lunes, 9 de octubre de 2006

BARCELONA-SAN SEBASTIAN EN BTT "Vasco Catalana"

Powered by Wikiloc
VER R

El grup a la platja de La Conxa de SAN SEBASTIAN


BARCELONA -  SAN SEBASTIAN

Octubre 2.006

Després de passar per tants pobles, entre camins, muntanyes, rius, boscos, busco algun lloc  nou, on poder repetir una travessa com la ‘ultima que s’ha fet, que sempre resulta ser la millor i poder superar-la.

Un viatge comença amb la decisió de visitar uns llocs. La incertesa de voler viure una nova experiència, explorar nous terrenys desconeguts , o simplement, tornar on ja havies estat, però d’una forma diferent. Cada viatge pot ser únic e irrepetible.

No importa on, si saps quin es el teu propòsit i decideixes amb criteri el lloc que vas a visitar. Si té alguna cosa que et pot interessar o simplement ho tries a l’atzar.

Una frase em va quedar gravada, quan estava fent la travessa del “Camino Austral”, vaig trobar una parella alemanya, amb un tàndem, que venien d’Alaska, ens vam parar, ell em va dir, xampurrejant l’espanyol: “Lo que descubres pedaleando, no te dejarà indiferente”

(Per cert, que ella estava indisposada, per insolació. Ens van tindre que fer càrrec de la pesada bicicleta, fins arribar a Cochrane)

El projecte el vaig consensuar amb el Pepe. Ens estrenavem amb la navegació sense mapes. fent servir unes PDA, per guiar-nos.  Ell va carregar els tracks  a aquells artefactes, que nosaltres no enteníem i ell com a enginyer  electrònic, era  l’únic amb capacitat per manejar .

Aquesta vegada havíem reservat els allotjaments prèviament, però anàvem sense assistència i sent autosuficients.

Les etapes previstes serien:

Barcelona, Prats de Rei, Alfarràs, Angües, Estación de la Peña, Yesa, Lekumberri i San sebastiàn

El grup expedicionàri va ser: Pepe, Jordi “Gandhi”, Rubén, Santi, Cristina i el que subscriu.

9/10/2006.-

Barcelona- Prats de Rei/Calaf.- 84,7 kms. 1.735 desnivell

A les 8 del matí ens apleguem, tots front el Palau Reial de la Diagonal, menys el Jordi que ens esperarà a El Papiol, ja que ell vindrà des de Sant Cugat. El Santi te problemes mecànics en una roda, que triguem una hora a solucionar, abans de la sortida.

Per fi ens posem en marxa. S’ha trigat Collserola com sortida de la ciutat. Per Finestrelles enfilem la serra, pujant i baixant fins arribar a El Papiol, on el “Gandhi” esperava feia més d’una hora tombat sota l’únic arbre que hi havia en mig d’una rotonda, la seva extrema discreció no el va permetre dir cap improperi a la tardança.

El marge del riu Llobregat servirà per arribar a Martorell, on fem la primera parada per esmorzar, en un bar “especial”, acabàvem d’apagar les llums vermelles que tenien enceses tota la nit. L’expert Santi, ha aconseguit que ens fessin unes truites a la francesa.

Sense deixar el riu ens presentem a Olesa de Montserrat. Pugem a Esparraguera, per agafar el camí que ens durà a Collbató. Estem al peu de la muntanya de Montserrat, seguim per davant de la gran Masia de la Vinya Nova, ara restaurant, amb les seves grans plantacions d’oliveres que creuem pel mig i que després seran boscos fins al coll de Can Maçana. El arribar fins aquí ha sigut una mica feixuc, disset quilòmetres de pujada sostinguda i els últims 200 m. bici a coll, per un camí d’aragalls.

Oxigenats i refets, emprenem la marxa, en descens per la carretera, on podem veure en tota la magnitud la serra de Montserrat. Entrem en una pista que ens te que dur al que tenia que ser el nostre avituallament del migdia, la masia “El Celler de la Guardia” a Sant Pau de la Guardia. Està tancat per festa del personal. No hi havia res mes a la rodona per poder dinar. En una taula de pedra a la porta de la casa vam buidar tots els vivers que portàvem, fruits secs, barretes, fruites, xocolatines, galetes, etc., vam distribuir proporcionalment el que seria l’àpat del migdia.

Seguim cap a Maians, salvem la serra de Rubió, després d’una llarga i pesada pujada. En descens vertiginós cap el refugi del Mas del Tronc i arribem a Prats de Rei, després d’alguns repetjons entre boscos.

Allotjament bastant deficient, al costat de la carretera, per la deixadesa de les instal·lacions i sopar just, però com estàvem tous de la matxucada, tot ens anava bé.

Powered by Wikiloc

 

6/10/2006

Prats de Rei-Alfarràs.- 98,8 kms. 794 desnivell

Ens llevem, traiem el cap per la finestra i no s’hi veia a un pam, una boira pixanera estava estesa i  no invitava a pedalar.

A pesar de les inclemències, a les vuit  estàvem esmorzant, també justet com el sopar.

Anem a passar comptes amb l’únic cambrer que hi havia, ens dona la nota de la mitja pensió acordada i en un paper a part, pàrquing de sis bicicletes  ( 6x6= 36), ah,  i les havíem deixat en un pati a la intempèrie . –

-    Això no ho paguem

El cambrer contesta despectivament i amenaçant

-    Es norma de la casa, si no voleu pagar no pagueu, però us tinc les dades

Vam començar un diàleg per besucs, que no s’acabava. Mentre tant, els altres anaven treien les bicis a la porta de l’hotel.

 

El final de l’entrellat:  deixem únicament l’import de l’allotjament sobre el mostrador i marxem a tot drap, entre la boira que començava a aixecar-se, per un camí que sortia  al costat de  l’establiment.

 Sant Martí de Sesgueioles es el proper poble que passem, on una dura pujada al costat d’una gravera, ens portarà a l’altiplà de l’ entrada a la meva estimada comarca de La Segarra. Després de passar pels poblets de Pujalt i  Ferràn, arribem davant del Monestir de Sant Ramón Nonat.

Pedalem planejant per camins entre plantes d’ametllers, restolls i marges típics de paret seca en direcció a Guissona, on hi arribem després de passar per Comabella i Sant Guim de la Plana.

Al  mig del casc urbà, fem parada per reposar forces. Bull negre i blanc, amb pa amb tomàquet es el nostre reconstituent. Creuem al costat del monstruós polígon de l’ Àrea de Guissona, per enfilar i enllaçar innumerables camins fins Agramunt. Aquí s’acaba el secà i comença el regadiu. Resseguim el Canal d’Urgell, per la seva via de servei durant molts quilòmetres. Una vegada el deixem posem plat gros i costa avall per polsosos camins fins Balaguer. Dinem lleugerament en un bar a l’entrada de la ciutat.

No més sortir una forta rampa ens durà dalt del casc urbà, davant l’església de Santa Maria. Seguint el camí de Sant Jaume, arribem  Castelló  de Farfanya, on el deixem,  pedalant per llargues   pistes  entre extensos plans.  A Algerri ens posem a la llera del riu Noguera Ribagorçana, entre pollancres , que ens durà a la fi de l’etapa d’avui, Alfarràs.

Ens aposentem en un singular allotjament d’habitacions, sobre un bar-restaurant., regentat per un del poble i la seva parella de l’est, un tàndem curiós, que tot i el bon menjar, ens han amenitzat el sopar amb la seva gràcia. S’ha incorporat als postres l’alcalde del poble, amic meu de la joventut, que feia 30 anys que nos ens veiem. Gran alegria per part dels dos.

Powered by Wikiloc

7/10/2005

Alfarràs – Angüés.- 90 kms. 1.405 desnivell

Després d’un espectacular esmorzar, a base de truites, embotits i pa amb tomàquet, al que també hi ha assistit l’Alcalde,  ens hem immortalitzat fotogràficament, davant l’Ajuntament amb el màxim mandatari.

Portem tres dies trepitjant camins i hem de dir a favor de les noves tecnologies, que s’ha arribat fins aquí respectant les dades que vam introduir als aparells, sense falles rellevants, no havent de mirar cap mapa de paper.

Sortim per una forta rampa asfaltada entre presseguers, per anar planejant després entre grans plantacions d’arbres fruiters i zona de regadiu. Entrem a la Comunitat d’Aragó, sent Tamarite de Llitera el primer poble. El “pelotó” va compacte i sense incidències de cap classe, creuem San Esteban de Llitera, on ens incorporem a la via de servei del Canal d’Aragó i Catalunya, que empalma amb una pista que ens porta directe a Monzón.

Creuem tot el casc urbà, amb paradeta per la cervesa, fa un bon sol i necessitaven una petita hidratació.

La sortida de la ciutat es pel costat del riu Cinca, fins Castejón del Puente. Tenim que creuar un entramat de carreteres, l’autovia i un Polígon Industrial, al bell mig d’un terreny  sec, polsós i àrid, d’on surt un camí que puja tremendament a un turó.

Una vegada a dalt, Barbastro  als nostres peus, una reconfortant baixada ens porta fins el centre de la ciutat, on en una cafeteria de menús hem dinat.

El paisatge ha canviat totalment, estem entrant a la zona vinícola de Somontano, amb entramats de camins que anem enllaçant  entre vinyes i constants puja-baixa, tenint que creuar dos trossos llaurats per fer dreceres.  El cel anava enfosquint a mida que anàvem pedalant, quan un tro espetega amb ressò entre els bancals que estàvem pujant, les quatre gotes inicials es van convertir amb una gran manega d’aigua que sobtadament  va caure sobre nosaltres, no tenint temps d’aixoplugar-nos ni posar material impermeable. Seguim pedalant, ja estàvem calats fins la medul·la. L’aigua  baixava torrencialment pel camí que pujaven, era impossible pedalar ni estar quiets, peu a terra caminant, enfonsats per sobre el turmell, fins arribar al pla al costat d’una barraca de camp. S’obren el núvols, clareja el sol, torna la calma i  respirem després de la violència d’aigua i pedra viscuda,  una llebre grossa i mullada passa ràpidament saltant entre els tolls, va acabar d’arrodonir l’ensurt que havíem passat. Estàvem repassant els mecanismes, equipatges i roba tot mullat, trobant a faltar la meva PDA, que ja començava a entendre, buscant sota l’embassada aigua i contorns sense resultat. Ara si papers en ma i a seguir.

Portàvem quasi 80 quilòmetres i ara s’enfosquia per fer-se de nit, després de deixar els enfangats   camins  entrem al poblet de Abiego. Un bar al costat de la carretera serveis per endreçar-nos una mica i prendre  calen pel cos. Ja fosc i negre per una carretereta, amb frontals i llums, arribem a Angües.

L’aspecte que devíem fer al arribar a una cuidada casa rural, tenia que ser deplorable, quan la mestressa ens va rebre a la porta i ens va dir:

-       No entreis asi, dejar las bicis fuera.

-     No se preocupe, vamos a desvestir-nos en el almacén, i nos cambiamos de

      Ropa.

Ens vam “adecedentar” una mica per poder accedir  i netejar les bicis amb mànega

Sopar “super” al menjador de la casa, fet a la” cuina econòmica” de foc de llenya: sopa de caldo amb mandonguilles,  truites de cards, carxofes i patata-seva, de postres préssecs amb almívar casolans de la senyora

.

Powered by Wikiloc

8/10/2005

Angües- Estación de la Peña

Després d’esmorzar i engreixaments de les maltractades bicicletes del dia anterior, comencem a pedalar sota un cel gris plom i no  gaire fred, per un camí enfangat de la pluja d’ahir, que ens obliga a retornar a la carretera en un tram.  Siétamo i Tierz, son els pobles que trobem abans d’entrar a Huesca.

Tenim com a referencia la plaça de braus per sortir de la ciutat, ens va guiar un auto per trobar-la i ens  va acompanyar al Camino Cruz del Palmo, per poder seguir la ruta. Molt be fins aquí , però faltava la persecució d’uns gossos de carrer enfurismats  al nostre darrera que ens estaven trient de polleguera, una puntada estil “kun Fu” els va allunyar i nosaltres posant pedal a fondo per fugir.

El final del “sprint” el fem a Chimillas, on em perdut el rastre dels cans. Entrem en una zona de camps de cultiu i un gran bosc de pi negre, que creuem per un preciós corriol Voregem els castells de Castejón i a quatre quilòmetres el de Anzano, de gran curiositat al sobresortir al mig de grans descampats.

El sol està estrenyent, arribem a Bolea , poble que destaca per la seva Colegiata dalt d’un turó, aquí toca dinar. Casa Rufino ens satisfà totes les nostres necessitats culinàries.

 Una ampla pista ens durà a Aniés , a partir d’aquí els camins estan abandonats, plens de matolls i maleses, que anem sortejant dificultosament fins Loarre, on el seu imponent castell ens contempla dalt una gran penya. Seguim per un camí que curiosament està marcat amb les senyals grogues del Camino Santiago, fins Sarsamarcuello. Aquí comencem l’ascens a la Sierra de Loarre,  a les primeres rampes ja ens sobra tota la  roba, anem entrant en un majestuós bosc, fent cim al costat de les ruïnes del imponent castell de Marcuello, situat a la punta d’un turó.

Decidim descansar en un pla al costat del Mirador de los Buitres, on a l’esquerra i sota nostre, hi ha unes vistes espectaculars dels Mallos de Riglos, on els colors vermellosos de les penyes, brillantors, reflexes del sol i l’austeritat dels sons urbans, et fan viure aquests moments com una fotografia única.

Entrem a la part obaga de la muntanya, també entre espessos boscos i un camí carreter ens farà gaudir d’un descens de vuit quilòmetres espectacular, fins el congost de la Foz Escalete.

 Paral.lels  a la via del tren del Canfranero arribem a La Estación de la Peña.

Ens a costat molt trobar la casa rural on teníem que dormir, era a uns dos quilòmetres de la població. Estava amagada al costat del riu Gállego, “Molino de Yeste”, molí fariner del segle XII, en estat pur, com si no haguessin passat els anys,  amb tota la rudimentària  maquinaria i eines de treball, !un lloc idíl·lic¡, regentat per un jove matrimoni, que ens ha atès a cos de rei. Hem fet un sopar familiar al menjador de la casa i  tertúlia fins ben entrada la nit.

Powered by Wikiloc

9/10/2005

Estación de la Peña – Yesa .-  77,9 kms. 1.3790desnivell

Esmorzem torrant el pa al foc a terra del menjador i productes del país, molts elaborats per ells com la mel i melmelades.

Al sortir, la humitat es calava als ossos, entre una boira matinera. Retornem pel camí que vam venir i vorejant l’embassament de La Peña, fins trobar l’únic pont que el creua.

Per carretera passem  per Salinas de Jaca i Villalangua. Aqui comença un dels trams més beteteros del viatge,  el camí s’enfila per la pedregosa llera del riu Asabón, que es va desdibuixant, ens mullem, se’ns fa dificultós pedalar entre l’aigua i les pedres.

Deixem el riu, seguim pujant per un camí llenyater, quan la nostra vista no feia realitat el que estava veient, el terra tenyit de color vermellós per una extraordinària floració de rovellons que quasi ens impedia passar, be es podia omplir varies cistelles sense apartar-se del lloc. Llastimosament els vam que tenir que deixar plantats per algun afortunat boletaire.

Dalt del coll a 1.047 m. endrapem els entrepans que portàvem, ja que ens esperava un   dia sense trobar  pocs  llocs  habitats.

En descens constant i passant per poblets semi abandonats de Bagües, Mianos i Artieda, arribem a l’embassament de Yesa, que el voregem fins trobar l’Hotel Señorio de Mondajin, de 4 estrelles. Avui anirem de senyors, ens ho hem ben merescut, després d’aquesta dura e inoblidable etapa.

Powered by Wikiloc

10/10/2025

Yesa - Lecumberri.-  85,5 KMS.- 1.645 desnivell

Avui sembla que hem tornat a la civilització, després de la feréstega etapa d’ahir.  El clàssic esmorzar continental d’hotel ens serveix per sortir,  sembla que neutralitzats per carretera fins Liedena, on agafem un camí de passejada, que es l’inici de la via Verda de Irate, ens durà fins l’entrada de la Foz de Lumbier, entre penya-segats, túnels sobre el riu i voltors sobre volant, una paratge preciós digne de postal. Es un d’aquells llocs  que  les fotos no poden expressar la bellesa del paisatge, la intensitat del blau del cel, els verds i els marrons de les vessants.

Hem anat seguint el Camino Francés de Santiago, tram aragonès, creuant les poblacions de  Abinzano, Salinas, Debagotti, Monreal, labiano i Arkemedi, parem a dinar a Zolina al restaurant d’un club d’hípica, mengem i bevem copiosament, el vi te’l posaves tu mateix de l’aixeta de la bota que hi havia al menjador.

Per carretereta entrem a Pamplona, no més entrar al casc urbà ens perdem, no se si per l’efecte de la beguda o per falta d’orientació.  Els problemes van ser que al confeccionar els tracks, tots anaven per carrers a contra direcció. A la sortida de la complicada orbe faltaven el Santi i el Rubén. Com porten GPS, seguim, fem varis intents per entrar al GR que teníem marcat i no ho aconseguim, tots els camins es perdien a la bardissa, anem per carretera. En un encreuament trobem el camí de la via verda de Plazaola, que l’hem anat seguint a trams ja que es perdia pel gran entramat de  carreteres i vies noves que han fet. Irurtzun es l’últim poble que trobem abans d’arribar a Lekumberri, que ho fem a negra nit i sense noticies dels perduts.

Em estat allotjats en una càmping, en bungalows que estaven força bé, el poble estava en festes i no hi havia lloc a cap hotel.

Per sopar també problemes, tot estava ple, ens han recomanats una pizzeria a les afores del poble, a uns dos quilòmetres que em fet caminant. Ara tenim noticies que estaven arribant el Santi i el Rubén, amb dos hores de retràs, els hem esperat i fet las nostra festa particular.

Powered by Wikiloc

11/10/2020

Lekumberri – San Sebastián.- 62,9 kms. 1.528 desnivell

Ens aixequem una mica mes tard i amb l’alegria que es l’últim dia. Anem a esmorzar al bar d’un hotel. Eren les 8 del matí i el poble encara estava immers en festa, amb olor a “kalitmoxo” per tots costats, la gent super alegre, invitant-nos a la beguda i  participar de la gresca.

Anem directe a buscar la via verda de Plazaola, que era una de les fites importants de la travessa. La trobem a la sortida del poble, no està gaire cuidada, però mirem de seguir-la. A la poca estona de pedalar, entrem al primer túnel, que ens marcava d’uns 4 quilòmetres, fosc, negre  i sense cap il·luminació, ens posem  frontals i una llum al manilla. Entrem uns metres, ens trobem amb un terra pedregós, ple te tolls d’aigua, difícil de pedalar. El Rubén i la Cristina, senten claustrofòbia al veure la situació, i se’n van a buscar un camí alternatiu que pujava sobre la muntanya que salvava la infraestructura ferroviària. Els quatre restants entrem a aquella “ boca del llop”, comencem bé circulant en fila índia, davant el Jordi “Gandhi”, que portava un bon fanal,  nosaltres seguint al darrere, mirant al terra on no vèiem res, fins arribar un moment que  vam perdre tots els sentits de l’orientació i d’estabilitat. Els dos primers anaven tirant junts i jo amb el Santi, embarrancats caminat sobre l’aigua entollada que queia de les filtracions, molls per dal i baix, però endavant fent batzacades per les parets del túnel. Lluny anàvem veient el petit punt de llum de la primera bici, fins que la visió d’un petit forat a la llunyania, ens va reviscolar d’aquella angoixa. Aquesta experiència ens ha fet multiplicar la intensitat  dels sentits: vista per la foscor, oïda pels sorolls, olfacte per l’olor a sofre, tacte per tocar les parets i gust per la gola seca.

Una vegada a ple sol, continuem per la via, ara més arreglada, però sense els desapareguts, que anaven per un altre indret. Els paisatges que anem veient a la nostra esquerra, son d’una espectacularitat impressionant, verdes praderies, tintades de les vermelles teulades dels “caserios” bascos i adornat amb la multicolor catifa de flors silvestres.

Ara anem entrant i sortint a túnels més curts i il·luminats, fins arribar a Balzuquete, hem fet uns 40 quilòmetres de via verda. 

Estem a la cantina de  l’estació, ara remodelada com centre turístic, quan apareixen els desapareguts, explicant les peripècies que en fet per arribar.

Aquí es perd el rastre de la via, per la construcció de carreteres i l’autopista. Ens desviem per enfilar-nos per uns complicats camins de puja-baixa entre infinitat de caserios , fins arribar a Hernani. Dinem en un bar de camioners, uns voluminosos “xuletons”.

Per una carretera secundaria i tot fent la digestió arribem a la part alta de San Sebastián, Seguint la ria de Urumea, en presentem a la Platja de la Conxa.

Bicis a un costat i festa, abraçades, emoció, fotos. Si havíem arribat, aquest era el veritable objectiu final, per el que tant s’havia lluitat i esforçat. Aquest era el somni complert que des de feia mes de sis mesos, formava part de les nostres ments. La satisfacció d’arribar tots amb alegria i sense cap problema, es d’aquells moments que son  inoblidables.

Ara toca fer el bany reglamentari, com a benvinguda al mar Cantàbric.

Baixem les bicis a l’arena amb tots els equipatges sobre, les apilem a la desèrtica platja, no hi havia ningú per les dates de tardor que eren. Ens desvestim, posem el banyador i tots a les fredes aigües, quan veiem el Santi, com Deu el va portar al món, tornem a terra ferma, ell continuava totalment despullat, es disposava a fer la foto reglamentaria, amb la sorpresa que l’hi ha desaparegut la seva càmera, com no hi havia ningú no vam poder reclamar res, va ser obra del dimoni. Es dona la circumstancia que ell havia fet tot el reportatge del viatge, ens vam quedar sense la majoria d’imatges.

Refem els equipatges, ens canviem de roba ala mateixa sorra i dutxem a l’aire lliure.

Era festa i no hi havia obert cap establiment de lloguer de vehicles, per contractar una furgoneta i tornar a Barcelona. L’únic lloc era a l’aeroport de Hondarribia, on ens hi vam desplaçar amb taxi i tornar amb la furgo per recollir els companys al passeig de la Contxa.

Amb una VANET, carreguem bicis i equipatges. En un viatge de sis hores arribem a Barcelona, sen se cap incidència.

Powered by Wikiloc

REFLEXIONS:

Terra i aigua, roig i verd. Es pot dir que aquests bàsics colors podrien pintar una aquarel·la dels paisatges que hem vist, canviant els matisos.

L’aigua a brollat de les fonts i la pluja ha estovat la pols dels camins, fent la terra rogenca, Ha fet créixer les fulles i l’herba verda. Barreja que en la imaginació et farà el quadre perfecte. No cal més colors, a no ser,  que el cel el vulguis pintar del blau que dona la transparència de l’aigua.

No el pengis a la paret del menjador, guarda’l per sempre més, en el bagul dels teus records.

 







Mallos de Riglos


Via Verde en LEKUMBERRI

Por la Segarra, cerca de GUISSONA Lleida)

No hay comentarios:

Publicar un comentario