RIERA

RIERA
Mostrando entradas con la etiqueta GRANADA-TARIFA con subida al VELETA en BTT. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta GRANADA-TARIFA con subida al VELETA en BTT. Mostrar todas las entradas

miércoles, 1 de abril de 2015

GRANADA-TARIFA, con subida al VELETA, EN BTT

Powered by Wikiloc


 Octubre 2013

Una  vegada finalitzada l’espectacular travessa-aventura del passat mes de maig, en la que vàrem unir en 8 etapes València i Granada en BTT, que tan bon sabor de boca ens va deixar a tots, excepte a mi, que vaig tindre d’abandonar a la cinquena etapa, pels motius físics ja relatats. S’ha projectat continuar l’aventura per unir Granada i Tarifa,  en les mateixes condicions  que vam fer el primer tram, però variant el sistema de trasllat d’equipatges, deixant el transporti de la bici, on hi portàvem la bossa i adoptant el sistema de enviar, per mitjà de transport local, be sigui taxi, recader o particular l’equipament al lloc on acabava l’etapa.

Com en l’anterior tram no va ser possible pujar al Veleta, hi pujarem aquesta vegada com a primera etapa des de Granada.

El viatge era molt atractiu, però jo tenia el mal regust de no haver acabat l’anterior i més quan els companys hem van relatar l’excel·lència de les etapes que m’havia perdut, en especial la que sortia de Santiago de la Espada, de la que el Pepe em va dir que era una de les més espectaculars que havia fet mai.

Vaig estar donant voltes com podia coordinar i ferles pel meu compte. Parlo amb el Pepe per convèncer si està disposat a repetir-les, no hi va posar cap problema, ell i la Isa vindrien quan els digues, també s’hi va apuntar el meu singular amic Jordi Vidal “Gandhi”.

Vaig coordinar per enllaçar les tres etapes pendents,  amb la travessa que anàvem a fer. Reunint-nos amb la resta de grup a Granada.

La  logística/combinació  del viatge per arribar a Santiago de la Espada era una mica complicada. El dia 1 d’octubre de 2013, per mitjà d’un autobús de línia ALSA, que sortia de l’Estació del Nord de Barcelona a les 9 del vespre i després de fer nou hores i mitja de viatge, vam arribar a Puente de Géneve (Jaén), amb l’equipatge de ma. Aquí fem un cafè, per desvetllar-nos del ferragós viatge i amb quasi una hora de taxi vam arribar a Santiago de Segura, al vell mig de les entranyes de la Sierra de Cazorla.  Les bicis es van enviar directament per SEUR.

Pràcticament a les nou del matí ja hem arribat al Hotel San Francisco, de mals records per mi, però on el Sr.Paco hem va cuidar mol be les hores de convalescent a la primavera. La rebuda va ser molt efusiva i sincera, ens va obsequiar amb un pa amb tomàquet i pernil de la serra, ell havia estat vivint a l’Hospitalet de Llobregat i sabia de les nostres costums

 Com volíem sortir a l’endemà, vam passar el matí, potinejant les bicis, teníem un problema amb un canvi pel transport, que dos cargols comprats a la botiga del poble ho van solucionar. Dinem  unes “chuletas de cordero segureño a la brasa”, amb patates, acompanyat  per una descomunal amanida/entremès .

Tenim tota la tarda lliure, preguntem al nostre amic i propietari del hotel, que podem fer, primer ens fa una descripció d’on estem, diu:

 “Estais en la Siberia de Jaén, Santiago no te pilla de paso, se va expresamente.  Aunque muchos de sus vecinos hayan hecho el camino contrario en los últimos años. Aquí las distancias se miden por minutos y no en kilómetros, por eso cuando preguntéis a alguno de sus vecinos algun lugar, os responderá sonriendo,  lejillos, especificando el trayecto en minutos. Es uno de los Municipios más inaccessibles de España.”

Va semblar que el sermó el tenia estudiat i que era el preàmbul de presentació als clients que visitaven els entorns. Ens va donar quatre orientacions per fer un petit trekking als vols del poble. Comencem pel seus carrers estrets, empinats i tortuosos, amb grups de cases adaptades a la topografia irregular.  Seguim un senderó per la vall que s’endinsava a uns espessos boscos. Van trobar una dona de raça gitana, molt simpàtica amb un cistell,ens va preguntar  que hi fèiem i d’on veníem, pregunta que l’hi vam rebotar a la inversa, ens va dir que anava a buscar “niscaros”  (rovellons) , que al poble hi havia varies famílies de la seva ètnia que es dedicaven professionalment a  aquestes labors i que ara començava la temporada.

Ja enfosquin i amb un fred que pelava, retornem a la nostra esporàdica residencia, per sopar i dormir, amb les ànsies  de començar a pedalar demà.


2/10/2013

SANTIAGO DE LA ESPADA – POZO ALCON

El relat d’aquesta etapa ja la va fer el Pepe amb detall  a la primavera, amb la meva absència.  Ara vull relatar les meves impressions i sensacions particulars.

Per començar el dia es esplèndid, sense cap núvol i cel blau intens. Estem a 1.330 metres d’altitud. Ens acomiada a la porta el Sr.Paco, després d’haver-nos servit el reglamentari pa amb tomàquet. La Isa, el Pepe, el “Gandhi” i jo sortim il·lusionats en fer  aquella etapa  mítica que tan m’havien parlat.

La sortida es per carretera i pujant, per salvar una estivació de la Sierra de Segura. En descens creuem els petits pobles de Ponton Bajo i Ponton Alto, un camí estret ens porta al naixement del riu Segura, situat en un espectacular gorg localitzat a la falda d’un turó rocós i escarpat. Les aigües cristal·lines i amb uns tons turquesa brollen d’un riu subterrani que el contacta amb l’exterior. En un paratge lluminós en que els noguers i xops fan l’ombra. El riu discorre de forma suau i afable pel costat del camí que anem pedalant  fins el llogaret de Fuente Segura.

Ara el camí es posa entre boscos en sentit ascendent fins arribar  a Los Campos de Hernán Perea, que formen l’altiplà mes gran de la Península, sobre els 1600/1700 m. d’altitud, amb unes colpidores planes quasi desarborades,  d’aspecte llunàtic. Vam parar amb en un dels refugis de pasturatge, per fer un repòs i observar tot l’immens paisatge dels nostres voltants. Un pastor que estava amb el seu nombrós ramat, es va acostar per saludar-nos. Ens va explicar les dures condicions de l’ hivern a la zona, en que quasi es manté la neu tota la temporada i que en aquest lloc es on es palpa la soledat de veritat.

El lloc es impactant, com m’havien explicat.

Sortim del parc per començar el descens. El paisatge canvia radicalment, entrem a unes espectaculars zones boscoses de grans pins. Passem davant el  Picón del Buitre, on al peu d’un gran pi hi ha un monòlit dedicat a Rodríguez de la Fuente. Fem un descens vertiginós per la Cañada del Mesto, en mig de  paratges d’insomni. Creuem el riu Guadalenin, amb l’aigua fins el genoll, l’anem vorejant per un camí perdut, que després de pujar uns tres kilòmetres arribem a un cortijo ramader, d’amunt d’un impressionant penya-segat, que fa feresa acostar-se. Ara ens toca fer la part més divertida de l’etapa, per culminar un dia de btt extraordinari, la baixada per un llarg corriol que anava sortejant  el pins d’un bosc. Arribem per pista ampla al Embasament de la Bolera i tot seguit Pozo Alcón

Hem estat allotjats al mateix hotel que els nostres antecessors. Encara que erem quatre, he fet córrer el cava per brindar pel bon dia que hem gaudit i la meva tornada a rodar.

Es una de les etapes que més m’ha quedat gravada, de les innumerables que he fet

Powered by Wikiloc


3/10/2013

POZO ALCON – GUADIX

 

Després d’esmorzar el pa amb oli corresponent i xurros, emprenem la marxa, que corrobora amb exactitud  la relatada pel Pepe, ressaltant el següent:

Tinc que fer especial menció el creuament del riu Menor amb l’aigua a la cintura i la bici per sobre el cap. El Pepe diu que l’altra vegada era fins els turmells, el “Gandhi” sense problemes, les sandàlies que porta no l’han fet relliscar com a nosaltres amb les cales.

L’altra sorpresa es el tram per la “Planicie de Face Retama”, un terreny àrid, entre matolls, que va passant sobre la carena de varies rambles seques, on als seus costats hi ha  les característiques coves cavades a la roca fins arribar a l’ermita de Sant Torcuato, en mig d’aquests desolats terrenys.

Els pares del Pepe son originaris de Guadix, te mols cosins i parentela a la ciutat. Uns d’ells tenen una de les coves  tan especials de la zona. Els hem anat a visitar i ens han ensenyat la vida en una d’elles. He de dir que molt millor que un pis de nova construcció. Actualment no hi habiten, es ruta turística  fomentada per l’Ajuntament.

Com a bons residents ens han indicat on teníem que sopar, adreçant-nos a un lloc molt popular, ambientat amb signes del poble.

Powered by Wikiloc


4/10/13

GUADIX – GRANADA

Hems sortit en direcció a Paulenca, que sembla un barri o prolongació de Guadix. Sempre en sentit ascendent entre turons, anem entre plantacions d’oliveres i alguns fruiters, voltejant varis cortijos d’aspecte humil. Els entorns van canviant, agafant aires muntanyencs. Estem al preciós poble de Lugros, a 1.200 metres d’altitud, el creuem pels seus estrets i empinats carrers, parant a la seva plaça principal.

Estem al extrem nord de Sierra Nevada, seguim pujant per pistes i camins      entre importants masses forestals d’alzinars, pinars, rouredes i castanyers, solcats pels barrancs de Bierma  i Cañageo, que van a parar als rius Aguas Blancas i Fardes, que en conjunt formen recons molt atractius i de gran espectacularitat. Aquests paratges els anem gaudint en ple descens fins arribar al embassament de Quentar, que subministra l’aigua a la ciutat de Granada. El voregem en tota la seva extensió. Seguim pel marge dret del riu Aguas Blancas fins a Cenes Vega, on conflueix amb el riu Genil, que seguint el seu curs ens portarà al centre de la ciutat de Granada.

Etapa preciosa que m’ha sorprès gratament, no l’esperava que fos tan gratificant.

El lloc de trobada amb els companys que venen de Barcelona, per iniciar la ruta fins Tarifa, es l’Hotel Macià Monasterio de los Basilios, un singular hotel situat al interior d’un monestir.

Vam arribar sobre les quatre de la tarda, ells havien arribat al matí, aprofitant el dia per fer turisme a la monumental Granada.

Amb cares d’alegria i satisfacció ens vam reunir tots al vespre per sopar:, els que havien arribat: Cristina, Pablo, Albert, Alfonso, Llorenç, i Miguel, que junt amb nosaltres quatre: Pepe, Isa, Jordi i jo, serem els expedicionaris.

Al ressopó vam fer un breaffing general de la travessa, però l’atenció va ser per l’etapa de demà, que teníem que fer els 3.000 metres de desnivell per pujar al Veleta. Brindis general per desitjar bona sort i ruta.


Powered by Wikiloc


 5/10/2013

GRANADA – CAPILEIRA

77 kms    2.917 desnivell  màxim 25%


Un proverbi diu: “Hi ha moltes aventures allà afora, esperant que les visquem”

Des de fa molts anys, tants com em separen de la meva etapa escolar, mantenia la viva il·lusió de pujar al cim més alt de la Peninsula Iberica, el Mulhacén a 3.479 metres d’altitud, que no es possible arribar si no es a peu, però si es pot arribar al seu veí el Pico del Veleta a 3.398 metres, uns 80 metres menys.

Repte que vaig assolir, quan als 19 anys, un mes abans d’incorporar-me al Servei Militar. Vaig fer la volta a Espanya amb 600. Sent una de les metes que hem vaig proposar el arribar al punt més alt on es podia, Hi vaig arribar per carretera serpentejant pel mig de dos parets de neu d’uns dos metres, ara estaria tallada. Experiència que vaig prometre repetir, però mai hagués pensat amb el medi que ho he fet.

Ara ha arribat el moment de complir aquella promesa, en bicicleta i acompanyat d’un extraordinari grup d’amics. Que volem sigui la primera etapa de la travessa que ens te que portar a Tarifa

A pesar del considerable desnivell, el més difícil es trobar el dia climatològicament ideal per fer l’ascensió, ja que a les seves crestes el temps es molt variable. Ja vam desistir a la primavera per la nevada que va fer.

Son les 9 del matí. Ja tots reunits a la porta del Monestir, amb les bicis afinades i arrenglerats per fer la foto de rigor, menys el Miguel que no se si estava espantant o veia mancança de les seves forces físiques- psíquiques, que va partir dos hores abans.

Vam estrenar una modalitat nova de trasllat d’equipatges, ja vam deixar de ser autosuficients, un conserge de l’hotel, fora hora laboral ens el va traslladar els bultos, pel mòdic preu de 6 euros per cap, total de 60 euros.

Estàvem mentalitzats tots de que anàvem a fer una de les etapes més dures que es poden fer. Comencem l’aventura amb molt respecte. Però pensem que es un respecte que sempre hem de tenir al desconegut i a l’imprevist.

Efectivament com l’imprevist sempre viatge amb tu, encara estàvem pedalant terreny urbà exactament per la Urbanització de MiraSierra, un plàstic allargat del terra es va travessar al meu canvi, torçant tota la patilla. Vaig pensar el pitjor, però les mans miraculoses de l’Albert, ho va posar tot al seu lloc. 

Seguim per la carretera GR-3202, creuem, encara tots agrupats Huetor Vega (3,5), Barrio de la Vega (5,3) i arribem a Monachil (7,5 km. 811 m).

Comencen les primeres rampes fortes (24,3%), el grup es va separant, el Pepe i la Isa al davant,  cadascú agafa el seu ritme, però tots tirant de valent.

 

Passem per el Puche (càmping), sembla que podem respirar, ja que planegem una mica, però dura poc. Altra vegada rampa al Collado del Muerto, el Jordi “Gandhi” al meu davant, sandàlies, pantalons sense badana i clàssica gorreta ciclista, em diu

– No se si ho resistirem això,

 

Estàvem pujant unes considerables rampes enquitranades, on les rodes s’enganxaven del calor que feia.

 

Deixem aquesta enganxifosa pista, per entrar a la carretera principal que ve de Granada A-395 (1.429 m.) que suavitza una mica la pujada. Aquí ens reagrupem, decidint que cadascú anés a seu ritme i el primer que arribes a dalt s’esperés.

 

Al km.21,5, entrem a una carretera secundaria GR-420 (1.673 m.). En varies paelles i corbes de 180º ens plantem al Collado de las Sabinas (29 km. 2.170 m), estem a l’altura de l’Estació d’Esquí de Sierra Nevada (33,9 km. 2.421 m). On trobem al Miguel, assegut a una taula d’un kiosc de begudes, cruspint-se un pollastre a l’ast sencer i un cartró de llet com a beguda. Ens diu que està agafant forces i que anem tirant, que ell ja arribarà, seguint el track del GPS.

Amb una mica, d’escepticisme i preocupació seguim, fins arribar a l’Albergue Hoya de la Mora (2,780 m.), on donàvem fulls de diari per parar el vent als que tornaven en descens per la carretera. Vam fer la coca-cola de rigor, la cervesa no ens hauria anat be, per poder fer l’últim esforç.

 

Des d’aquí el pas es restringit a la circulació, es zona militar, l’asfalt està molt deteriorat a mida que anem pujant en corbes i contracorbes,  que jo vaig fent amb el Llorenç en solitari, estem tots desperdigats, el paisatge es llunàtic, sense cap tipus de vegetació. Arribem a l’encreuament que puja del Veleta (43,5 km. 3.198 m), la respiració es una mica dificultosa. Esperem a l’Alfonso  que venia darrere, ens diu que no pot més, es queda esperant que tornem,  ens falta uns 3 kms., arribem al cim, tenint que grimpar els últims 100 metres.

Veiem  a dalt el Pepe i la Isa,  amb els braços aixecats en senyal de victòria, al nostre davant l’Albert, la Cristina i el Jordi. FEM CIM A 3.396 METRES, a les tres de la tarda

 Fotografiem els quatre punts cardinals del espectacle que estem veient, que tant havia somiat a la infantesa.

 Iniciem el descens pel mateix camí fins l’encreuament, on trobem l’Alfonso esperant. Comencem a baixar per la part oposada seguint una pista pedregosa, arribem al Refugi de la Carihuela, després de creuar per sobre  una gelera, que mig planejant ens porta en direcció al Mulhacén, sempre present al nostre davant

 

El descens es molt ràpid per un camí entre roques i afilades pedres com ganivets  per els despreniments de la muntanya, Passem davant del refugi de Pillavientos (54 kms.3.063 m) i el de la Caldera (3.032 m)(base

per pujar al Mulhacén). Aquí tinc la segona incidència del dia, es em bloqueja la suspensió davantera de la meva Epic,

He patit un calvari per salvar el irregular terreny que estàvem rodant.

 

Estem pedalant sobre els núvols, es una sensació meravellosa de llibertat i pau, amb la semblança que tens el mon als teus peus.

 

Deixem els paisatges típics d’alta muntanya, àrids, sense vegetació i llacs al fons.

 

Canvia radicalment l’entorn, al km 67, 2.211 m,  ja tot son pistes amples  fins arribar a CAPILEIRA (1.453 m. Altura)

 

S’ha arribat en grup al Hotel Finca los LLanos. Però la preocupació era el Miguel que no sabíem res d’ell, no agafava el mòbil. Després d’una hora de la nostra arribada hem truca i diu

 

             -    No es preocupeu per mi, ja estic veient el poble des d’aquí dalt. En 10  minuts arribo.

L’arribada va ser èpica: descamisat, el maillot estripat, el genoll sagnant, un radi trencat, una roda desinflada i la cara desencaixada, però amb una rialla de galta a galta.

Tots vam respirar fort,....

 

Etapa espectacular i inoblidable, que celebrem amb un bon sopar, on el millor va ser els relats de les vivències personals, que cada un de nosaltres va tindre d’explicar. Anem a dormir ben plans.

 



Coronando el Veleta 3.385 m altitud

Powered by Wikiloc


6/10/2013

Etapa 2 .-  CAPILEIRA – MELEGIS

49,5 KMS     690  desnivell

 

La propietària del hotel ens va tractar a cos de rei. Un acurat i cuidat esmorzar ens va donar la benvinguda de bon matí. Tots asseguts a  una taula rodona, menys el Miguel, que encara sembla  s’estava refent de l’agitat dia anterior. Baixa tot esverat de l’habitació, carregat amb tot l’equipament de bici i paisà. Una veu de la taula es va  sentir:

-     On vas? Si estàs esperant una senyal per sortir,  aquí la tens ¡ Surt i gaudeix del entorn !, que ahir no vas veure, i torna a entrar més relaxat. -       Doncs va sortir i al tornar

-      Ostras, tens raor, ahir no ho vaig veure igual. Es espectacular !

 

Ens va fer quasi una declaració jurada que avui no es separaria de nosaltres per res del mon, que l’experiència d’ahir li va servir per molt.

Capileira està dins de “Pueblos Bonitos de España”, t’adones compte quan treus el cap al mirador sobre el  barranc i veus a les seves cases emblanquinades, teulades planes que donen forma a les seus empinats  i enrevessats carrers en zigzaga.

 

La sortida es des de 1.453 metres, en descens vertiginós per carretera, amb vistes espectaculars al nostre davant de las Alpujarras Granadinas passem per Bubion (2) i Pampaneira (6 km), creuem davant la ermita del Padre Eterno (11,5 km. 934 m). Seguim baixant fins a Orgiva , en fet 20 quilòmetres de constant descens per carretera. El terreny es pla, envoltat de grans i espectaculars olivers, amb alguns molins en desús.

Per carretera principal A-348 arribem a Lanjarón (28) parem d’avant una font on brolla la famosa aigua, la senyora del hotel ens havia  obsequiat amb una petita bossa de pícnic, que ens hem cruspit davant del manatial.

 

A la sortida del poble comença una forta pujada d’uns 6 kms, per un camí de carro entre ametllers i oliveres. El Miguel no havia complert la promesa i se’ns havia escapat al arribar a la font. El trobem dalt,  assegut sota un om davant un petit cortijo parlant amb un pastor d’un ramat de cabres. Parem sota l’ombra del arbre, per fer un petit descans, el bon home va anar dins la casa i ens va portar un canti d’aigua recent treta d’un pou, que va servir per veure i remullar, davant el seu escepticisme, dient que no era habitual veure bicicletes per aquells entorns.

 

Encara estem al Parque Natural Sierra Nevada. Anem planejant entre ametllers i taronjers fis arribar a Mondujar,on una llarga baixada ens portarà fins a Lecrin (44 ), on dinem tranquil·lament, a la Venta del Natalio. La besnéta amb la gràcia andalusa, ens diu que el millor de la casa son les pizzes que fa la seva mare en una forn de llenya, que s’han fet famoses a tota l’Alpùjarra. L’hi fem cas, en demanem un assortiment, per acompanyar i completar ens recomana “remojón andaluz” (amanida de taronja, bacallà i seva), increïble combinació.

 

Vam tindre temps de fer una migdiada sota el porxo de l’entrada, ja que faltaven pocs quilòmetres per arribar a MELEGIS, final d’etapa.

 

L’Hotel Los Naranjos serà la nostra residencia, a mitja pensió, amb extraordinàries vistes a tota la serra i camps de taronges de les seves valls.

 

Com avui no ens havíem cremat massa, un grup hem anat a fer un trekking:

Que va començar pel mirador de las Alvirillas, davant de l’hotel, rodejats de tarongers, tenim unes vistes privilegiades sobre el pantà de Béznar, Restábar  i Vall de Lecrin, creuem el poble, baixem pel riu Torrente i entrem al GR 7, (que ve de Catalunya), entre horts i camps fruiters fins el riu Durcal, tornem per unes pistes amples, ara entre nogués  i llimoners fins al punt de partida.

 

Molt relaxats hem tornat i sopat a la terrassa exterior, sobre una esplèndida piscina, que han utilitzat els que no han fet la passejada.


Powered by Wikiloc


7-10-2013

Etapa 3 : MELEGIS – ALAHAMA DE GRANADA

62,6 kms    1.287 desnivell

 

Com de costum matino, avui m’esplaio davant al mirador esplendorós, al meu davant un gran arbre que no te nom per mi, mai he aprés a distingir-los fora de tres o quatre, ametller, oliver, pi, alzina i para de contar. Mitjà i ample, desordenat, les rames sobrepassen dos balconades del edifici, la incertesa i curiositat en fan posar al peu de la seva soca mer mirar des de sota, per veure una única baina de garrofa seca, que va aclarir el meu misteri al haver descobrir un garrofer, que he de dir no tenia l’aspecte  dels que veig per Colserola.

 

Ja estant tos al peu de la barra del bar, demanant els cafès i viandes per l’esmorzar.

 

Sortim per carretera, creuant el pont sobre la capçalera del  Embassament de Béznar, passem pels blancs pobles de Restábal i Saleres, envoltats de camps de taronges i llimones. Anabem tranquils en grup, quan es desfermen de repent unes rampes per asfalt del 20% desnivell, fins arribar a Albuñuelas (6), on dins el poble  comença a pujar sent de quasi el 25%. Anàvem tots escampats després del fatigós tram. El Pablo es despista i segueix per un camí pla per evitar el desnivell, tenim que anar enrere a rescatar-lo, el trobem perdut a la llera del riu Saleres, repetim altra vegada l’empinada costa.

 

Una vegada salvada, entrem a una pista preciosa entre boscos de pins i penya-segats, acaronats per els constants remors de l’aigua de fons i rierols Anem pujant, ja portem quasi 15 kilòmetres. Sentim un gran catacrac mecànic,  el Pablo una altra vegada,  ha trencat la cadena, la seva tossudes ens ha impedit que l’ajudéssim, demostrant la seva autosuficiència.

 

 Arribem al cim de la Sierra del Cahaparral (21 km. 1.315 m). Una petita àrea d’esbarjo i un cartell indicador ho anunciava. Dos cotxes estaven aparcats, iniciem la baixada, trobem una parella buscant bolets, no en tenien ni idea, ens van preguntar si eren bons els que havien plegat, els hi vam fer la triga, llençant la mitat del cistell, davant la seva incredulitat. Va ser una pena el haver anat en bicicleta, perquè la florida de rovellons que vam trobar era digne de pel·lícula, quasi ens van acompanyar banda i banda de la pista entre pins,  fins arribar a Jayera (38). Aquí fem uns bocates exuberants al bar de la plaça.

 

 Sortim relaxats per carretera tot planejant pel costat del Embassament de Bermejales, fins entrar a un camí entre l’horta, que ens porta a una altra forta rampa, Està corrent una suau brisa que fa moure les fulles dels fruiters, on volen infinitat de papallones i altres insectes, Sentim una forta exclamació, el Pablo altra vegada,  l’hi va picar una vespa, no el podíem consolar, hem fet una cura de camp a base de fang. Avui l’hem anomenat i bategat “gafe” del grup

            

 Passem per Játar (52 kms),  seguim per carretera, per posar-nos a un camí carreter, mig inundat d’aigua que anem salvant, que ens portarà a vorejar el Rio Alhama, fins l’Hotel Rural El Ventorro, davant d’un idíl·lic i petit embassament. L’ instal·lació  es d’ornamentació àrab, adaptada als actuals temps, al segle XVII ja era una posada i parada de carruatges.

 

El viatge està resultant molt interessant, estem fent la clàssica tertúlia i cervesa de mitja tarda, comentant l’etapa i els entrebancs del Pablo amb bon humor, tot esperant l’hora de sopar.  El conserge interrompi la reunió, per entregar la carta de suggeriments, per triar els dos plats de sopar, textualment hi diu:

“Olla jameña, las migas cortijeras, el chorizo, la morcilla, los torreznos, el lomo de orza, las papas a lo pobre. Entrecot y costillas de cerdo serrano hechas al calor de la lumbre.

 

Todo cocinado como lo hacian los antiguos moradores de estas tierras.”

 

Sota el paper vam  ressenyar cadascú la comanda, per anar preparant.

Sopar no apte per ciclistes, però extraordinari.

Powered by Wikiloc

 

 8-10-2013

Etapa 4 : ALHAMA DE GRANADA – VILLANUEVA  DE LA CONCEPCION

71,3 kms        1.189 desnivell

L’allotjament estava a dos quilòmetres de Alhama de Grananda, no vam anar a la ciutat, el que si vam fer es anar a donar un vol pels humits entorns del embassament d’avant t l’hotel, fent parada d’avant un cau de nodries que entraven i sortien de l’aigua, el nostre apropament les vam espantar i van fugir, però la mossegada d’una formiga grossa i vermella a la meva cama, i el conseqüent crit, va fer esclatar de riure al Pablo, ensenyant el verdanc que l’hi va fer l’abella d’ahir, que tant ens vam mofar.

Entre rialles i bona harmonia, sortim per pista ampla amb pujada sostinguda fins dalt d’un turó on sembla que ens esperava el Baltasar, així figurava en un rètol “Cortijo de Baltasar”, amb un barret negre, un bastó i el gos al costat, ens Pregunta:

-     Dónde vais ?

-     A Villanueva del Trabuco

 -    Por aquí vais mal, no hay camino y esto queda muy lejos. Hay una carretera que os puede llevar, però no se bien ....

  -     Vale gràcias,

Nosaltres seguim el nostre track. L’experiència val mes que mil paraules, sempre que preguntes a la gent del lloc, sempre et porten per mal camí.

 

El descens es fins una vall de grans hivernacles hortícoles, planejant entre molts petits cortijos i  finques de cultiu arribem a  Ventas de Zafarraya,(17,5).

 

Aquí enfilem una Via Verda, que havia sigut d’un tren cremallera, que unia Màlaga amb aquest poble,  passa penjada amb vistes espectaculars. L’Alfonso “Malaga” ens diu que en la seva infantesa recorda haver anat amb aquest ferrocarril.

 

La deixem (23 k), passem per Guaro (25,3) per entrar en una pista puja i baixa entre oliveres que ens portarà a Alfarnatejo (36,5) i Alfarnate (40,2), on començarà la part mes dura de l'etapa, superar una paret de 1,5 km, amb desnivells del 28% per un camí pedregós, que tenim de fer tots a peu arrastrant la bici i aguantant el foc que estava caient a les nostres espatlles. Una vegada dalt,  L'Alfonso, que es del país, ens ha desviat del track  per  anar a Villanueva del Trabuco on ens espera el seu cunyat Pepe Paco, que hi te una segona residencia,  també amic nostre que ha participat en algunes travesses. Dinem tots plegats en un restaurant del poble.

 

Seguim a la tarda pujant i baixant turons, alguns de forta pendent, passem per Villanueva del Rosario (55)el camí es perd, entre un camp d’olivers, però seguim el track , sortejant arbres, marges i aragalls, el pagès i les obres d’una autovia l’ha fet desaparèixer, el trobem poc abans  del Puerto de las Pedrizas,(65,5) el creuem.

Continuem entre oliveres,  arribant bastant extenuats  a  la casa rural l'Esparragal a les afores de Villanueva de la Concepcion,.

No havien arribat els equipatges, que avui els portava un taxista d’Alhama de Granada, no feia falta, uns ens hem cabussat amb tot l’equipament posat a la piscina, alguns més moderats han esperat fer-ho reglamentàriament amb banyador.

El propietari, encara que ens ha tractat be, tenia unes derivacions polítiques desviades en sentit contrari a les nosaltres, hem adoptat obviar les conversacions, parlant únicament al bon funcionament de la casa, que be sigui dit, hem tingut treballs per que arribes la llum a un dels apartaments.

La casa estava rodejada totalment de fruiters de varies menes. Un rètol a l’entrar hi posava: “Aqui se oye el silencio, se rompe solo por el canto de los gilgueros”

Per sopar tenim que caminar un quilòmetre de carretera i arribar al petit nucli de Arroyo Coche , Per recomanació del hostatger anem al Mesón Bar Balalla, una mica cutre, però hem sopat dignament.

Powered by Wikiloc


9-10-2013     

Etapa 5 : VILLANUEVA DE LA CONCEPCION – COIN

62,7 kms    1.152 desnivell

A bon matí ja sentim per les finestres obertes, sorolls d’un motocultor que volien engegar, era el pintoresc personatge del propietari, que estava barrinat entre les plantacions de fruiters. Baixem amb son de pau. Avui estava més  simpàtic dins les seves ideologies, ens hi acostem per veure els seus treballs agrícoles, sabedors que per ell era un regal el nostre interès, i l’hi agrada es clar. Ens quedem xerrant un moment, però sabem que obrir una conversa d’aquest tipus es un idiotisme, l’hi vetem el discurs que anava a fer, diguin-li que val més que parlem del temps, de la temperatura i del ous que  han post les gallines del seu corral.

La conversa va acabar presentant la factura per cobrar l’estància, nosaltres pagar i marxar.

Com estàvem en ple camp, tenim que tornar al lloc cutre d’ahir per esmorzar. Iniciem la etapa també en pujada sostinguda d'uns 10 Kms, entre llomes d’oliveres, ametllers i boscos de pi blanc, passem per el gran cortijo ramader de Los Pinos fins arribar al cim de la muntanya Santi-Petri, 690 m. (19k) i a L'ermita de las Tres Cruces,(21 k), on ens reunim tots, ja que pujàvem una mica tocats.  Està situada dalt d’un turó amb una gran panoràmica sobre la Hoya de Màlaga,  a partir d'aqui hem anat carenant amb lleuger descens, tambe puja baixa, fins a Pizarra,(36) on hem parat a dinar al Mesón de Rafi, menjar casolà, servit per un simpàtic servei femení inclòs la cuinera, que fins i tot han ballat sevillanes.

Sortim de la ciutat per la urbanització Cerralba (39,5). Aquí trobem la primera dificultat, el desbordament d'una rambla, per les pluges que havien caigut, la corrent era molt forta , sobrenedant troncs, canyes. Deliberem a la vora la perillositat ja que  feia una mica de fresa,  com el “Gandhi” sempre esta preparat amb les seves sandàlies, es carrega la bici a coll i comença a endinsar-se, veiem que es l’aigua li sobrepassa el genoll, sense pensar i sense descalçar la Isa, el Pepe, Pablo i jo el seguim, l'hem passat amb dificultats,

 La resta ha preferit anar  per carretera.

Nosaltres hem anat planejant uns 15 kms per la via de servei d’un canal, Fins creuar el riu Guadalhorce  i arribar a Coin

Ens allotgem al Hotel Albaicin,  a l’entrada un rètol diu “hotel inaugurado el año 1.800” conserva tots els encants semi àrabs, al seu interior independent  el Restaurant La Cruz de Piedra, on sopem i esmorzem

Powered by Wikiloc


10-10-2013

Etapa 6 :  COIN – IGUALEJA

71,3 kms        2.086 desnivell

Mai ho imaginem i tenim que reconèixer que si la imaginació ens ajuda a inventar i a preparar l’expedició, en canvi es incapaç de donar-nos el menor avançament del que succeeix a la realitat

Sortida per una zona de tarongers en continues fortes rampes, dins la Sierra Pelada, properes al 30%. El primer poble que passem es Guaro (12), dalt d’un turó,  on no s’escoltava més so que els dels gossos bordant al passar. Era primera hora del matí i semblava un poble fantasma, com si els seus habitants haguessin fugit sobtadament de  les seves cases. I efectivament havien fugit... però al bar. Allí es donaven cita tots els homes, on ens hi vam afegir nosaltres per recuperar-nos del tremend esforç fet. Seguim per un camí pedregós no ciclabe, que ens porta a una carretera  i a Tolox , hem fet 20 kilòmetres per oblidar.

Va ser tan l’esforç fet, que ens vam replantejar seguir pel track o per carretera.

Després de reflexionar l’Albert, l’Alfonso, el Miguel i Jordi, van optar anr per asfalt.

Els que seguim la ruta prevista, anem per una pista asfaltada entre pins que dona entrada al Parque Natural de la Sierra de las Nieves, Reserva de la BiosferA, passem pel davant del Balneario de la Fuente Amargosa, aquí acaba l’asfalt i comença la pista  espectacular, que voreja la Sierra de Tolox, amb paisatges totalment feréstecs, penjats sobre penya segats, d’una bellesa impactant. Estàvem pedalant per un camí tallat a la roca , amb la paret a la nostra dreta, on hi xocava el sol i feia l’efecte de placa solar, Al  km.42 ja estàvem quasi rostits, trobem una font amb una petita basa,  ens refresquem i semi banyem, per pal·liar la forta calor i desnivells que portàvem a les cames.

Portem 54 quilòmetres d’extrema duresa, però superada per la magestuositat del tram que en fet des de Tolox .  Passem pel davant d’un bosc de Pinsapos, pins únics al mon, on hi ha un monument, amb la inscripció:

 “PINSAPO, Tesoro i reliquia en extinción de los grandes bosques de coníferes de épocas glaciares. Respétalos.”

Iniciem aquí el descens per sortir del Parque i agafar una petita carretera que ens portarà a Igualeja, curiós poble penjat  en un terreny abrupte, mirant la vall.

Els companys que han anat per carretera , encara no havien arribat. Ho han fet quant nosaltres estaven fent la cervesa a la plaça del poble.

Estem a la casa rural “Señorio de Igualeja”, el Reparto d’habitacions avui ha sigut complicat, faltaven llits, algú tindrà que dormir al sofà.

Tenim que anar al Bar El Perol, ha sopar. Es l’únic del poble.

La sensació de duresa de l’etapa d’avui ha sigut més forta que la de pujar al Veleta.

Powered by Wikiloc


11-10-2013

Etapa 7 : IGUALEJA – SAN MARTIN DEL TESORILLO

66,8 kms     1.079 desnivell

Aquest preciós poble de carrers estrets, costeruts i de cases de pedra emblanquinades, enfilat a la falda de la muntanya, coberta de pins i castanyers, la principal font de riquesa es la forestal i la collita de castanyes. Aquest es el mes important de l’any  “el mes de la castaña”.

Com cada matí tenim que concertar el transport dels equipatges. A la casa rural vam fer el primer intent, sense resultat. Preguntem al empleat de l’Ajuntament que escombrava el carrer, ens diu que anéssim  al bar. També hi teníem que anar a esmorzar. Entrem i no hi cabia ni una mosca, “overbboking” total. Passem entre mig del personal, anem a la barra, preguntem al cambrer, ens diu que no hi taxi al poble, l’hi preguntem

-      I tanta gente, que hace en el bar

-   Hoy empieza la recogida de la castanya y estàn esperando al señorito para contratarles. Dudo que nadie pueda hacer el Servicio.

La necessitat et fa obrir la imaginació. Com si entréssim al “Saloon” d’un western a l’estil John Waine o com si féssim un pregó amb la trompeta, al peu de la porta d’entrada:

-      Buenos dias, escuchad todos,  por favor !!

Esperaven el cacic i arribem nosaltres vestits de romans, no entenien res, repetim:

-     Atención por favor, necesitamos alguien que nos transporte unas maletas a San Martin del Tesorillo, serà bien retribuido

La senyal de indiferència va ser total, uns dient que no tenien cotxe, però la raó principal es que esperaven anar a la recollida de la castanya.

Ara que farem. Doncs vam competir amb el señorito. Al primer que estava al davant l’hi preguntem.

-      Ha ver, que jornal te paga hoy

-      Hombre, depende de los kilos que recol·lecte, però entre 60 y 70 euros.

-      Por cien euros, harias el viaje

-      Si, però no tengo vehiculo

El tres únics que tenien cotxe de tota la colla, es van oferir. Elegint a un que per 90 euros va assumir el tracte. Va carregar els paquets al nostre davant, i a esperar que complís l’encàrrec

Mirant el mapa que hi havia penjat a la porta de la casa, complementat amb la informació que ens va donar la filla de la mestressa. L’etapa que anàvem a fer seria espectacular paisatgísticament.

Hem començat en lleugera pujada per carreta, al nostre davant el poble blanc de Pujerra emergeix d’un verd mar de castanyers, seguim fins entrar als 10 kms per pistes i camins “alfombrats” de castanyes caigudes dels arbres, fins arribar als 1.100 m d’altitud, hem fos els mòbils immortalitzant l’arco iris de colors que feia la contrallum sota les fulles i baines.

 Entrem al Parque Natural los Reales de Sierra Bermeja, segint una pista d’uns 40 kms que creua la Sierra Bermeja, passant per vessants escarpades, amb pendents abruptes al costat, d’una terra argilosa i vermellosa, sense haver trobat cap població,  d’ espectaculars vistes.

 L’únic obstacle ha sigut per sortir d'una finca "privada" Haviem entrat per la part del darrere i no ens deixaven sortir per la porta principal. Un matrimoni que suposo eren els masovers, tenien l’ordre de no deixar passar a ningú. Per no armar conflicte,   ens ha fet desviar uns 7 quilòmetres del track per arribar a Casares, per cert un “pueblo blanco” espectacular l’hem creuat pels seus estrets carrers d’una part a l’altra, parant a Casa Curro per dinar, gaspatxo a dojo, chuletas con huevos fritos i pescadilla era el menú, 10 euros.

Per una zona totalment agrícola i seguint en part el riu Guadiero arribem a San Martin del Tesorillo, província de Càdiz, el poble no te cap interès.

Dia de plena satisfacció, ens ha quedat gravat en ment la Sierra Bermeja, el Jordi “Gandhi” super vessat de la muntanya, ha quedat gratament sorprès.

L’Hostal Sabana es l’habitatge d’avui. Molt simple i funcional. El propietari es biker, no es podia creure la ruta que portàvem feta. L’hi hem donat tot tipus d’informació, poder ferla a la inversa.

Powered by Wikiloc


12-10-2013

Etapa 8 : SAN MARTIN - TARIFA

76,5 kms   762 desnivell

Miguel, el propietari del hotel, ens serveis personalment l’esmorzar, compartint taula amb nosaltres, vivint una mica l’ambientillo ciclista, ens explica les seves desventures sobre la bicicleta, que havia arribat a competir en carretera. Ens va ajudar a posar a punt les màquines, traient un cavallet i manxa pneumàtica per facilitar les tasques. Ell mateix ens va portar els equipatges fins Tarifa, sense cos addicional.  

Primera part mol tranquil·la, fem uns 5 kms per carretera. Seguim per un camí que s’enfila per salvar uns turonets. Deixem Castellar de la Frontera (13), a la nostra esquera, sense entrar al poble, aquí ens hem posat a la via de servei  d’un canal fins arribar a la seva presa d’elevació, seguim per uns camins d’una zona de mines abandonades fis arribar a Algeciras(39) S’ha tingut que fer varis rodejos per travessar varies zones industrials, autovies i vies del tren.  Tenint que reagrupar-nos en un bar a la sortida,  ja que uns s’avien despistat

Després de passar pel costat del Aeròdrom,   hem entrat al Parque Natural de Gibraltar i de Los Alcornocales, amb una constant pujada que hem anat fent, primer per pista asfaltada i després per camí molt pedregós, una vegada fet cim, tot son camps de pastura, a la vora del camí dos pastors ens indiquen que parem, anava de parella amb el “Gandhi”, Era un home gran i el seu fill. Sobre el terra tenien escampat el menjar sobre una manta, pa, formatge, ous durs i una espècie de julivert que el nen menjava cru, a part de dir-nos si en volíem, ens volien avisar que en el descens trobaríem un ramat de vaques, moltes ajagudes al camí i que paréssim en compte. Efectivament, no havíem fet 100 metres que vam tindre que anar sortejant aquells animats obstacles. La baixada espectacular, fins al mar a la Punta de Guadalmesi, al nostre davant, l’estret de Gibraltar i Africa a l’altre costat.

Vorejant el mar per un pedregós camí, antiga “calzada romana”, que creua el Parque Nacional del Estrecho, que empalmem amb un preciós  corriol que ens deixa al costat del Castell de Tarifa,

Abans de prendre possessió al hotel, hem pujat al castell per delectar-nos de la vista de la ciutat, Allò que estàvem veien era el final. Si, el final de 12 dies de viatge. No sabíem si mostrar alegria o tristesa. Una part de mi volia tornar, però altra seguir. Suposo que aquest dubte l’han tingut que sentir tots.

¿Seguir? Però, ¿per on? “mentre hi hagi camins i ha esperança per saber on anar.

Aquesta ciutat el nom em resultava especialment suggerent i atractiu, al veure’l des de dalt em va impressionar, quedant gravat com una de les fites importants on he anat.

Després de les fotos de grup reglamentaries, anem a l’hotel Alameda, al vell mig de la ciutat. Es mitja tarda, després d’endreçar-nos,  desmuntem i envelem les bicis en caixes de cartró, per ser retornades per SEUR.

Volem sopar, a l’hotel no en fan, preguntem al conserge,  que ens recomani un bon lloc, ja que avui es fi de festa. Ens diu textualment, amb gracia andalusa:

-        Os voy a desir el meor. Està en la puertesita del lao “La Pescaderia”

-        Es el único que no tengo comisión, mi jefe està peleado con el dueño.

-        Si se entera me echa a la calle.No digais nada.

Anem tots a sopar. Som els primers, no hi havia ningú de moment ens preparen la taula per deu. El cambrer andalús de Ceuta, amb gracia.

-        Veo que soys catalanes, me dejais aconsejar?. Si no quedáis satisfechos no me pagueis. Todo lo que os lleve es para compartir

Ens vam tirar al vuit, acordant que tirés pel dret, que confiàvem amb ell.

Per entrar ens porta dos gegantesques amanides:

-         Una de Tomates de Conil, melva de Alamdrava y cebollita

-        Altra de Langostinos salteados con endívies y hojas verdes

Segons i plats principals:

-        Una cassola de Arroz con rape y langostinos

-        Una altra de Arroz con carabineros

-        I el plat estrella de Ventresca de atún a la plancha

Tot això regat amb vi blanc Castillo de San Diego Barbadillo

-        El postres ni els recordo

 

Una vetllada i sopar  fi de viatge,  inoblidable !! . Fem un passeig per l’animada zona d’ambient nocturn, entre paps i tabernes, per regular la digestió.

Anem a dormir contents i feliços. El dia següent tenim que tornar cap a casa.

 

13/10/2013

 

Avui tenim que anar al Aeroport de Jerez de la Frontera, per tornar a Barcelona. El vol es a les 7 de la tarda. Tenim moltes hores lliures d’esbarjo, que aprofitem per fer una complerta visita turística.

 

Tarifa es una fusió de mars i cultures, situat a la punta més meridional d’Europa, es veuen les costes d’Africa al davant. Els vents de llevant i ponent es fonen per ser també de les mes ventilades i atractives per fer windsurf i kitesurf.

 

Visitem entre altres,  la isla de Las Palomas, amb la seva fortaleza,  unida a terra ferma, per un passeig, entre la Mediterrània i l’Oceà Atlàntic, castell de Guzman el Bueno, platges de Los Lances , etc.

 

Es l’hora de dinar i ens trobem a la porta de l’hotel, la visita s’havia fet en grups i pel compte de cadascú. Hem deliberat i l’acord ha sigut unànime: a La Pescaderia, altra vegada. El cambrer d’ahir, ens veu arribar, ens diu:

 

-        Sabia que volveriais i no para que os devolviera el dinero.

-         

Com encara no era l’hora d’apertura, vam congeniar, ens va presentar el cuiner, que curiosament era argentí. L’hi vam preguntar sobre la recepta dels extraordinaris arrossos, el secret únic  ens va dir,

 

-        En lugar de sofrito, pongo salsa de romesco, que los catalanes conoceis de los calçots. Estuve trabajando en Cambrils i allí lo aprendí. 


Powered by Wikiloc



Subida al Veleta
Descenso del Veleta a 3.350 m



Descenso vertiente Mulhacén




ser


Llegada al Estrecho de Gibraltar, al fondo Africa