VALENCIA
– GRANADA
Maig
2.013
Després d’haver remenat i
arrugat tants mapes de paper, he tingut sempre
la gran curiositat de saber com es pot crear la cartografia, amb
l’exactitud d’informació que es facilita. Sempre he imaginat a un cartògraf dibuixant
des de el camí que veu al seu davant
estenent les seves bifurcacions a un i altre costat, escindint a la vegada en dos, quatre,
cinquanta, dos-cents mil camins menors
que es perden en desenes de mil de
senders, cada un amb els seus camps verds, la seva parcel·la i la casa. Si,
però aquest cartògraf ¿es conformaria
amb el que veu al seu davant? Me l’imagino aixecant els ulls cap als boscos,
muntanyes i rius confrontants, del país,
del continent, de la Terra, per acabar de completar el mapa.
Impensable poder imaginar aquesta tasca cartogràfica,
que en tanta lleugeresa consultem, sent la base de tot el que estic relatant.
Després de reflexionar sobre
el tema, he tingut que posar-me al davant el mapa d’Espanya, en un format reduït, per escollir el proper punt
de partida d’on iniciar el viatge o
aventura, ja s’havien esgotat tots els destins amb sortida des de Barcelona,
per unir alguna capital important. Valencia es la més propera com a punt de
partida, i Granada la més adient com a destí, afegint la pujada al Veleta com a
cirera del pastis, també per pistes, camins i senders.
He fet reclutament i ens hem
reunit per l’esdeveniment : el habituals
Alfonso, Pepe, Isa, Cristina, Albert i el subscriptor. Com a novetat d’afegit
el segarrenc del meu poble Xemari, que estava complint un repte de fer 10
sortides significatives en un any. Es van afegir a Yeste l’Antonio i el
Llorenç. Ens va acompanyar uns dies l’Eugenio, que ja havia estat amb nosaltres
a la travessa de Barcelona-San Sebastiàn.
S’ha preparat el viatge d’una
forma meticulosa, aquesta vegada sense cap suport de mapa en paper,
confeccionant el track íntegrament per mitjà del CompeGpsLand i carregat als gps.
Una vegada redistribuït els
llocs d’allotjament, han quedat les següents etapes,
amb sortida des de Valencia:
Millares, Alpera (Albacete),
Lietor, Yeste, Santiago de la Espada (Jaén), Pozo Alcón, Guadix (Granada),
Granada i pujada al Veleta.
Les dates escollides serien
sortida del 10 de maig, arribada el 19 de maig.
Dos dies abans ens hem reunit
a Probike, per embalar les bicis i enviar per SEUR, així mateix per informar de
la logística i entrega de bitllets de tren i tornada d’avió.
10-5-2013
Son les set de la tarda i anem
arribant al punt de trobada de l’estació
de Sants, es fa les oportunes presentacions dels nouvinguts. Pugem al
Intercity, que ens porta a València. L’estació d’arribada esta al costat del
hotel, on hi anem a sopar i comprovar si han arribat les bicis.
Per fer la digestió hem fet el
muntatge de les bicis a ple carrer front a l’hotel del centre de la ciutat.
Fem un gran desplegament de
caixes, bicis rodes, estris, equipatges i anem muntant, uns més hàbils que
altres. Com teníem que muntar també els manillars, que portàvem afluixats de la
potència, en una de les bicis va caure l’abraçadora al terra, que no hi havia
manera de trobar, el pis era llis, net i de rajola fina, era un misteri, el vam
sentir caure i no hi era. Va sortir l’experiència mecànica de l’Albert,
solvatant el problema agafant la aixecant-la, sexant-la i escoltar la petita
peça que s’havia engolit dins el tub del quadre. Ho vam celebrar ell amb Fanta,
nosaltres cava
11-05-2013
Etapa 1 : VALENCIA - MILLARES
74 kms 1.162 desnivell
Ja s’han acabat els plans ara
comença l’activitat i l’aventura.
Després d’un continental
esmorzar d’hotel, ens equipem per l’aigua, El matí es gris plomis, cau plugim,
els carrers estan mullats i lliures de trànsit al ser dissabte, sortim del
centre mateix de València, Plaça Major. Anem a trobar un carril bici que creua
la ciutat, que ens portarà a les afores del casc urbà , després de creuar per
sobre un pont el Rio Turia (4)
A Picanya (6,6 km) acaba el
carril. Aquí ja entrem de ple a l’horta valenciana, pedalant entre taronges i
llimoners per pistes amples. Sembla que el sol aclareixi i ens tenim que
despendre dels impermeables.(20,3 km).
Dos senders s’obren en el
primer bosc, que voreja una riera, agafem el menys fresat, gaudint-lo fins
l’entrada mateix de Montserrat (27 km)
Comencem a veure la Serra de
Castellet al nostre davant, entre moltes cases escampades pel camp. El ritme es
frenètic, fins ara el terreny convida anar amb el plat gros. Passem pel costat
de la urbanització Altuny on comencem a canviar desarrollos per pujar les primeres
estivacions, quan vam arribar a la part alta de la sendera que estàvem pujant,
l’únic perfum era el de cremat, amb paisatges desoladors, per els incendis del
any passat, seguim pedalant una mica deprimits pel decorat, fins trobar un
porton, cadena i candau, que ens barrava el pas, tot i veient un sender que
continuava al altre costat, entre restes d’un bosc cremat, i al fons la visió
d’un poblet. La invitació a violar el passatge i lliura’ns de l’obstacle va ser
evident, alicates en ma i tallar una forta malla metàl·lica de la vorera, per
seguir lliurement.
La traçada seguia per uns
corriols, entre el que havien sigut uns pinars, ara ple de matolls mig
socarrimats i la base dels arbres.
Anant pujant arribem a la
Colada de Socaria (47,5), ens mirem uns als altres i semblàvem carboners o miners asturians, emmascarats de dal a
baix.
Comença aquí el descens per
una vall fins arribar a la carretera CV-435. Entrem aquí a un camí de carro en
constant pujada, també amb entorns semicremats,
fins arribar després de uns 10 kms a
les Casas del Collado,
La baixada es pel costat d’un
penya-segat, amb vistes impressionants. Seguim pel barranc de la Paridera Roya
fins arribar a Dos Aguas (60 k), que queda dalt dún turó. Vam arribar en dos
grups, uns per equivocació en carretera i altres per un penjat camí, però tos
vam er cap al mateix lloc, per dinar al Meson Lepanto, al costat de la
carretera Menú Arrós al forn, corder, coques d’oli i sal i pastel de moniato.
Sort que sortim en baixada,
per pair l’arròs., fins trobar l’espectacular pont sobre el riu Júcar, que
forma l’embassament de Tous, per arribar tot pujant a Millares (74,2), un poble
perdut entre muntanyes dalt d’un turó
Ens allotgem al Albergue Municipal de Millares, que d’alberg només en te el nom, es un preciós hotelet, molt confortable, amb el restaurant indpendent “La Esparraguera de Millares”, decuina autòctona i casera. On hem sopat.
12-5-2013
Etapa 2 : MILLARES – ALPERA
88 kms 1.779 desnivell
Un esmorzar de pa amb tomàquet
ens ha donat forces per començar el dia. Sortim de Millares per la mateixa
carretera que hem arribat, a uns 2,5 kms, entrem a una carretereta quasi
abandonada, estreta d’un sol carril, que s’enfila per la serra de La Canal de
Navarrés, amb molts revolts i passant alguns túnels foradats a la roca, sota
queda el riu Júcar, amb espectaculars vistes a mida que es va pujant. Trobem el
petit poblet de Otonel (14,5 km),semiabandonat i perdut en mig de la Vall de
Ayora, on trobem un pastor ramader, que
tenia moltes ganes de parlar, nosaltres buscàvem una font per refrescar-nos,
ens va dir que no hi vivia ningú, només a l’estiu hi ve algú. Ens va dir que va
ser l’últim reducte dels moros al Reine de Valencia i que el castell dalt del
tossal i donava fe. Ara tots els terrenys agrícoles estan abandonats, erms, no
hi ha vida i l’aïllament del poble es total.
Deixem la conversa i seguim
pujant ara per pistes amples amb rampes que van augmentant el desnivell,
arribant a un 20%. On s’acaben el paisatge canvia radicalment, pedalem uns 18
quilòmetres per extensos plans sense cultivar entre garrics i algun bosquet,
amb grans reparcel·lacions rectangulars i una grandiosa basa artificial buida
d’aigua, sembla que s’aturà el projecte. Arribem a l’alt del Cinto de la Cabra
(1.018 m) (35,8 km). Als nostres peus uns grans precipicis, que anem salvant en un descens vertiginós per
una pista plena de revolts, fins arribar a un gran corral que a la porta hi diu
pintat a ma, Cañada de Abajo (42 km).
Comencem a pujar altra vegada
entre camps de cultiu fins a Jarafuel (53,6).En tot el dia havíem trovat una
persona. Parem a dinar en una bar al mig del poble, menú de 9 euros, molt
correcte. Entrem al valle de Cofrentes, anant per la Cañada Real, arribem a
Zarra (62 km), entre camps de fruiters. A la sortida del poble seguim per la
rampa més forta del dia d’uns 2 kms, una vegada superada i tot planejant
arribem a Alpera.
L’etapa ha sigut duríssima,
l’hem pogut aguantar be, perquè la climatologia ens ha respectat, sol i núvols
tot el dia i sense apretar la calor.
L’Hostal el Cazador, es la
nostra casa d’avui.
13-5-2013
Etapa 3
: ALPERA – LIETOR (Albacete)
120 kms 693 desnivell
Després d’un esmorzar servit a
la barra del bar, de pa amb oli,
rosquilles i cafè amb llet, recollim les bicis del magatzem on estaven
aparcades, carreguem els embalums, engreixem i afinem la mecànica.
Mentrestant uns estornells
fèiem piruetes de mil colors sobre els nostres caps per després posar-se als
fils del telèfon que acompanyen paral·lelament
la carretera d’extensió interminable que tenim al nostre davant.
El dia es ideal, l’atmosfera
es clara i neta, per afrontar l’etapa marató del viatge, son uns 120
quilòmetres aparentment plans. Ens acompanya també un vent fort, que des de
feia molt temps, no ho feia a favor.
Ens ha portat a coll els primers quilòmetres per la llarga recta que
veiem davant, vorejada per camps de cultiu de cereal. Entrem al casc urbà de Bonete, Plaza Mayor (18,5).
Seguim per la Vereda Real, antiga via pecuària que anava de Anadalusia a
València, desviant-nos cap a Corral Rubio (32,5), seguim entre grans esplanades
el paisatge es monòton, el ritme que portem es endimoniat fins Las Anorias
(44,5), deixant la pista, davant un intens parc eòlic de molins. Deixem
l’altiplà que tan a gust pedalàvem, canviant radicalment el paisatge, entrem per
un camí al bosc, que es deriva en un desfigurat sender que gaudim
intensament fins arribar al petit nucli rural de Pinilla (52,1).
Per pistes amples, passem per
Casa Blanca de los Rioteros (58,5) Casa de las Monjas (60,1), dos llogarets
agrícoles. Mes endavant el camí es perd per obres d’una autopista, es
impossible seguir, veiem dos obrers de mono groc i pell morena, remenant uns
tubs al costat, preguntem per seguir i com podem sortir d’aquells munts de
terra i pedres, com es normal no saben res.
Tenim que seguir entre vinyes o perseguits per un eixam de vespes, que
ens ha fet accelerar la marxa i sortir de l’embolic, enllaçant a un camí que
ens porta a Tobara. Portem 75 kms i els estomacs no perdonen, reclamen. Al Bar
Restaurante Jesús, hem fet un menú complert per 10 euros.
Per la Cañada del Pepino
seguim fins a Hellín (89), després de creuar la ciutat sortim per un camí entre
l’horta fins arribar a l’Embassament de Talave, on per un a petita carretera i
sempre pujant, arribem a LIETOR (Albacete), situat a la cresta d’una roca.
L’etapa ha sigut llarga però
més divertida del que preveiem, hem arribat bastant frescos tot i que els
últims 10 quilòmetres eren de pujada sostinguda.
Ens hem allotjat a la “Posada
Maruja”, un lloc amb molt encant, com si no hagués passat el temps, La senyora
Maruja, es un encant de dona, et fa sentir com a casa teva. Ens ha preguntat
que volíem per sopar, ella ens ha ofert un menú degustació de productes de la
zona, amb un suplement de 5 euros per cap que superava el pressupost que
teníem. No hem pogut desistir. Ens ha parat una taula al menjador de la casa
amb: “Atascaburras” (plat estrella, fet amb bacallà salat, patates, oli
d’oliva, all i nous), migas, ajo mataero (fetge, seva i pa) i magra amb
tomàquet tot al centre. Per escollir de principal olla amb mandonguilles,
gaspatxos manxecs, ous amb patates, morcilla, xoriç o llom i postres variats.
Abans d’anar a dormir hem
tingut que creuar aquest el pintoresc poble tres vegades, seguint els carrers
per on es va rodar la pel·lícula “Amanece, que no es poco”, per fer la digestió, encara que a mi
particularment m’ha sobrat algun dels ingredients als que li tinc una mica
d’aversió, com es el fetge
14-5-2013
Etapa 4 LIETOR – YESTE:
67 kms 1.310 desnivell
Els dies eren cada vegada mes
llargs i calorosos aquells dies de finals de maig, per el que vam planificar
“jornades partides” a les etapes diàries. Així començaríem pedalant a les
primeres hores del matí, fent una generosa dosis del trajecte, fins on trobar un poble en dinar i descansar a
l’ombra fins ben entrada la tarda. Tema que vam acordar mentre estàvem
esmorzant.
Ens enllestim i sortim per una
petita carretera en un espectacular
descens fins la llera del riu Mundo, que creuem sobre un pont. Per carretera comença una fatigosa pujada pel
mig de terrenys àrids i agrestes, fins
unes llargues rectes entre plans de cereals, que en portarà a Elche de la
Sierra (21,5).el poble esta situat entre turons i llomes al peu de la Sierra de
Segura. Parem a una plaça del centre on s’hi celebra un mercat de productes
agricols de la zona, carreguem de fruita, ens esperen uns quilòmetres de secà.
Sortim del poble per una pista
semi asfaltada que ens porta a unes serres de puja i baixa trencacames, fins
creuar el riu Segura, acabant amb una impressionant rampa de 3 kms cimentada
que ens es difícil pujar-la sobre la bici per arribar a Letur (40). En un bar ens
preparen un assortiment de entrepans, no ens vam voler entaular. No feia gaire
calor i no vam complir l’acord de la jornada partida, ho deixarem pels propers
dies.
Pedalant entre petits turons
trobem els petits nuclis de Las Casas (49) i Casas del Pino (50,5), aquí uns
cirerers apareixen al darrere d’un tancat, la porteta estava entreoberta, un
sender anava davant tres casetes, una
casella d’un gos i una corda de la que penjaven un llençol i dos o tres camises,
signes evidents de que està habitat.
- Oigan
! hay alguien ? Oigan! Hay alguien?
Ningú contestava. Doncs
endavant cap a les cireres. No més fem
que arribar a l’arbre, que com un llama es presenta el gos, bordant, amb cara
de mal amic, però mantenint distància. Tots sis quiets i parats.
Ja veiem venir una bona dona
amb barret de palla.
- No
os preocupeis por el perro, que no muerde.
Nosaltres, sota l’arbre mig
avergonyits.
- Es
que hemos llamado y no contestaba nadie.
Ella diu
- Las
cerezas son para comer i nosotros solos no podemos.Las ofrezco a las pocas
personas que passan por aquí. Coget las que querais.
Ens vam empatxar .
Seguim el camí fins a
l’embassament de Fuensanta (59), que el creuem per l’espectacular Puente del
Vicario, de recent construcció, iniciant
aquí una dura pujada per carretera a la Loma del Atochar i arribar a YESTE
Ens hostatgem a l’Hotel Yeste,
correctíssim en tots els aspectes.
Avui esperem l’arribada de
l’Antonio i el Llorenç, per incorpora al
viatge. A les 5 de la matinada s’han presentat al hotel, encara han tingut
temps de dormir unes hores, acoblats a les nostres habitacions.
15-5-2013
Etapa 5 : YESTE – SANTIAGO DE LA ESPADA
55 kms 1.377 desnivell
Ens llevem i ja hi som tot el grup al complert. El dia abans van arribar les caixes de les bicis de l’Antonio i Llorenç. El manetes de l’Albert tenia l’encàrrec de muntar i tenir-les preparades per començar a pedalar. Feina que va fer meticulosament, amb l’ajuda de la Cristina, llençant les caixes de cartró a les escombraries.
El Llorenç que portava
l’equipament ciclista junt amb la bici, no troba les sabates, s’havien llençat
amb els embalatges. En un espècie de drapaire va trobar unes xiruques per
sortir del pas i poder pedalar. Tenim solucions per tots els entrebancs.
Després l’esmorzar de
benvinguda, calçat el Llorenç i foto de rigor amb l’equip al complert, ens
disposem a sortir.
El poble queda d’alt un turó i
hem començat a baixar per un camí asfaltat de fort desnivell, amb la sorpresa
que al cap d’avall s’endinsava a l’aigua de
l’embassament de Fuensanta, ha pujat de nivell i el camí està cobert.
Mirem el mapes del GPS i no veiem sortida aparent. Hem reculat enrere tornant a
pujar. Un pagès ens estava observant des
de la seva masia, se’ns ha acostat, ens ha dit que en la seva vida havia vist
aquella extraordinària crescuda del riu, ens ha acompanyat i portat a una
drecera pel mig d’uns juncs i grimpant per un barranc a una petit camí asfaltat
al costat del riu Segura, ja que el camí que teníem projectat està negat d’aigua.
El paisatge es espectacular, anem encaixonats en la depressió del riu fins
arribar a
Ladonar (17), creuem un
càmping, tenint que remullar-nos per travessar el riu i començar a pujar per un
estret camí asfaltat amb pronunciats desnivells, fins arribar al Collado del
Jaral (1.118 m). (Hem fet 600 m. Desnivell amb 9 kms). Respirem una mica i en
lleugera baixada trobem el poblet de
Gontar (28), parem a reposar-nos de l’esforç, seiem e un banc de pedra
encarat a la vall, al costat d’un home entrat en anys, que la seva única
distracció es veure la gent que passa, generalment excursionistes, gent que fa
escalada, barranquisme, en resum que la seva vida es contemplativa, ens
manifesta. Veiem al terra una petita processó de cargols en entre herbes,
l’home ens diu:
- Va
ha llover, i pronto. Me voy para mi casa.
Agafa el bastó i ranquejant va
marxant.
Les primeres gotes estan
caient. Uns densos núvols s’estaven aixecant al nostre davant. Ens posem els
plàstics per començar un vertiginós descens per carretera. Unes esporàdiques
gotes van xocant a les nostres cares, arribem a una cruïlla de carreteres a Las
Juntas (33kms), aquí conflueixen els rius Segura i Zumea., iniciem aquí una de
les pujades més fatigosa del viatge, son 20 kms interminables , això si no
exempt d’uns paisatges impressionants
entre penya-segats, ja que estem entrant al Parque Natural de Sierras de
Cazorla, Segura y las Villas, entre la vall que formen la Serra de Grana i la
Sierra de Huelbras, al tram final quan faltaven uns tres quilòmetres es on la
turmenta es va enrabiar, descarregant aigua i pedra amb molta fúria fins
arribar al cap d’amunt a Santiago de la Espada, 1.345 metres altitud
He de dir que la meva arribada
no va ser del tot satisfactòria. Físicament vaig tindre una minva, que primer
en va privar de poder dinar, ja que vam arribar a les tres tocades, i en vaig
veure obligat anar a l’habitació per descansar, amb tremolors corporals.
Passades unes hores en la mateixa situació, el metge del poble en va visitar i
en va reconduir anar a un centre hospitalari que fer-me una revisió. A les 11
de la nit en recull una ambulància, acompanyat de la Cristina com assistenta,
per traslladar-me al CAP de Puente de
Genave. Després de la revisió en diagnostiquen pneumònia, invitant-me a
quedar ingressat, circumstancia que
rebutjo, firmant el meu consentiment per
no fer-ho. Em tornen cap l’hotel per passar la nit i anar l’endemà a cap casa.
16/5/2013
Etapa 6 : SANTIAGO DE LA
ESPADA – POZO ALCON
86 kms 1.167 desnivell
Vaig passar una mala nit,
esperant que toquessin les 8, per començar els tràmits de “repatriació” cap a
casa. Gestions fetes a traves del RACC, que en va facilitar un taxi pel
trasllat, fins la porta del meu domicili. La bici va ser recollida per una
agencia de transports, per ser enviada uns dies després.
Vaig acomiadar als companys,
que vaig veure sortir rere la finestra, en mig d’una incipient nevada i fort
fred, el temps havia canviat radicalment.
El relat està fet pel Pepe, que va agafar el
comandament de l’expedició:
Tenim que fer uns 13 kms de
carretera per la Sierra del Almorchon, fins arribar a Pontones i Pontón Alto,
on la deixem per entrar a una pista que ens portarà al naixement del Riu Segura
a Fuente Segura, on veiem brollar l’aigua del terra.
Iniciem una pujada de 6 kms
entre els impressionats paratges del Parque Natural delas Sierras de Cazorla,
Segura y Las Villas, fins entrar al espectacular i fantasmagòrics paisatges
lunars de los Campos de Hernan Perea. Fem parada al Refugio del Campo Espino
(30), on fem un mos amb un pastor solitari.
Seguim a ple sol, per pista
ampla, canviant totalment el paisatge entrant ara a uns frondosos boscos, on al
peu d’un gran pi hi ha un monòlit dedicat a Rodriguez de la Fuente, exactament
a l’indret anomenat el Picón del Buitre, ara el descens es vertiginós, fins
arribar al riu Guadalemin, on el voregem per un camí poc fresat fins creuar-lo
i començar una forta pujada d’uns 3 kms, fins arribar a un cortijo ramader, on
fem altra parada sobre uns penya-segat d’impresió i vistes panoràmiques al
nostre davant.
La baixada es espectacular
enllaçant corriols entre el bosc, fins arribar als plans que ens portaran va
l’embassament de la Bolera i a Pozo Alcón
Hotel Ciudad Pozo Alcon, mitja
pensió correcta.
Es una de les etapes més espectacular que mai
hem fet.
17-5-2013
Etapa 7 ¨POZO ALCON – GUADIX
69 kms 709 desnivell
Relat fet pel Pepe:
Sortida de Pozo Alcón plovisquejant, per una pista ampla entre
camps de cultiu tot planejant, fins arribar a la vega del riu Menor, després
d’una forta baixada. Tenim que travessar el riu amb l’aigua al genoll.
Hem arribat a una pista
asfaltada i després carretera que ens ha portat a Fonelas (51),en tot el mati
no hem trobat cap poble. Ens hem avituallat amb uns descomunals bocatas.
Hem deixat el poble i la
carretera per entrar a una zona espectacular, àrida i seca, per camins i
senders entre matolls, arribant a l’ermita de San Torcuato, amb una vista
espectacular sobre la vall de la Hoya de Guadix.
Hem Seguit en descens per unes
rambles seques, que ens han portat a GUADIX.
18-5-2013
Etapa 8 : GUADIX – GRANADA
70 kms 1.033 desnivell
Relat fet pel Pepe:
Sortida de Guadix en direcció a Paulenca (4). Pujant turons hem arribat a Lugros (18), hem deixat el poble i seguim pujant per camins i pistes entre boscos, adornats de rovellons per tots els indrets, la pujada es d’uns 15 kms, el descens també es preciós, seguint entre pinars , fins arribar a l’embassament de Quentar. Seguim una carretera que ens porta a Quentar (55) seguint el marge del riu Aguas Blancas, passem per Huetor Vega (64) i arribem a GRANADA
19/5/2013
Habíem programat pujar al
Veleta, però per les inclemències del temps no ha pogut ser. Ho hem deixat per
la propera, que enllaçarem Granada amb Tarifa.
Hem tornat amb avio a
Barcelona avui mateix.
REFLEXIONS:
Si tinc que reflexionar sobre aquesta travessa, es sobre les imatges de l’etapa en que vam sortir de Santiago de la Espada. M’han quedat com unes de les mes impactants de totes les que recordo, per d’inesperades que van ser:
(etapa que vaig fer uns mesos després. On vaig repedre el tram deixat de fer per abandonament, motivat per la incidència física relatada en l'etapa 6):
Després de
veure brollar el naixement del riu Segura, ens vam endinsar a Los Campos de
Hernán Perea, Es com si haguéssim entrat
a un altre món. Els paisatges que teníem davant nostre es pot dir que eren
llunars, diferents als que podem trobar en algun altre lloc, provocant un
sentiment de gran llibertat degut a l’amplitud del seu terreny, que permet
entreveure grans panoràmiques, en mig de les esglaiadores esplanades.
Dins la
soledat infinita d’aquells paratges, un ramat dovelles i el seu pastor van
apareixer darrere un turó. Entrem en conversació, i si com de un guia turístic
es tractes, ens informa d’on ens trobem:
“-Estais en
la altiplanicie más extensa de nuestro país, a 1.700 metros de altitud y quiza
la zona más fria de España, aunque el dato no lo puedo assegurar, dicen que en
el año 1954, se alcanzaron los -45º.
Yo vengo a
la primavera, cuando el pasto empieza a crecer y la nieve desaparece. En
octubre me marcho con mi rebaño a Pontones. El pastoreo en esta zona tiene
muchos siglos de tradición y es lugar de trashumancia”
En resum,
ens ha fet palpar la solitud, les dures condicions climàtiques i extremes
d’aquests salvatges paratges, que no et deixen gens indiferents y que van
quedar per sempre mes en les nostres ments.
