RIERA

RIERA

jueves, 29 de diciembre de 2022




        Camino de Santiago, amb nens


Quim, Pep, Manel, Noe, iaia i avi

2.010 – 2.013

Breu relat d’un al·lucinant viatge en bicicleta,  fet per tres nens de 7, 10 i 11 anys, amb la seva mare i els avis


De tots els viatges, aquest és el més important i aventurat que he fet. El sol fet de reunir a una bona part de la meva família, en concret als avis (un d’ells soc jo, l’altre la meva esposa “la valenta”), la nostra filla “la jefa” ,els tres nets el Quim, el Pep i el Manel(7, 10 i 11 anys) i convèncer en fer els més de 1.100 quilòmetres que suposa el Camino de Santiago, es l’epopeia més gran que em podia  imaginar.

Es pot dir, que va ser dit i fet, no vam fer gaires preàmbuls ni preparacions, tots es van deixar portar per la meva experiència en aquests tipus d’esdeveniments.

Tot van ser facilitats i col·laboració per muntar la logística que s’havia de fer,  tenint en compte que anàvem amb tres nens el muntatge havia de ser especial.

Vam decidir fer el trajecte de Roncesvalles a Finisterre, passant per Santiago de Compostela. A fi de dosificar la ruta la vam dividir en trams que aniríem fent d’acord a les circumstàncies, aprofitant les èpoques de vacances dels menuts, Setmanes Santes i estius. Com estrena faríem de Roncesvalles a Logroño, un total de 140 kms, que dividiríem en tres etapes. Vam acordar que les etapes serien entre 35/45 kms.,  els allotjaments serien en hotel i com a suport logístic seria la mare dels nens amb el cotxe, per qualsevol incidència.


21/4/11

Carregats amb les bicis, equipatges i molta il·lusió, ens  desplacem  a Pamplona 

l'equip
Les bicis


Una bona tarda pels jardins de Taconera i als vols de la Ciutadella jugant a futbol, va ser el preescalfament de la gran aventura que anàvem a començar l’endemà. Les tradicionals processons de Setmana Santa, del capvespre vajudar a passar les hores que teníem de relax, era Dijous Sant. 


L'equip

22/4/11

RONCESVALLES – PAMPLONA

42 KMS

La il·lusió ens fa llevar ben d’hora, el matí es plujós i gris, però res ens impedeix traslladar-nos a Roncesvalles amb el cotxe i el carregament de les cinc bicicletes, això si, equipats reglamentàriament amb roba de pluja.

A l’arribada davant la Colegiata, es comença a respirar l’ambient del que serà el viatge. Peregrins atrafegats en compostar les motxilles, anades i vingudes, per formalitzar el segellat de les credencials. Hem anat seguint tots els rituals, a més, com signe de identificació ens hem penjat les reglamentaries conxes al coll.

El pelotò sortirà al complert¨: l’avi, “la valenta”, el Manel, el Pep i el Quim. La “jefa” al volant del cotxe, per anar creuant en els punts de coincidència amb la carretera


Fem el tir de sortida. La primera senyal  groga que trobem ens fa entrar en un bucòlic bosc humit, amb un bon camí. No deixa de caure un “xirimiri” que ens va remullant.

Passem per uns paisatges espectaculars i pobles molt pintorescs. Fins ara anàvem en sentit descendent, comença el primer entrebanc una pujada enfangada que els valents la superen, amb alguna ajudeta perfer cim. La baixada va ser del mes divertit. El Pep i Manel, es van tirar per la forta pendent prescindit del fang, el petit els va voler emular, també va baixar però de cul lliscant fis arribar baix. Els dos el van estar animant en el descens, arribant  amb una ampla  rialla.

A Lizoain, vam parar per dinar i endreçar-nos una mica de la pluja.

El Quim va decidir continuar neutralitzat al cotxe durant uns kilòmetres. Als seus 7 anyets ja havia complert, de moment.

Aparegué el sol i la llum, vam seguir fins Zubiri, on vam anar seguint paral·lelament el riu Arga, fins a Zuriain, on ens esperava la mare i el Quim per reenganxar-se a la cursa.

Anàvem tots cinc agrupats, però el Manel vas voler esprintar per reptar al seu germà, al moment que vam parar per deixar pas a un cotxe, seguim endavant i no el veiem, estàvem  a l’entrada de la ciutat, tornem enrere i res, preguntem a unes senyores, ens diuen:


 -       Si, hemos visto un niño con una concha colgada, però me parece que ha ido por otro camino.

Resultat: dos fletxes que bifurcàvem, va  agafar l’altra. El vam trobar parat dalt d’un pont esperant. Va anar bé l’incident, per escarment, per aprendre a anar en grup i com experiència.

Tret d’aquesta petita anècdota, s’ha de dir que va ser un excel·lent bateig, de l’aventura que ens esperava. 


     

el Manel perdut
El Manel,  perdut


23/4/11   


PAMPLONA – ESTELLA

45 KMS                  

L’etapa d’avui és molt temuda per tots els peregrins, tant si van en bici, com caminant, s’ha de pujar el Puerto del Perdón.

Abans de sortir hem fet consens, degut a les dificultats de l’ascensió al port, s’ha decidit que començaríem l’avi, el Manel i el Pep. La iaia i el Quim, ho faran a mig camí, una vegada passada la dificultat.

Sortim els tres, anem planejant  uns 6 kms.  on comença la pujada, que els menuts l’agafen a tota màquina, avançant a molts ciclistes. A Zariquiegui, parem per refrescar-nos a una font al costat de l’església de Sant Miquel, seguim pujant a bon ritme fins fer cim, on ens hem immortalitzat amb una foto, feta per uns dels que havíem trobat pel camí, que van felicitar sorpresos als dos marrecs.


Fent cim al Monte del Perdón

El descens és molt tècnic, entre un pedregar, que hem baixat d’una tirada sense fer peu, per arribar a Uterga on ens esperaven la resta per esmorzar.


Aquí hem seguit tots cinc, per camins entre camps de blat fins Puente la Reina. Creuem aquest preciós poble i el seu pont,  tenim gana, fa calor i es vol  reposar. Ho fem al petit poble de Mañeru, no abans d’haver pujat una forta rampa.



Una vegada ben avituallats, la jefa es vol estrenar a pedalar, substituint a la iaia, que segueixen amb el cotxe junt amb el petit. Emprenem la marxa, una vegada ben reposats. Ara anem pedalant entre el verd intens de vinyes ben cuidades, envoltades  de grans extensions desembrats.




Portàvem uns 10 quilòmetres pedalant, vas desaparèixer el sol, es va començar a enfosquir, en un obrir i tancar d’ulls, va començar a descarregar una pluja violenta entre llamps i trons, que amb penes i treballs vam poder arribar al poblet de Villatuerta, on ens vam aixoplugar en  una taska basca, de personal no gaire afable, els nens no les tenien totes. Xops fins els ossos, vam demanar auxili a la “valenta” , que es va veure en dificultats per trobar-nos, sota la cortina d’aigua que estava caient. Portava el Quim dormint al cotxe, absent del que estava passant. Carreguem bicis i acabem de fer els tres kilòmetres que faltaven per arribar a Estella

 



Arribem cansats, però satisfets d’haver fet una extraordinària etapa, incloent la remullada final, que l’hi va donar una mica més d’al·licient.


Ens allotgem en un hotel que havia sigut una farinera. Molt curiós. 


24/411/

ESTELLA – LOGROÑO

50 KMS

 

Després d’un excel·lent esmorzar, emprenem la marxa,  sense el Quim i la valenta, ja que els primers 10 quilòmetres són una mica feixucs, per les constants rampes.






Ja sortim en pujada. Als tres quilòmetres és una de les parades obligatòries del “Camino” la font de vi de Bodegas Irache, davant el Monestir. Dues aixetes, una de vi  blanc i l’altra de negre.  Els nens han omplert els bidons, que com es natural no ha servit de res, però la novetat els ha sorprès. A la propera font s’ha fet el canvi per aigua.

La pendent sostinguda no ha acabat fins Villamayor de Monjardin, s’ha pedalat de valent per arribar-hi.  El descens entre camps de blat i alguna vinya, ja que hem entrat a la Rioja, ens portarà al poble de Arcos.

Dinem i sortim tot el grup de cinc al complert. Ara el camí va sortejant entre ceps fins arribar a Viana, on seguim els dos veterans. Ens estem acostant a la ciutat,   el paisatge i la orografia no conviden gaire a pedalar.

Ens trobem  tots a Logroño. Aquí acabem el primer tram fet a la Setmana Santa del 2011





     SEGON TRAM

El segon tram el fem a les vacances d’estiu del mateix any

Els avis ens desplacen amb el cotxe, equipatges i bicis fins Logroño. La “jefa” i els nens ho fan en tren.

Ens allotgem al hotel Sercotel Portales, al centre de la ciutat.


17/8/11       

LOGROÑO – SANTO DOMINGO DE LA CALZADA

49 KMS

 

Tenim dificultats d’entrar i sortir del parking de  l’hotel, s’havia fer per un muntacàrregues a ran de carrer, on el cotxe hi entrava en calçador, havent de desmuntar el porta bicis per encabir-lo.

 

Una vegada tret de la ratonera, muntem les bicis a mig carrer, per començar l’etapa.











El terreny és molt bo i agradable de pedalar entre grans extensions de vinyes, que ja comencen a brotar els raïms. El Manel i el Pep, van al davant seguint les fletxes grogues, els avis i el petit al darrera. Al cap d’amunt d’un turó trobem als dos grans avituallant-se al mig d’uns ceps de  raïm, per pal·liar la set i forces, ens hi afegim al festival




Passem per Navarrete i Ventosa abans d’arribar a Nájera. És hora de dinar, ho fem en un restaurant al costat del riu Najerilla, on al acabar hem fet una migdiada sobre la fresca gespa de sota uns oms.

 

Ens ha costat arrancar. El sol de les tres de la tarda estava abrasant. Però tirem endavant tots cinc. Els nens grans són autosuficients i surten com una moto, de moment el terreny és pla, fins arribar a una sobtada pujada al nostre davant, on han quedat parats sota l’ombra de l’únic arbre que hi havia. Ens diuen que tirem endavant que ja pujaran. La valenta diu que també es queda. Quedava el petit per decidir, diu que si l’ajudem ell vol seguir com un valent. Remolcat amb dues càmeres de la bici, vam arribar dalt on una miraculosa font ens esperava. Ell es va quedar a refrescar-se. L’avi va tornar enrere per també arrastrar a la “no valenta” amb el mateix mètode. El Manel i el Pep, van pujar suant la cansalada. Dalt hi trobem el Quim sense maillot, fent la colada de la roba en un reguerol de la font.










Ja tots reunits, arriba un peregrí que havíem avançat a la pujada, expressant-se:

-       Estoy decepcionado, es lo ultimo que esperava ver, que me adelantasen

y llevando  a remolque una persona.

De bon “rotllo”, va estar comentant  les seves peripècies, de que no acostumava anar en bici, que per ell era una novetat.

 

Ben remullats i descansats tot costa avall, s’arriba a Santo Domingo de la Calzada.

 

A sobre de l’esforç d’avui, ens hem divertit molt. La recompensa es l’allotjament al Parador Bernardo Fresneda, d’ambientació medieval.

 

18/8/11         

SANTO DOMINGO – VILLAFRANCA MONTES DE OCA

35 KMS

Després de fer una visita turística per la ciutat, que bé val  la pena, ja que és una de les més característiques del Camino.

Avui sortim de la Rioja per entrar a les llargues planades de la Comunitat de Castella i Lleó, aquí els camins interminables passen entre els restolls recent segats. Belorado és el punt que ens trobem amb la jefa per dinar.


         






A l’arrancar de nou,  la jefa, no ha pogut resistir la temptació de pujar a la bici per estrenar-se a pedalar amb  els  nens, això ho ha fet acompanyant-nos fins al final d’etapa a Vilafranca Montes de Oca, amb nota alta.

La valenta, l’ha substituït en la conducció del cotxe, anant seguint per la carretera paral·lela al camí.

Avui no ha sigut tan divertit com ahir, per les llargues rectes i interminables camps. Una etapa, monòtona i pesada,

Ja que havíem arribat d’hora,  teníem temps d’esbarjo. A part de que els nens van acabar de cremar les energies que els hi quedàvem fent cros-bici pels voltants de l’hotel, vam fer un passeig pel petit nucli de cases d’aquest poble, on només hi havia un petit bar, amb tres taules, al carrer. El pal d’un galliner estava més net que el local i els voltants, però com el desig eren uns gelats, ens vam  atrevir a seure, fent un descans contemplatiu del pintoresc 

personal que entrava i sortia.





19/8/11

VILLAFRANCA – BURGOS

36 KMS


Hem estat en un hotel simple  i confortable. Després d’un esmorzar clàssic de bufet, hem emprés la marxa, avui amb la companyia de la jefa, ja que ahir l’hi va agafar el gust.

Un pelegrí japonès es va voler fer una foto amb els tres petits, com record per portar al seu pais





La sortida era per una rampa impossible de pedalar, que vam fer gairebé tots a peu. Vam tenir problemes per motivar i convèncer a la jefa que la pujada s’acabaria. Van ser més de dos quilòmetres crispats, però després del temporal ve la calma, ja tot era pla i costa avall. Tenim la sort que la pista és ampla entre espessos boscos de pins, de molt agradable pedalar, però mai et pots relaxar. La jefa, distreta, ensopega  amb un sot, aterrant llarga. La farmaciola ho va curar tot, rascades a genolls  i mans.

 



Passem per San Juan de Ortega, amb el seu monumental Monestir, seguint fins Atapuerca, on parem en un bar.  Fem canvi de conductor, la ferida substituís a la valenta que s’incorpora a pedalar. Només sortir, ja hem de pujar a un turó, on una creu es dibuixa al seu cim. El camí és pedregós, el nen petit demana ajut per l’escalada. El recurs de les càmeres per remolcar ens ha servit.

Ja tot és baixada fins a Villafria, on ens espera  el cotxe per carregar els tres nens i les seves bicis. El tram es d’uns quatre quilòmetres  per una perillosa carretera. Els avis segueixen pedalant fins l’Hotel Landa de cinc estrelles. Era el premi promès, si arribàvem a Burgos.

Ha sigut una estància inoblidable, tant d’allotjament, gastronòmic i de relax, la piscina termal sota una volta gòtica, és impressionant. Acabem el segon tram.










TERCER TRAM




El tercer tram el fem a la Setmana Santa del 2012.

Els avis i el Quim ho fan en cotxe, portant els equipatges i bicis. La”jefa”, el Manel i el Pep, ho fan en sis hores  de tren fins l’estació de Santa Rosa de Lima de Burgos. Els anem a buscar, per traslladar-nos al Hotel Landa, a les afores de la Ciutat, on gaudim d’una esplèndida tarda a la piscina i un extraordinari sopar en aquest majestuós hotel.





6/4/12         

BURGOS – CASTROJERIZ

40 MS

 

Sota el Arco de Santa Maria, porta d’entrada  a la ciutat, és punt de sortida. Tots cinc equipats pel fred i l’aigua. Ningú protesta, tots volen pedalar a pesar de les inclemències adverses.


Sota el Arco de Santa Maria, porta d’entrada  a la ciutat, és punt de sortida. Tots cinc equipats pel fred i l’aigua. Ningú protesta, tots volen pedalar a pesar de les inclemències adverses.




Comencem per un carril bici dins el casc urbà, no portem dos quilòmetres que el Quim es comença a queixar de fred a les mans, després als peus, veiem que està glaçat  de tot el cos. No creiem oportú que segueixi patint. L’assistència ha funcionant per recollir-lo i seguir en cotxe.








La resta seguim. Parem a Rabé de las Calzadas, quan  portàvem uns 10 kms. Un petit bar de carretera ens aixopluguem. Entrem tremolant de fred. El Manel demana un cafè amb llet, cosa que no acostuma a fer, ni és del seu gust. Quedem estranyats, l’hi preguntem com és?, diu:

-       Es per escalfa’m  les mans.

Sabia idea, que vam  copiar, donant un excel·lent resultat. Sempre s’aprèn de les necessitats.

Anem seguint, ara no plou i comença a clarejar el sol, La resta de l’etapa és molt monòtona i avorrida de llargues i inacabables rectes, fins arribar a  Castrojériz, 


 

C




 

7/4/12

CASTROJERIZ – CARRION DE LOS CONDES

44 KMS

 

Després d’esmorzar i veure el fred que feia, la valenta ens diu que no està motivada per sortir. Ho fem l’avi, el Manel i el Pep

 

En el recés, s’acosta  un peregrí, amb un immens impermeable groc, xapurrejant espanyol ens diu:

-       Felicidades a estos dos campeones. Me  han recordado a mis dos hijos de similares edades. Importa que os fotografieis conmigo, para enviarles la foto.

Ens va dir que era indú, que estava fent el camino tot sencer.


Dos valents i un indú

Ara venia la baixada, que es projectava al nostre davant amb una recta interminable. Sembla que cau alguna volva de neu. Arranquem amb embranzida costa avall. Sembla que ja neva de valent,  ens quedem clavats al fang, les bicis encallades, les rodes no roden, els peus clavats fins els turmells, hem d’arrastrar-les com  podem, les mans gelades, el baf de la boca  glaçat sobre el buff, alguna llàgrima cau, però l’esperit dels nens es encomiable. Acaba el tram infernal, al voral d’un abeurador de bestiar, sense medià paraula agafo les bicis i les submergeixo a l’aigua per desenfangar-les. El dos mirant, encara no podien parlar, però la primera frase m’ha quedat gravada per sempre, el Manel diu:

-       Avui és el dia que ho he passat més be de la vida.  És una aventura de veritat.

El Pep, afirma:

-       Si, Si, jo també, Però no tenia ganes de  plorar i he plorat.