Una vegada finalitzada l’espectacular
travessa-aventura del passat mes de maig, en la que vàrem unir en 8 etapes
València i Granada en BTT, que tan bon sabor de boca ens va deixar a tots,
excepte a mi, que vaig tindre d’abandonar a la cinquena etapa, pels motius
físics ja relatats. S’ha projectat continuar l’aventura per unir Granada i
Tarifa, en les mateixes condicions que vam fer el primer tram, però variant el
sistema de trasllat d’equipatges, deixant el transporti de la bici, on hi
portàvem la bossa i adoptant el sistema de enviar, per mitjà de transport
local, be sigui taxi, recader o particular l’equipament al lloc on acabava
l’etapa.
Com en l’anterior tram no va
ser possible pujar al Veleta, hi pujarem aquesta vegada com a primera etapa des
de Granada.
El viatge era molt atractiu, però jo tenia el mal regust de no haver acabat l’anterior i més quan els companys hem van relatar l’excel·lència de les etapes que m’havia perdut, en especial la que sortia de Santiago de la Espada, de la que el Pepe em va dir que era una de les més espectaculars que havia fet mai.
Vaig estar donant voltes com
podia coordinar i ferles pel meu compte. Parlo amb el Pepe per convèncer si
està disposat a repetir-les, no hi va posar cap problema, ell i la Isa vindrien
quan els digues, també s’hi va apuntar el meu singular amic Jordi Vidal
“Gandhi”.
Vaig coordinar per enllaçar
les tres etapes pendents, amb la
travessa que anàvem a fer. Reunint-nos amb la resta de grup a Granada.
La logística/combinació del viatge per arribar a Santiago de la
Espada era una mica complicada. El dia 1 d’octubre de 2013, per mitjà d’un
autobús de línia ALSA, que sortia de l’Estació del Nord de Barcelona a les 9
del vespre i després de fer nou hores i mitja de viatge, vam arribar a Puente
de Géneve (Jaén), amb l’equipatge de ma. Aquí fem un cafè, per desvetllar-nos
del ferragós viatge i amb quasi una hora de taxi vam arribar a Santiago de
Segura, al vell mig de les entranyes de la Sierra de Cazorla. Les bicis es van enviar directament per SEUR.
Pràcticament a les nou del
matí ja hem arribat al Hotel San Francisco, de mals records per mi, però on el
Sr.Paco hem va cuidar mol be les hores de convalescent a la primavera. La
rebuda va ser molt efusiva i sincera, ens va obsequiar amb un pa amb tomàquet i
pernil de la serra, ell havia estat vivint a l’Hospitalet de Llobregat i sabia
de les nostres costums
Com volíem sortir a l’endemà, vam passar el
matí, potinejant les bicis, teníem un problema amb un canvi pel transport, que
dos cargols comprats a la botiga del poble ho van solucionar. Dinem unes “chuletas de cordero segureño a la brasa”, amb patates, acompanyat per una descomunal amanida/entremès .
Tenim
tota la tarda lliure, preguntem al nostre amic i propietari del hotel, que
podem fer, primer ens fa una descripció d’on estem, diu:
“Estais
en la Siberia de Jaén, Santiago no te pilla
de paso, se va expresamente. Aunque
muchos de sus vecinos hayan hecho el camino contrario en los últimos años. Aquí
las distancias se miden por minutos y no en kilómetros, por eso cuando
preguntéis a alguno de sus vecinos algun lugar, os responderá sonriendo, lejillos, especificando el trayecto en
minutos. Es uno de los Municipios más inaccessibles de España.”
Va semblar que el sermó el tenia estudiat i que era el preàmbul de presentació als clients que visitaven els entorns. Ens va donar quatre orientacions per fer un petit trekking als vols del poble. Comencem pel seus carrers estrets, empinats i tortuosos, amb grups de cases adaptades a la topografia irregular. Seguim un senderó per la vall que s’endinsava a uns espessos boscos. Van trobar una dona de raça gitana, molt simpàtica amb un cistell,ens va preguntar que hi fèiem i d’on veníem, pregunta que l’hi vam rebotar a la inversa, ens va dir que anava a buscar “niscaros” (rovellons) , que al poble hi havia varies famílies de la seva ètnia que es dedicaven professionalment a aquestes labors i que ara començava la temporada.
Ja
enfosquin i amb un fred que pelava, retornem a la nostra esporàdica residencia,
per sopar i dormir, amb les ànsies de
començar a pedalar demà.
2/10/2013
SANTIAGO
DE LA ESPADA – POZO ALCON
El
relat d’aquesta etapa ja la va fer el Pepe amb detall a la primavera, amb la meva absència. Ara vull relatar les meves impressions i
sensacions particulars.
Per
començar el dia es esplèndid, sense cap núvol i cel blau intens. Estem a 1.330
metres d’altitud. Ens acomiada a la porta el Sr.Paco, després d’haver-nos
servit el reglamentari pa amb tomàquet. La Isa, el Pepe, el “Gandhi” i jo
sortim il·lusionats en fer aquella etapa mítica que tan m’havien parlat.
La
sortida es per carretera i pujant, per salvar una estivació de la Sierra de
Segura. En descens creuem els petits pobles de Ponton Bajo i Ponton Alto, un
camí estret ens porta al naixement del riu Segura, situat en un espectacular
gorg localitzat a la falda d’un turó rocós i escarpat. Les aigües cristal·lines
i amb uns tons turquesa brollen d’un riu subterrani que el contacta amb
l’exterior. En un paratge lluminós en que els noguers i xops fan l’ombra. El
riu discorre de forma suau i afable pel costat del camí que anem pedalant fins el llogaret de Fuente Segura.
Ara
el camí es posa entre boscos en sentit ascendent fins arribar a Los Campos de Hernán Perea, que formen
l’altiplà mes gran de la Península, sobre els 1600/1700 m. d’altitud, amb unes
colpidores planes quasi desarborades,
d’aspecte llunàtic. Vam parar amb en un dels refugis de pasturatge, per
fer un repòs i observar tot l’immens paisatge dels nostres voltants. Un pastor
que estava amb el seu nombrós ramat, es va acostar per saludar-nos. Ens va
explicar les dures condicions de l’ hivern a la zona, en que quasi es manté la
neu tota la temporada i que en aquest lloc es on es palpa la soledat de
veritat.
El
lloc es impactant, com m’havien explicat.
Sortim
del parc per començar el descens. El paisatge canvia radicalment, entrem a unes
espectaculars zones boscoses de grans pins. Passem davant el Picón del Buitre, on al peu d’un gran pi hi
ha un monòlit dedicat a Rodríguez de la Fuente. Fem un descens vertiginós per
la Cañada del Mesto, en mig de paratges
d’insomni. Creuem el riu Guadalenin, amb l’aigua fins el genoll, l’anem
vorejant per un camí perdut, que després de pujar uns tres kilòmetres arribem a
un cortijo ramader, d’amunt d’un impressionant penya-segat, que fa feresa
acostar-se. Ara ens toca fer la part més divertida de l’etapa, per culminar un
dia de btt extraordinari, la baixada per un llarg corriol que anava
sortejant el pins d’un bosc. Arribem per
pista ampla al Embasament de la Bolera i tot seguit Pozo Alcón
Hem
estat allotjats al mateix hotel que els nostres antecessors. Encara que erem
quatre, he fet córrer el cava per brindar pel bon dia que hem gaudit i la meva
tornada a rodar.
Es
una de les etapes que més m’ha quedat gravada, de les innumerables que he fet
3/10/2013
POZO
ALCON – GUADIX
Després
d’esmorzar el pa amb oli corresponent i xurros, emprenem la marxa, que
corrobora amb exactitud la relatada pel
Pepe, ressaltant el següent:
Tinc
que fer especial menció el creuament del riu Menor amb l’aigua a la cintura i
la bici per sobre el cap. El Pepe diu que l’altra vegada era fins els turmells,
el “Gandhi” sense problemes, les sandàlies que porta no l’han fet relliscar com
a nosaltres amb les cales.
L’altra
sorpresa es el tram per la “Planicie de Face Retama”, un terreny àrid, entre
matolls, que va passant sobre la carena de varies rambles seques, on als seus
costats hi ha les característiques coves
cavades a la roca fins arribar a l’ermita de Sant Torcuato, en mig d’aquests
desolats terrenys.
Els
pares del Pepe son originaris de Guadix, te mols cosins i parentela a la
ciutat. Uns d’ells tenen una de les coves
tan especials de la zona. Els hem anat a visitar i ens han ensenyat la
vida en una d’elles. He de dir que molt millor que un pis de nova construcció.
Actualment no hi habiten, es ruta turística
fomentada per l’Ajuntament.
Com
a bons residents ens han indicat on teníem que sopar, adreçant-nos a un lloc
molt popular, ambientat amb signes del poble.
4/10/13
GUADIX
– GRANADA
Hems
sortit en direcció a Paulenca, que sembla un barri o prolongació de Guadix.
Sempre en sentit ascendent entre turons, anem entre plantacions d’oliveres i
alguns fruiters, voltejant varis cortijos d’aspecte humil. Els entorns van
canviant, agafant aires muntanyencs. Estem al preciós poble de Lugros, a 1.200 metres
d’altitud, el creuem pels seus estrets i empinats carrers, parant a la seva
plaça principal.
Estem al extrem nord
de Sierra Nevada, seguim pujant per pistes i camins entre importants masses forestals
d’alzinars, pinars, rouredes i castanyers, solcats pels barrancs de Bierma i Cañageo, que van a parar als rius Aguas
Blancas i Fardes, que en conjunt formen recons molt atractius i de gran
espectacularitat. Aquests paratges els anem gaudint en ple descens fins arribar
al embassament de Quentar, que subministra l’aigua a la ciutat de Granada. El
voregem en tota la seva extensió. Seguim pel marge dret del riu Aguas Blancas
fins a Cenes Vega, on conflueix amb el riu Genil, que seguint el seu curs ens
portarà al centre de la ciutat de Granada.
Etapa preciosa que
m’ha sorprès gratament, no l’esperava que fos tan gratificant.
El lloc de trobada amb
els companys que venen de Barcelona, per iniciar la ruta fins Tarifa, es
l’Hotel Macià Monasterio de los Basilios, un singular hotel situat al interior
d’un monestir.
Vam arribar sobre les
quatre de la tarda, ells havien arribat al matí, aprofitant el dia per fer
turisme a la monumental Granada.
Amb cares d’alegria i
satisfacció ens vam reunir tots al vespre per sopar:, els que havien arribat:
Cristina, Pablo, Albert, Alfonso, Llorenç, i Miguel, que junt amb nosaltres
quatre: Pepe, Isa, Jordi i jo, serem els expedicionaris.
Al ressopó vam fer un
breaffing general de la travessa, però l’atenció va ser per l’etapa de demà,
que teníem que fer els 3.000 metres de desnivell per pujar al Veleta. Brindis
general per desitjar bona sort i ruta.
GRANADA – CAPILEIRA
77 kms 2.917 desnivell màxim 25%
Un proverbi diu: “Hi ha moltes aventures allà afora, esperant que les visquem”
Des de fa molts anys,
tants com em separen de la meva etapa escolar, mantenia la viva il·lusió de
pujar al cim més alt de la Peninsula Iberica, el Mulhacén a 3.479 metres
d’altitud, que no es possible arribar si no es a peu, però si es pot arribar al
seu veí el Pico del Veleta a 3.398 metres, uns 80 metres menys.
Repte que vaig
assolir, quan als 19 anys, un mes abans d’incorporar-me al Servei Militar. Vaig
fer la volta a Espanya amb 600. Sent una de les metes que hem vaig proposar el
arribar al punt més alt on es podia, Hi vaig arribar per carretera serpentejant
pel mig de dos parets de neu d’uns dos metres, ara estaria tallada. Experiència
que vaig prometre repetir, però mai hagués pensat amb el medi que ho he fet.
Ara ha arribat el
moment de complir aquella promesa, en bicicleta i acompanyat d’un extraordinari
grup d’amics. Que volem sigui la primera etapa de la travessa que ens te que
portar a Tarifa
A pesar del
considerable desnivell, el més difícil es trobar el dia climatològicament ideal
per fer l’ascensió, ja que a les seves crestes el temps es molt variable. Ja
vam desistir a la primavera per la nevada que va fer.
Son les 9 del matí. Ja
tots reunits a la porta del Monestir, amb les bicis afinades i arrenglerats per
fer la foto de rigor, menys el Miguel que no se si estava espantant o veia
mancança de les seves forces físiques- psíquiques, que va partir dos hores
abans.
Vam estrenar una
modalitat nova de trasllat d’equipatges, ja vam deixar de ser autosuficients,
un conserge de l’hotel, fora hora laboral ens el va traslladar els bultos, pel
mòdic preu de 6 euros per cap, total de 60 euros.
Estàvem mentalitzats
tots de que anàvem a fer una de les etapes més dures que es poden fer. Comencem
l’aventura amb molt respecte. Però pensem que es un respecte que sempre hem de
tenir al desconegut i a l’imprevist.
Efectivament com
l’imprevist sempre viatge amb tu, encara estàvem pedalant terreny urbà
exactament per la Urbanització de MiraSierra, un plàstic allargat del terra es
va travessar al meu canvi, torçant tota la patilla. Vaig pensar el pitjor, però
les mans miraculoses de l’Albert, ho va posar tot al seu lloc.
Seguim per la carretera
GR-3202, creuem, encara tots agrupats Huetor Vega (3,5), Barrio de la Vega
(5,3) i arribem a Monachil (7,5 km. 811 m).
Comencen les primeres rampes
fortes (24,3%), el grup es va separant, el Pepe i la Isa al davant, cadascú agafa el seu ritme, però tots tirant
de valent.
Passem per el Puche (càmping),
sembla que podem respirar, ja que planegem una mica, però dura poc. Altra
vegada rampa al Collado del Muerto, el Jordi “Gandhi” al meu davant, sandàlies,
pantalons sense badana i clàssica gorreta ciclista, em diu
– No se si ho resistirem això,
Estàvem pujant unes
considerables rampes enquitranades, on les rodes s’enganxaven del calor que
feia.
Deixem aquesta enganxifosa
pista, per entrar a la carretera principal que ve de Granada A-395 (1.429 m.)
que suavitza una mica la pujada. Aquí ens reagrupem, decidint que cadascú anés
a seu ritme i el primer que arribes a dalt s’esperés.
Al km.21,5, entrem a una
carretera secundaria GR-420 (1.673 m.). En varies paelles i corbes de 180º ens
plantem al Collado de las Sabinas (29 km. 2.170 m), estem a l’altura de
l’Estació d’Esquí de Sierra Nevada (33,9 km. 2.421 m). On trobem al Miguel,
assegut a una taula d’un kiosc de begudes, cruspint-se un pollastre a l’ast
sencer i un cartró de llet com a beguda. Ens diu que està agafant forces i que
anem tirant, que ell ja arribarà, seguint el track del GPS.
Amb una mica, d’escepticisme i
preocupació seguim, fins arribar a l’Albergue Hoya de la Mora (2,780 m.), on
donàvem fulls de diari per parar el vent als que tornaven en descens per la
carretera. Vam fer la coca-cola de rigor, la cervesa no ens hauria anat be, per
poder fer l’últim esforç.
Des d’aquí el pas es restringit a la circulació, es zona militar,
l’asfalt està molt deteriorat a mida que anem pujant en corbes i
contracorbes, que jo vaig fent amb el
Llorenç en solitari, estem tots desperdigats, el paisatge es llunàtic, sense
cap tipus de vegetació. Arribem a l’encreuament que puja del Veleta (43,5 km.
3.198 m), la respiració es una mica dificultosa. Esperem a l’Alfonso que venia darrere, ens diu que no pot més, es
queda esperant que tornem, ens falta uns
3 kms., arribem al cim, tenint que grimpar els últims 100 metres.
Veiem a dalt el Pepe i la
Isa, amb els braços aixecats en senyal
de victòria, al nostre davant l’Albert, la Cristina i el Jordi. FEM CIM A 3.396
METRES, a les tres de la tarda
Fotografiem els quatre punts
cardinals del espectacle que estem veient, que tant havia somiat a la
infantesa.
Iniciem el descens pel mateix camí fins
l’encreuament, on trobem l’Alfonso esperant. Comencem a baixar per la part
oposada seguint una pista pedregosa, arribem al Refugi de la Carihuela, després
de creuar per sobre una gelera, que mig
planejant ens porta en direcció al Mulhacén, sempre present al nostre davant
El descens es molt ràpid per
un camí entre roques i afilades pedres com ganivets per els despreniments de la muntanya, Passem
davant del refugi de Pillavientos (54 kms.3.063 m) i el de la Caldera (3.032
m)(base
per pujar al Mulhacén). Aquí
tinc la segona incidència del dia, es em bloqueja la suspensió davantera de la
meva Epic,
He patit un calvari per salvar
el irregular terreny que estàvem rodant.
Estem pedalant sobre els
núvols, es una sensació meravellosa de llibertat i pau, amb la semblança que
tens el mon als teus peus.
Deixem els paisatges típics
d’alta muntanya, àrids, sense vegetació i llacs al fons.
Canvia radicalment l’entorn,
al km 67, 2.211 m, ja tot son pistes
amples fins arribar a CAPILEIRA (1.453
m. Altura)
S’ha arribat en grup al Hotel
Finca los LLanos. Però la preocupació era el Miguel que no sabíem res d’ell, no
agafava el mòbil. Després d’una hora de la nostra arribada hem truca i diu
- No es preocupeu per mi, ja estic veient el
poble des d’aquí dalt. En 10 minuts
arribo.
L’arribada va ser èpica:
descamisat, el maillot estripat, el genoll sagnant, un radi trencat, una roda
desinflada i la cara desencaixada, però amb una rialla de galta a galta.
Tots vam respirar fort,....
Etapa espectacular i
inoblidable, que celebrem amb un bon sopar, on el millor va ser els relats de
les vivències personals, que cada un de nosaltres va tindre d’explicar. Anem a
dormir ben plans.
 |
| Coronando el Veleta 3.385 m altitud |
6/10/2013
Etapa 2 .- CAPILEIRA – MELEGIS
49,5 KMS 690
desnivell
La propietària del hotel ens va tractar
a cos de rei. Un acurat i cuidat esmorzar ens va donar la benvinguda de bon
matí. Tots asseguts a una taula rodona,
menys el Miguel, que encara sembla
s’estava refent de l’agitat dia anterior. Baixa tot esverat de
l’habitació, carregat amb tot l’equipament de bici i paisà. Una veu de la taula
es va sentir:
- On vas? Si estàs esperant una senyal per sortir, aquí la tens ¡ Surt i gaudeix del entorn !,
que ahir no vas veure, i torna a entrar més relaxat. - Doncs
va sortir i al tornar
-
Ostras, tens raor, ahir no ho vaig veure igual. Es espectacular !
Ens va fer quasi una declaració jurada
que avui no es separaria de nosaltres per res del mon, que l’experiència d’ahir
li va servir per molt.
Capileira està dins de “Pueblos Bonitos
de España”, t’adones compte quan treus el cap al mirador sobre el barranc i veus a les seves cases
emblanquinades, teulades planes que donen forma a les seus empinats i enrevessats carrers en zigzaga.
La sortida es des de 1.453 metres, en
descens vertiginós per carretera, amb vistes espectaculars al nostre davant de
las Alpujarras Granadinas passem per Bubion (2) i Pampaneira (6 km), creuem
davant la ermita del Padre Eterno (11,5 km. 934 m). Seguim baixant fins a
Orgiva , en fet 20 quilòmetres de constant descens per carretera. El terreny es
pla, envoltat de grans i espectaculars olivers, amb alguns molins en desús.
Per
carretera principal A-348 arribem a Lanjarón (28) parem d’avant una font on
brolla la famosa aigua, la senyora del hotel ens havia obsequiat amb una petita bossa de pícnic, que
ens hem cruspit davant del manatial.
A la
sortida del poble comença una forta pujada d’uns 6 kms, per un camí de carro
entre ametllers i oliveres. El Miguel no havia complert la promesa i se’ns
havia escapat al arribar a la font. El trobem dalt, assegut sota un om davant un petit cortijo
parlant amb un pastor d’un ramat de cabres. Parem sota l’ombra del arbre, per
fer un petit descans, el bon home va anar dins la casa i ens va portar un canti
d’aigua recent treta d’un pou, que va servir per veure i remullar, davant el
seu escepticisme, dient que no era habitual veure bicicletes per aquells
entorns.
Encara
estem al Parque Natural Sierra Nevada. Anem planejant entre ametllers i
taronjers fis arribar a Mondujar,on una llarga baixada ens portarà fins a
Lecrin (44 ), on dinem tranquil·lament, a la Venta del Natalio. La besnéta amb
la gràcia andalusa, ens diu que el millor de la casa son les pizzes que fa la
seva mare en una forn de llenya, que s’han fet famoses a tota l’Alpùjarra. L’hi
fem cas, en demanem un assortiment, per acompanyar i completar ens recomana
“remojón andaluz” (amanida de taronja, bacallà i seva), increïble combinació.
Vam
tindre temps de fer una migdiada sota el porxo de l’entrada, ja que faltaven
pocs quilòmetres per arribar a MELEGIS, final d’etapa.
L’Hotel
Los Naranjos serà la nostra residencia, a mitja pensió, amb extraordinàries
vistes a tota la serra i camps de taronges de les seves valls.
Com
avui no ens havíem cremat massa, un grup hem anat a fer un trekking:
Que va
començar pel mirador de las Alvirillas, davant de l’hotel, rodejats de
tarongers, tenim unes vistes privilegiades sobre el pantà de Béznar,
Restábar i Vall de Lecrin, creuem el poble,
baixem pel riu Torrente i entrem al GR 7, (que ve de Catalunya), entre horts i
camps fruiters fins el riu Durcal, tornem per unes pistes amples, ara entre
nogués i llimoners fins al punt de
partida.
Molt
relaxats hem tornat i sopat a la terrassa exterior, sobre una esplèndida
piscina, que han utilitzat els que no han fet la passejada.
7-10-2013
Etapa 3
: MELEGIS – ALAHAMA DE GRANADA
62,6
kms 1.287 desnivell
Com de
costum matino, avui m’esplaio davant al mirador esplendorós, al meu davant un
gran arbre que no te nom per mi, mai he aprés a distingir-los fora de tres o
quatre, ametller, oliver, pi, alzina i para de contar. Mitjà i ample,
desordenat, les rames sobrepassen dos balconades del edifici, la incertesa i
curiositat en fan posar al peu de la seva soca mer mirar des de sota, per veure
una única baina de garrofa seca, que va aclarir el meu misteri al haver
descobrir un garrofer, que he de dir no tenia l’aspecte dels que veig per Colserola.
Ja
estant tos al peu de la barra del bar, demanant els cafès i viandes per
l’esmorzar.
Sortim
per carretera, creuant el pont sobre la capçalera del Embassament de Béznar, passem pels blancs
pobles de Restábal i Saleres, envoltats de camps de taronges i llimones. Anabem
tranquils en grup, quan es desfermen de repent unes rampes per asfalt del 20%
desnivell, fins arribar a Albuñuelas (6), on dins el poble comença a pujar sent de quasi el 25%. Anàvem
tots escampats després del fatigós tram. El Pablo es despista i segueix per un
camí pla per evitar el desnivell, tenim que anar enrere a rescatar-lo, el
trobem perdut a la llera del riu Saleres, repetim altra vegada l’empinada
costa.
Una
vegada salvada, entrem a una pista preciosa entre boscos de pins i
penya-segats, acaronats per els constants remors de l’aigua de fons i rierols
Anem pujant, ja portem quasi 15 kilòmetres. Sentim un gran catacrac
mecànic, el Pablo una altra vegada, ha trencat la cadena, la seva tossudes ens ha
impedit que l’ajudéssim, demostrant la seva autosuficiència.
Arribem al cim de la Sierra del Cahaparral (21
km. 1.315 m). Una petita àrea d’esbarjo i un cartell indicador ho anunciava.
Dos cotxes estaven aparcats, iniciem la baixada, trobem una parella buscant
bolets, no en tenien ni idea, ens van preguntar si eren bons els que havien
plegat, els hi vam fer la triga, llençant la mitat del cistell, davant la seva
incredulitat. Va ser una pena el haver anat en bicicleta, perquè la florida de
rovellons que vam trobar era digne de pel·lícula, quasi ens van acompanyar
banda i banda de la pista entre pins,
fins arribar a Jayera (38). Aquí fem uns bocates exuberants al bar de la
plaça.
Sortim relaxats per carretera tot planejant
pel costat del Embassament de Bermejales, fins entrar a un camí entre l’horta,
que ens porta a una altra forta rampa, Està corrent una suau brisa que fa moure
les fulles dels fruiters, on volen infinitat de papallones i altres insectes,
Sentim una forta exclamació, el Pablo altra vegada, l’hi va picar una vespa, no el podíem
consolar, hem fet una cura de camp a base de fang. Avui l’hem anomenat i
bategat “gafe” del grup
Passem per Játar (52 kms), seguim per carretera, per posar-nos a un camí
carreter, mig inundat d’aigua que anem salvant, que ens portarà a vorejar el
Rio Alhama, fins l’Hotel Rural El Ventorro, davant d’un idíl·lic i petit
embassament. L’ instal·lació es
d’ornamentació àrab, adaptada als actuals temps, al segle XVII ja era una
posada i parada de carruatges.
El
viatge està resultant molt interessant, estem fent la clàssica tertúlia i
cervesa de mitja tarda, comentant l’etapa i els entrebancs del Pablo amb bon
humor, tot esperant l’hora de sopar. El
conserge interrompi la reunió, per entregar la carta de suggeriments, per triar
els dos plats de sopar, textualment hi diu:
“Olla
jameña, las migas cortijeras, el chorizo, la morcilla, los torreznos, el lomo
de orza, las papas a lo pobre. Entrecot y costillas de cerdo serrano hechas al
calor de la lumbre.
Todo
cocinado como lo hacian los antiguos moradores de estas tierras.”
Sota el
paper vam ressenyar cadascú la comanda,
per anar preparant.
Sopar
no apte per ciclistes, però extraordinari.
8-10-2013
Etapa 4
: ALHAMA DE GRANADA – VILLANUEVA DE LA CONCEPCION
71,3 kms 1.189 desnivell
L’allotjament
estava a dos quilòmetres de Alhama de Grananda, no vam anar a la ciutat, el que
si vam fer es anar a donar un vol pels humits entorns del embassament d’avant t
l’hotel, fent parada d’avant un cau de nodries que entraven i sortien de
l’aigua, el nostre apropament les vam espantar i van fugir, però la mossegada
d’una formiga grossa i vermella a la meva cama, i el conseqüent crit, va fer
esclatar de riure al Pablo, ensenyant el verdanc que l’hi va fer l’abella
d’ahir, que tant ens vam mofar.
Entre
rialles i bona harmonia, sortim per pista ampla amb pujada sostinguda fins dalt
d’un turó on sembla que ens esperava el Baltasar, així figurava en un rètol
“Cortijo de Baltasar”, amb un barret negre, un bastó i el gos al costat, ens
Pregunta:
- Dónde vais ?
- A Villanueva del Trabuco
- Por
aquí vais mal, no hay camino y esto queda muy lejos. Hay una carretera que os
puede llevar, però no se bien ....
-
Vale gràcias,
Nosaltres
seguim el nostre track. L’experiència val mes que mil paraules, sempre que
preguntes a la gent del lloc, sempre et porten per mal camí.
El
descens es fins una vall de grans hivernacles hortícoles, planejant entre molts
petits cortijos i finques de cultiu
arribem a Ventas de Zafarraya,(17,5).
Aquí
enfilem una Via Verda, que havia sigut d’un tren cremallera, que unia Màlaga
amb aquest poble, passa penjada amb
vistes espectaculars. L’Alfonso “Malaga” ens diu que en la seva infantesa
recorda haver anat amb aquest ferrocarril.
La
deixem (23 k), passem per Guaro (25,3) per entrar en una pista puja i baixa
entre oliveres que ens portarà a Alfarnatejo (36,5) i Alfarnate (40,2), on
començarà la part mes dura de l'etapa, superar una paret de 1,5 km, amb
desnivells del 28% per un camí pedregós, que tenim de fer tots a peu arrastrant
la bici i aguantant el foc que estava caient a les nostres espatlles. Una
vegada dalt, L'Alfonso, que es del país,
ens ha desviat del track per anar a Villanueva del Trabuco on ens espera
el seu cunyat Pepe Paco, que hi te una segona residencia, també amic nostre que ha participat en
algunes travesses. Dinem tots plegats en un restaurant del poble.
Seguim a la tarda pujant i
baixant turons, alguns de forta pendent, passem per Villanueva del Rosario
(55)el camí es perd, entre un camp d’olivers, però seguim el track , sortejant
arbres, marges i aragalls, el pagès i les obres d’una autovia l’ha fet
desaparèixer, el trobem poc abans del
Puerto de las Pedrizas,(65,5) el creuem.
Continuem entre oliveres, arribant bastant extenuats a la
casa rural l'Esparragal a les afores de Villanueva de la Concepcion,.
No havien arribat els
equipatges, que avui els portava un taxista d’Alhama de Granada, no feia falta,
uns ens hem cabussat amb tot l’equipament posat a la piscina, alguns més
moderats han esperat fer-ho reglamentàriament amb banyador.
El propietari, encara que ens
ha tractat be, tenia unes derivacions polítiques desviades en sentit contrari a
les nosaltres, hem adoptat obviar les conversacions, parlant únicament al bon
funcionament de la casa, que be sigui dit, hem tingut treballs per que arribes
la llum a un dels apartaments.
La casa estava rodejada
totalment de fruiters de varies menes. Un rètol a l’entrar hi posava: “Aqui se
oye el silencio, se rompe solo por el canto de los gilgueros”
Per sopar tenim que caminar un
quilòmetre de carretera i arribar al petit nucli de Arroyo Coche , Per
recomanació del hostatger anem al Mesón Bar Balalla, una mica cutre, però hem
sopat dignament.
9-10-2013
Etapa 5 :
VILLANUEVA DE LA CONCEPCION – COIN
62,7 kms 1.152 desnivell
A bon matí ja sentim per les
finestres obertes, sorolls d’un motocultor que volien engegar, era el pintoresc
personatge del propietari, que estava barrinat entre les plantacions de
fruiters. Baixem amb son de pau. Avui estava més simpàtic dins les seves ideologies, ens hi
acostem per veure els seus treballs agrícoles, sabedors que per ell era un
regal el nostre interès, i l’hi agrada es clar. Ens quedem xerrant un moment,
però sabem que obrir una conversa d’aquest tipus es un idiotisme, l’hi vetem el
discurs que anava a fer, diguin-li que val més que parlem del temps, de la
temperatura i del ous que han post les
gallines del seu corral.
La conversa va acabar
presentant la factura per cobrar l’estància, nosaltres pagar i marxar.
Com estàvem en ple camp, tenim
que tornar al lloc cutre d’ahir per esmorzar. Iniciem la etapa també en pujada
sostinguda d'uns 10 Kms, entre llomes d’oliveres, ametllers i boscos de pi
blanc, passem per el gran cortijo ramader de Los Pinos fins arribar al cim de
la muntanya Santi-Petri, 690 m. (19k) i a L'ermita de las Tres Cruces,(21 k),
on ens reunim tots, ja que pujàvem una mica tocats. Està situada dalt d’un turó amb una gran
panoràmica sobre la Hoya de Màlaga, a partir
d'aqui hem anat carenant amb lleuger descens, tambe puja baixa, fins a Pizarra,(36)
on hem parat a dinar al Mesón de Rafi, menjar casolà, servit per un simpàtic
servei femení inclòs la cuinera, que fins i tot han ballat sevillanes.
Sortim de la ciutat per la
urbanització Cerralba (39,5). Aquí trobem la primera dificultat, el desbordament
d'una rambla, per les pluges que havien caigut, la corrent era molt forta ,
sobrenedant troncs, canyes. Deliberem a la vora la perillositat ja que feia una mica de fresa, com el “Gandhi” sempre esta preparat amb les
seves sandàlies, es carrega la bici a coll i comença a endinsar-se, veiem que
es l’aigua li sobrepassa el genoll, sense pensar i sense descalçar la Isa, el
Pepe, Pablo i jo el seguim, l'hem passat amb dificultats,
La resta ha preferit anar per carretera.
Nosaltres hem anat planejant
uns 15 kms per la via de servei d’un canal, Fins creuar el riu Guadalhorce i arribar a Coin
Ens allotgem al Hotel
Albaicin, a l’entrada un rètol diu “hotel inaugurado el año 1.800” conserva
tots els encants semi àrabs, al seu interior independent el Restaurant La Cruz de Piedra, on sopem i
esmorzem
10-10-2013
Etapa 6 : COIN – IGUALEJA
71,3 kms 2.086 desnivell
Mai ho imaginem i tenim que
reconèixer que si la imaginació ens ajuda a inventar i a preparar l’expedició,
en canvi es incapaç de donar-nos el menor avançament del que succeeix a la
realitat
Sortida per una zona de
tarongers en continues fortes rampes, dins la Sierra Pelada, properes al 30%.
El primer poble que passem es Guaro (12), dalt d’un turó, on no s’escoltava més so que els dels gossos
bordant al passar. Era primera hora del matí i semblava un poble fantasma, com
si els seus habitants haguessin fugit sobtadament de les seves cases. I efectivament havien
fugit... però al bar. Allí es donaven cita tots els homes, on ens hi vam afegir
nosaltres per recuperar-nos del tremend esforç fet. Seguim per un camí pedregós
no ciclabe, que ens porta a una carretera
i a Tolox , hem fet 20 kilòmetres per oblidar.
Va ser tan l’esforç fet, que
ens vam replantejar seguir pel track o per carretera.
Després de reflexionar
l’Albert, l’Alfonso, el Miguel i Jordi, van optar anr per asfalt.
Els que seguim la ruta
prevista, anem per una pista asfaltada entre pins que dona entrada al Parque
Natural de la Sierra de las Nieves, Reserva de la BiosferA, passem pel davant
del Balneario de la Fuente Amargosa, aquí acaba l’asfalt i comença la
pista espectacular, que voreja la Sierra
de Tolox, amb paisatges totalment feréstecs, penjats sobre penya segats, d’una
bellesa impactant. Estàvem pedalant per un camí tallat a la roca , amb la paret
a la nostra dreta, on hi xocava el sol i feia l’efecte de placa solar, Al km.42 ja estàvem quasi rostits, trobem una
font amb una petita basa, ens refresquem
i semi banyem, per pal·liar la forta calor i desnivells que portàvem a les
cames.
Portem 54 quilòmetres
d’extrema duresa, però superada per la magestuositat del tram que en fet des de
Tolox . Passem pel davant d’un bosc de
Pinsapos, pins únics al mon, on hi ha un monument, amb la inscripció:
“PINSAPO,
Tesoro i reliquia en extinción de los grandes bosques de coníferes de épocas
glaciares. Respétalos.”
Iniciem aquí el descens per
sortir del Parque i agafar una petita carretera que ens portarà a Igualeja,
curiós poble penjat en un terreny
abrupte, mirant la vall.
Els companys que han anat per
carretera , encara no havien arribat. Ho han fet quant nosaltres estaven fent
la cervesa a la plaça del poble.
Estem a la casa rural “Señorio
de Igualeja”, el Reparto d’habitacions avui ha sigut complicat, faltaven llits,
algú tindrà que dormir al sofà.
Tenim que anar al Bar El
Perol, ha sopar. Es l’únic del poble.
La sensació de duresa de
l’etapa d’avui ha sigut més forta que la de pujar al Veleta.
11-10-2013
Etapa 7 : IGUALEJA – SAN
MARTIN DEL TESORILLO
66,8 kms 1.079 desnivell
Aquest preciós poble de
carrers estrets, costeruts i de cases de pedra emblanquinades, enfilat a la
falda de la muntanya, coberta de pins i castanyers, la principal font de
riquesa es la forestal i la collita de castanyes. Aquest es el mes important de
l’any “el mes de la castaña”.
Com cada matí tenim que
concertar el transport dels equipatges. A la casa rural vam fer el primer
intent, sense resultat. Preguntem al empleat de l’Ajuntament que escombrava el
carrer, ens diu que anéssim al bar. També
hi teníem que anar a esmorzar. Entrem i no hi cabia ni una mosca, “overbboking”
total. Passem entre mig del personal, anem a la barra, preguntem al cambrer,
ens diu que no hi taxi al poble, l’hi preguntem
- I tanta gente, que hace en el bar
- Hoy empieza la recogida de la castanya y
estàn esperando al señorito para contratarles. Dudo que nadie pueda hacer el
Servicio.
La necessitat et fa obrir la
imaginació. Com si entréssim al “Saloon” d’un western a l’estil John Waine o
com si féssim un pregó amb la trompeta, al peu de la porta d’entrada:
- Buenos dias, escuchad todos, por favor !!
Esperaven el cacic i arribem
nosaltres vestits de romans, no entenien res, repetim:
-
Atención por favor, necesitamos alguien que nos transporte unas maletas
a San Martin del Tesorillo, serà bien retribuido
La
senyal de indiferència va ser total, uns dient que no tenien cotxe, però la raó
principal es que esperaven anar a la recollida de la castanya.
Ara
que farem. Doncs vam competir amb el señorito. Al primer que estava al davant
l’hi preguntem.
-
Ha ver, que jornal te paga hoy
-
Hombre, depende de los kilos que recol·lecte, però entre 60 y 70 euros.
-
Por cien euros, harias el viaje
-
Si, però no tengo vehiculo
El
tres únics que tenien cotxe de tota la colla, es van oferir. Elegint a un que
per 90 euros va assumir el tracte. Va carregar els paquets al nostre davant, i
a esperar que complís l’encàrrec
Mirant
el mapa que hi havia penjat a la porta de la casa, complementat amb la
informació que ens va donar la filla de la mestressa. L’etapa que anàvem a fer
seria espectacular paisatgísticament.
Hem començat en lleugera
pujada per carreta, al nostre davant el poble blanc de Pujerra emergeix d’un
verd mar de castanyers, seguim fins entrar als 10 kms per pistes i camins
“alfombrats” de castanyes caigudes dels arbres, fins arribar als 1.100 m
d’altitud, hem fos els mòbils immortalitzant l’arco iris de colors que feia la
contrallum sota les fulles i baines.
Entrem al Parque Natural los Reales de Sierra
Bermeja, segint una pista d’uns 40 kms que creua la Sierra Bermeja, passant per
vessants escarpades, amb pendents abruptes al costat, d’una terra argilosa i
vermellosa, sense haver trobat cap població,
d’ espectaculars vistes.
L’únic obstacle ha sigut per sortir d'una
finca "privada" Haviem entrat per la part del darrere i no ens
deixaven sortir per la porta principal. Un matrimoni que suposo eren els
masovers, tenien l’ordre de no deixar passar a ningú. Per no armar conflicte, ens ha fet desviar uns 7 quilòmetres del
track per arribar a Casares, per cert un “pueblo blanco” espectacular l’hem
creuat pels seus estrets carrers d’una part a l’altra, parant a Casa Curro per
dinar, gaspatxo a dojo, chuletas con huevos fritos i pescadilla era el menú, 10
euros.
Per una zona totalment
agrícola i seguint en part el riu Guadiero arribem a San Martin del Tesorillo, província
de Càdiz, el poble no te cap interès.
Dia
de plena satisfacció, ens ha quedat gravat en ment la Sierra Bermeja, el Jordi
“Gandhi” super vessat de la muntanya, ha quedat gratament sorprès.
L’Hostal
Sabana es l’habitatge d’avui. Molt simple i funcional. El propietari es biker,
no es podia creure la ruta que portàvem feta. L’hi hem donat tot tipus
d’informació, poder ferla a la inversa.
12-10-2013
Etapa 8 : SAN MARTIN - TARIFA
76,5 kms 762 desnivell
Miguel, el propietari del
hotel, ens serveis personalment l’esmorzar, compartint taula amb nosaltres,
vivint una mica l’ambientillo ciclista, ens explica les seves desventures sobre
la bicicleta, que havia arribat a competir en carretera. Ens va ajudar a posar
a punt les màquines, traient un cavallet i manxa pneumàtica per facilitar les
tasques. Ell mateix ens va portar els equipatges fins Tarifa, sense cos
addicional.
Primera part mol tranquil·la,
fem uns 5 kms per carretera. Seguim per un camí que s’enfila per salvar uns
turonets. Deixem Castellar de la Frontera (13), a la nostra esquera, sense
entrar al poble, aquí ens hem posat a la via de servei d’un canal fins arribar a la seva presa
d’elevació, seguim per uns camins d’una zona de mines abandonades fis arribar a
Algeciras(39) S’ha tingut que fer varis rodejos per travessar varies zones
industrials, autovies i vies del tren. Tenint
que reagrupar-nos en un bar a la sortida,
ja que uns s’avien despistat
Després de passar pel costat
del Aeròdrom, hem entrat al Parque
Natural de Gibraltar i de Los Alcornocales, amb una constant pujada que hem
anat fent, primer per pista asfaltada i després per camí molt pedregós, una vegada
fet cim, tot son camps de pastura, a la vora del camí dos pastors ens indiquen
que parem, anava de parella amb el “Gandhi”, Era un home gran i el seu fill.
Sobre el terra tenien escampat el menjar sobre una manta, pa, formatge, ous
durs i una espècie de julivert que el nen menjava cru, a part de dir-nos si en
volíem, ens volien avisar que en el descens trobaríem un ramat de vaques,
moltes ajagudes al camí i que paréssim en compte. Efectivament, no havíem fet
100 metres que vam tindre que anar sortejant aquells animats obstacles. La
baixada espectacular, fins al mar a la Punta de Guadalmesi, al nostre davant,
l’estret de Gibraltar i Africa a l’altre costat.
Vorejant el mar per un
pedregós camí, antiga “calzada romana”, que creua el Parque Nacional del
Estrecho, que empalmem amb un preciós
corriol que ens deixa al costat del Castell de Tarifa,
Abans de prendre possessió al
hotel, hem pujat al castell per delectar-nos de la vista de la ciutat, Allò que
estàvem veien era el final. Si, el final de 12 dies de viatge. No sabíem si
mostrar alegria o tristesa. Una part de mi volia tornar, però altra seguir.
Suposo que aquest dubte l’han tingut que sentir tots.
¿Seguir? Però, ¿per on?
“mentre hi hagi camins i ha esperança per saber on anar.
Aquesta ciutat el nom em
resultava especialment suggerent i atractiu, al veure’l des de dalt em va
impressionar, quedant gravat com una de les fites importants on he anat.
Després de les fotos de grup
reglamentaries, anem a l’hotel Alameda, al vell mig de la ciutat. Es mitja
tarda, després d’endreçar-nos, desmuntem
i envelem les bicis en caixes de cartró, per ser retornades per SEUR.
Volem sopar, a l’hotel no en
fan, preguntem al conserge, que ens
recomani un bon lloc, ja que avui es fi de festa. Ens diu textualment, amb
gracia andalusa:
-
Os voy a desir el meor. Està en la puertesita
del lao “La Pescaderia”
-
Es el único que no tengo comisión, mi jefe està
peleado con el dueño.
-
Si se entera me echa a la calle.No digais nada.
Anem tots a sopar. Som els
primers, no hi havia ningú de moment ens preparen la taula per deu. El cambrer
andalús de Ceuta, amb gracia.
-
Veo que soys catalanes, me dejais aconsejar?.
Si no quedáis satisfechos no me pagueis. Todo lo que os lleve es para compartir
Ens vam tirar al vuit,
acordant que tirés pel dret, que confiàvem amb ell.
Per entrar ens porta dos
gegantesques amanides:
-
Una de Tomates de Conil, melva de Alamdrava y
cebollita
-
Altra de Langostinos
salteados con endívies y hojas verdes
Segons i plats principals:
-
Una cassola de Arroz con rape y langostinos
-
Una altra
de Arroz con carabineros
-
I el plat estrella de Ventresca de atún a la plancha
Tot
això regat amb vi blanc Castillo de San Diego Barbadillo
-
El postres ni els recordo
Una vetllada i sopar fi de viatge,
inoblidable !! . Fem un passeig per l’animada zona d’ambient nocturn,
entre paps i tabernes, per regular la digestió.
Anem a dormir contents i
feliços. El dia següent tenim que tornar cap a casa.
13/10/2013
Avui tenim que anar al
Aeroport de Jerez de la Frontera, per tornar a Barcelona. El vol es a les 7 de
la tarda. Tenim moltes hores lliures d’esbarjo, que aprofitem per fer una
complerta visita turística.
Tarifa es una fusió de mars i
cultures, situat a la punta més meridional d’Europa, es veuen les costes
d’Africa al davant. Els vents de llevant i ponent es fonen per ser també de les
mes ventilades i atractives per fer windsurf i kitesurf.
Visitem entre altres, la isla de Las Palomas, amb la seva
fortaleza, unida a terra ferma, per un
passeig, entre la Mediterrània i l’Oceà Atlàntic, castell de Guzman el Bueno,
platges de Los Lances , etc.
Es l’hora de dinar i ens
trobem a la porta de l’hotel, la visita s’havia fet en grups i pel compte de
cadascú. Hem deliberat i l’acord ha sigut unànime: a La Pescaderia, altra
vegada. El cambrer d’ahir, ens veu arribar, ens diu:
-
Sabia que volveriais i no para que os
devolviera el dinero.
-
Com encara no era l’hora
d’apertura, vam congeniar, ens va presentar el cuiner, que curiosament era
argentí. L’hi vam preguntar sobre la recepta dels extraordinaris arrossos, el
secret únic ens va dir,
 |
| Subida al Veleta |
 |
| Descenso del Veleta a 3.350 m |
.JPG) |
| Descenso vertiente Mulhacén |
.JPG)
.JPG)
.JPG)
ser
.JPG)
 |
| Llegada al Estrecho de Gibraltar, al fondo Africa |
