dia.
Pedalem per l’ Arc de Triomf, Torre
Effel, L’Opera, Invalides, Notre Dam, etc.
ÉS el sisè
dia i matinem molt, després d’una hora de pedalar creuem el “Massis de
Lorris”, envoltat de boscos. Estem en la zona del Loire i de castells, a Solly
visitem el seu, que és esplendorós i on vam organitzar un inesperat espectacle:
Estàvem asseguts al voral del fossat que envoltava el castell, ple d’aigua,
quan un casc i unes ulleres que havien deixat sobre aquell mur, van caure a
sobre l’aigua a uns 5 metres, ja ho
donàvem per perdut per la inaccessibilitat
del lloc, quan en Rubén ens va fer una demostració d’escalada lliure,
reptant per la paret fins arribar al nivell de l’aigua i rescatar els objectes,
el que va provocar l’admiració i els aplaudiments de la infinitat de turistes
que van seguir l’actuació.
A mesura que anem fent
quilòmetres , seguim creuant poblets, la bellesa del paisatge es va
incrementant, a l’ igual que la duresa del traçat. Després de 151 quilòmetres
arribem a Chateneuf Sur-Cher, ens allotgem en un “hotel” molt singular i no de
molt bona reputació, docs a la nit era un pujar i baixar de gent, com el terra
era de fusta i els llits grinyolaven vam
tenir concert tota la nit.
!Al·leluia! avui hem vist el primer indicador de la
“Meridienne Verte” pel camí, construït en aquella commemoració. Parada i fonda
a Mainsat, regentat per un espanyol, que ens obsequia amb una gran paella per
sopar.
Vuitè dia.
Després d’una dificultosa digestió del dia anterior, ens toca començar pedalant
dur i pujant, no sabem el que ens espera, estem a la “França profunda” i no hi
ha un pam de pla. Hem fet uns nou colls d’uns desnivells bastant gruixuts, això
si, recompensat per una baixada
inexplicable d’uns vuit
quilòmetres, sobre una panoràmica d’infart. Fem nit a Mauriac, després de 127
durs quilòmetres.
Novè dia.
Com que ahir vàrem acabar baixant, doncs avui a pujar de bon matí. Seguint la
mateixa tònica tot el dia per paratges insòlits, fins a Conques, lloc
d’acollida als peregrins europeus que fan el “Camino de Santiago”, ens hem
hostejat a l’Abadia. Va ser una nit de llamps, trons, roncs i vent, estàvem en
una cel·la de lliteres, on érem uns 20, les finestres sense vidres i copejant
d’un cantó a l’altre acompanyat d’un intens concert de roncs, no vàrem aclucar l’ull en tota la
nit.
Desè dia.-Per a temperar-nos d’aquella nit infernal,
ens aixequem a les sis del matí, per anar a
escoltar els cants gregorians de matinada que feien el monjos al claustre i una vegada relaxats i plens de pau, esmorzem
al seu menjador.
Vam engegar plens de força pel
vell mig de la vall del Tarn, per una
camí estret i asfaltat, entre muntanyes, seguint sempre el curs del riu. A les
bardisses dels horts vora les sèquies hi ha codonyers en flor a l’espera de la
tardor. Als bancals que pugen les vessants de les muntanyes, hi ha cirerers,
pomers i altres fruiters, als que no hem pogut resistir atacar-los i collir
fruita per avituallar-nos. Estàvem a
punt d’ iniciar l’ascensió a dos colls de infausta pendent, el primer d’uns 5
quilòmetres i el segon d’uns inacabables 9, arribem dalt petats. Sort vam tenir
del nostre furt, aquells fruits ja els
teníem als peus, tenim que tornar a esmorzar, aquesta vegada amb formatges del
país, trets d’una botigueta.
Estem pletòrics, però a la vegada
excitats veient la rampa que se’ns presentava al davant . Una vegada dalt, i
pel costat d’un riu blau, d’aigües transparents ens guiarà fins arribar al pont
sobre el riu Tarn d’entrada a Ambialet, pintoresc poble situat d’alt d’un turó
sobre la península que forma el meandre del riu .Seguint el mateix curs arribem a Villefranche d’Albigeois, l’hoteler
es un altre espanyol de Murcia. Avui hem fet uns 117 km.
És l’últim dia
i esperem arribar a la meta desitjada, comencem tranquils, però s’acaba aviat,
un indicador senyala una rampa del 22%, ens hi posem i la pugem, uns en més
dificultats que altres. Anem seguint, a la vora del camí, en un racó ombradiu,
cau una discreta cascada esquitxant sobre un gorg d’aigua transparent com un
mirall, un company baixa de la bici i no pot resistir la temptació d’entrar-hi
per remullar-se, darrere d’ell els altres tres de cos sencer, que va servir per
refrigerar-nos i apagar el sol de justícia que estava caient
Tot seguit anem vorejant el “Parc Naturel du Haut Languedoc”, fins
arribar a Mazamet, on reprenem forces, per atacar la pujada de 19 quilòmetres
al port de la “Montagne Noire”, seguit d’un descens de 25 km fins arribar a
Carcassone. Hem fet uns 125 kms.
Acabem amb molta satisfacció, a
l’haver aconseguit el repte, que vam començar d’una manera incerta i d’una
forma rudimentària, molt diferent de la que estem fent ara, amb tanta
tecnologia, tracks, GPS, mòbils, aplicacions, reserves hoteleres, assistències,
etc,
La il·lusió de quatre persones van
suplir tot aquesta logística i el mes important, es l’amistat que va néixer i
que està perdurant.
Varem fer un total de 1.274 quilòmetres,
una mitja de 115 diaris, creuant 337 municipis
