RIERA

RIERA
Mostrando entradas con la etiqueta BARCELONA - MADRID EN BTT "Puente Aéreo". Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta BARCELONA - MADRID EN BTT "Puente Aéreo". Mostrar todas las entradas

miércoles, 8 de octubre de 2008

BARCELONA-MADRID EN BTT "Puente Aereo"





Tot just  acabada la ruta Sevilla-Oviedo, que vaser per mi, una gesta, que encara no s’havia esborrat, va arribar un extraordinari estiu familiar de platja, sol, calma, festes, música, migdiades i sobre tot horitzons clars. Temps per poder meditar i llegir el que no has fet durant l’any,  l’eventual kiosc  de platja, en va incitar a la lectura per matar les estones mortes, “Expedición al ártico”, va ser el llibre escollit per fer-me companyia, el vaig devorar  en dos dies, incitant-me a organitzar una expedició on fos.

Llegides les aventures i experiències que passàvem aquells expedicionaris entre els esquimals , amb molt reduïts medis de transport, es va pensar fer un viatge  similar de varis dies  per les nostres contrades. Am les següents premisses: que fos ruta inèdita, sense trepitjar l’asfalt, per pistes de terra, ser autosuficients, sense reserves d’allotjaments, amb l’únic suport de mapes en paper,  per que tingués el més explícit sentit d’aventura.

Ara faltava aplicar aquests condicionants a una travessa que fos interessant, tant per la part orogràfica, paisatgística i assequible  físicament.

En vindre en ment, sempre recordant la infantesa, allò de que totes les carreteres d’Espanya, surten de forma radial del quilòmetre 0,  a la Puerta del Sol de Madrid .

Doncs anem a buscar el quilòmetre 0 des de Barcelona. L’única guia que hi ha es la Michelin de carreteres, on no es detalla cap camí. Tinc que recórrer a una botigueta d’aparells topogràfics, situada al numero 2 del carrer Balmes, que tenien tota la col·lecció de mapes de la Cartografia Militar de España , en làmines de 80x80. D’aquí es fotocopien els llocs per on suposament es vol passar, en folis din4, en

van sortir 54. Es va traçar el track amb retolador fosforita i es va dividir en les següents suposades etapes:

Barcelona, Cervera, Fraga, Fuentes de Ebro, Almunia de Doña Godina, Torrehermosa/Sta.Maria de la Huerta, Alcolea del Pinar, Torija, Madrid

Faltava reclutar gent que volgués acceptar l’estrafolari  repte.

Solament van ser dos els que en van voler seguir, la Cristina i l’inefable Santi. No va caldre cap reunió per organitzar el viatge, a part de la bici, es tenia que portar una bossa, amb l’equipatge, d’uns quatre o cinc quilos, això si, acoblada en transportin  darrere la bici, sense alforges.

Encara que el grup era reduït, però compacte, vam voler immortalitzar la gesta que anàvem a fer amb la confecció d’un maillot , on hi havia gravades les inscripcions:  “Barcelona-Madrid en BTT” , les seves etapes i el nom dels tres.

 No sabíem ni els quilòmetres exactes, ni els dies que tardaríem per arribar a la meta proposada, era una incògnita, però la il·lusió fa oblidar totes les temeritats


ETAPAS: Barcelona-La Panadella (102 km) La Panadella-Fraga (102 km) Fraga-_Funtes de Ebro (96 km) Fuentes de Ebro-La Almunia de Dña Godina (87 km) La Almunia-Torrehermosa (84 km) Torrehermos-Alcolea del Pinar (63 km) Alcolea del Pinar-Torija (81 km) Torija-MADRID (79 KM)
VER RUT

Los tres que realizamos el viaje,  en Abrera. Montañas Montserrat al fondo


1ª ETAPA.- BARCELONA - CERVERA



Dia 8 d’octubre, divendres. Dia del meu eniversari

El Santi tenia la bici a reparar al taller de l’antic Probike, no obren fins les 10 del  matí, ens avisa telefònicament, que tenim que trobar forçosament davant la botiga, degut a la incidència. L’hora de sortida eren les vuit del matí.

Una vegada en formació i salvades les dificultats de “bon rotllo”, ens plasmem la foto històrica de la sortida de l’expedició.

Fidels complidors a les exigències de la logística, les bicis presentaven un excel·lent aspecte, equipament alleugerit al màxim, sobresaltant el faristol que portava davant la potencia, amb totes les quartilles, salvaguardades per una carpeta de plàstic.

Creuem tota la selva urbana de Barcelona, Esplugues, Cornellà i Sant Joan Despí, fins trobar els aires de llibertat que ens ha donat al arribar als camins de terra que voregen el riu Llobregat, que l’hem resseguit per tota la seva llera fins Olesa de Montserrat. A Collbató, al peu mateix de la muntanya, improvisem el dinar en un restaurant de menú. No va tindre cap rellevància especial el menjar, el que si ho va tindre la emocionadíssima sorpresa el pastelet d’aniversari amb el que en van obsequiar els comensals, espelmes incluides.

Portem un bon ritme quant arribem al coll del Bruc, que s’incrementa amb la baixada pel espectacular GR, que quasi ens portarà fins Igualada. Son terres conegudes per mi i els camins els se de memòria, sense mirar el paperam, que he guardat.

L’anecdota s’ha produït quan anat pedalant per uns d’aquests camins, el trobem tallat i obert per passar-hi unes canalitzacions . No tenim altra alternativa que pujar al marge i passar pel restoll recent segat, al final del tros dos persones ens estan mirant  una mica desafiadament,

Al arribar al seu davant, ens diu el mes assenyat:

-         - Per aquí no es pot passar

-          - Doncs, per on vol que passem si això es un camí de pas

-          - Aneu a donar una volta per dalt la carretera

-          - La carretera es molt lluny

-          - Com ho saps

-          - Conec el terreny i aquest es l’únic  lloc. A demés que al restoll no el perjudiquem.

Vam entrar amb una discussió absurda, que si, que no, i no s’acabava, quan ens diu una mica alterat:

-          - On aneu ?

Contesta la Cristina, en un tercer lloc

-          - A Madrid !

Contesta el pagès

-          - A  sobre “ catxondeo” ! Tireu endavant i no es vull veure més per aquí

Seguim la marxa, estem arribant a La Panadella i està enfosquint, les dues hores perdudes a la sortida ara ens falten. Com estava al meu “terrunyo” de la Segarra i faltaven dotze quilòmetres costa avall, posem el frontals per il·luminar la fressada pista , fins arribar a Cervera. No teníem lloc on dormir, no portava la clau de casa meva, vaig pensar amb un amic propietari d’un hotel de carretera, ens hi acostem a plena nit i estava  tancat i barrat, el truco, contestant que ha plegat del negoci, però em portaria la clau i que féssim el que fos necessari. Ens obre l’establiment, dona la llum,  la bona nit, en deixa sols i se’n va . Nosaltres directes a la dutxa d’aigua freda i  trobar algun llit fet, no vam dormir malament.

Haviem fet  117 quilómetres !!



2ª ETAPA.- CERVERA - FRAGA




L’impresió d’estar en un hotel de 40 habitacions, sols sense ningú, va ser una insòlita experiència més a sumar. De ben matí, vam deixar les claus en una finestra , esmorzar en un bar i començar l’aventura del segon dia.

En posem a la vall del riu D’Ondara per arribar a Tàrrega, des d’aquí seguint camins i pistes entre camps de regadiu, fruiters, gairebé  sense desnivells en presentem a Lleida. Es hora de dinar, en un típic restaurant de productes de l’horta lleidatana, fem un tastet de cargols amb acompanyaments.

Creuem la ciutat vorejant el riu Segre. Als voltants d’Alcarràs, tenim els primers problemes, el track retolat no s’adia amb la realitat, camp a traves pel mig del alfals,  ens ha portat al bon camí, però punxant els tres, reparem al costat de la sèquia, per comprovar els forats.

Entrem a la Comudad de Aragón, també entre arbres fruiters. Arribem a Fraga a mitja tarda.

Els carrers estàn plens de gent, amb cercaviles i molta “marxa”, es veu que es la Festa Major del poble. Anem resseguint tots els establiments hotelers i tot complerts, ja desesperats quasi a la sortida del poble, veiem una llum vermella reflectida en un rètol que hi posava “Habitaciones”. Ens rep el propietari, hi ens diu te habitacions, advertint de la” especial “ activitat de l’establiment, però teníem que pagar per avançat, paguem i  allí ens quedem, la Cristina al tercer pis i nosaltres al segon.  L’únic problema el va tindre la cristina amb les “cucaratxes” invasores que hi havia a la seva habitació, ho vam arreglar exterminant-les a cop de sabata. Una vegada posat tot en ordre i dutxats, ens vam apuntar al sarau que hi havia pels carrers i al recinte firal, fent un  variat sopar en un animat establiment. Cap a casa i a dormir, per cert no vam sentir cap moviment sospitós durant la nit, no se si va ser per falta de clients o nosaltres estàvem aplanats pels  100 quilòmetres que havíem fet.


3ª ETAPA.- FRAGA - FUENTES DE EBRO



Ens llevem a dos quarts de set del mati per preparar el material i posar en marxa l’expedició, baixem unes escales dretes i estretes, aviem deixat les tres bicis baix a l’entrar , una sobre l’altra,  el Santi treu la primera:

-          Ostras ! està punxada, i les altres també !

Les traiem al carrer, les sis rodes estan desinflades. Inicialment pensem en un sabotatge nocturn. El Santi s’assenta a la vorera del carrer i ens demana  desmuntar totes les rodes , per anar-les passant, tenia tot el desplegament necessari per reparar de pega, manxa,  claus i “parxes “ per tapar tots els forats. Van ser set intervencions, acabant totes les existències de material per neumàtic que portàvem. La investigació de la causa i després de tantes intervencions, van punxes de bardissa, que vam arrossegar de la zona on vam punxar  el dia anterior.

Després de la lluita contra les adversitats, per fi ens posem en marxa.

Sortim de la vall del Cinca i de la ciutat, emprenent una preciosa pujada que ens porta al altiplà, on comença els Monegros. Amb la Cristina estem dalt i el Santi no arriba, portem uns vint minuts, tirem uns metres enrere, on es divisava la vall que havíem pujat i l’hi veiem la silueta, pujant caminant arrastrant la bici. Arriba als nostres dominis, amb el neumàtic rebentat una altra vegada i no portava cap recanvi, l’únic que portàvem nosaltres ens va salvar de l’apuro.

Entrem en aquesta zona estepària característica de l’Aragó, enllaçant camins i pistes amples, d’un encant especial i de difícil catalogar. La soledat d’aquests  paisatges emborratxen als que fem aquests tipus de travesses.

Candasnos, Parada, estem sense aigua. Entrem al bar del poble, els tres uniformats iguals amb el maillot, els pocs clients, aparentment jubilats els vam cridar l’atenció i van entrar  en diàleg;  - vais en bici, no tenéis coxe ? va ser la frase més lloada.

Seguim, pro no resistim mes el desert de pols rescalfat per un sol rabiós. La traçada ens ha portat a la carretera, als voltants de Bujaraloz, al davant mateix d’un parador de carretera,

Menú de camioner: cigrons estofats, vedella amb suc, ous amb xoriç, ....

Ens costa molt emprendre la marxa, agreujat també, que no trobem el track projectat. Camp a través pels terrossos d’un camp llaurat, ens durà a una pista ampla de reparcel·lació agrària, fins la ribera del riu Ebre. Hem anat a buscar l’únic pont que hi ha a la zona per creuar-lo a Pina de Ebro, està enfosquint i tenim que circular amb llum per una pista que segueix la via del tren fins Fuentes de Ebro .


4ª ETAPA.- FUENTES DE EBRO - LA ALMUNIA DE DOÑA GODINA


Hem dormit i menjat confortablement. Seguint una accidenta pista a la vora del riu Ebro, amb constants talls per obres de tot tipus arribem a Saragossa. Visitem el temple del Pilar, amb precs perquè ens acompanyi en el viatge. Després d’esmorzar a una terrassa de la plaça, sortim del voraginós tràfec urbà, per l’antiga NII, que segons els papers ens portava als peus de la pujada  La Muela, però no hi havia forma de trobar la direcció, en perdem durant una hora, donant voltes i tornant al mateix lloc. El Santi es va “amotinar” fent una assentada en una pedra dient-nos: - Quan torneu de Madrid, us espero aquí, aneu fent !

Estaven urbanitzant un polígon industrial immens i havien desaparegut tots els camins.

Ens parem a meditar i fer prospecció del terreny. Solució, bici a coll per uns marges, que ens porten al fantàstic camí, que puja entre boscos a l’esplanada.

Dinem a l’únic bar de la solitària Urbanització La Muela, al costat  d’un monstruós parc eòlic.

Planejant arribem a la Peña del Aguila, on divisem una espectacular panoràmica, amb l’Almunia de Doña Godina al fons, on arribem entre esplanades i turons desèrtics.

Estància molt agradable en hotel correctíssim, tant amb instal·lacions com en el menjar.


5ª ETAPA.- LA ALMUNIA DE DOÑA GODINA - TORREHERMOSA


Sortim de l’Almunia per l’antiga NII, actualment intransitada, per enllaçar amb una carretera abandonada fins El Frasno. Arribem al Puerto de Cavero, un descens de 12 quilòmetres ens portarà a Calatayud, fent visita cultural a la ciutat. Primer per carretera i després per camí marcat com a Ruta del Cid ens portarà a Ateca, parem per dinar, adient a la,zona.

Ens ha costat trobar el camí que ens dugués a  Alhama de Aragón. Passem per Cetina al vell mig de la vall del Rio Jalón, s’està fent tard i punteja la nit a Ariza, arribem a Monreal de Ariza a plena lluna, la sortida del poble es una odissea per trobar el camí entre la foscor. Al poble ens diuen que no hi ha allotjaments, ens tenim que desviar a Santa Maria de la Huerta, a uns 10 quilòmetres de la ruta prevista. Amb moltes dificultats i imprudències vam poder arribar, era una casa rural espectacular i del més pintoresc, regentada per una senyora d’un tracte exquisit, però amb el problema que no feia menjars, ni tampoc tenia res a la nevera. Vam tenir que caminar 2,5 quilòmetres entre les tenebres d’ una fosca nit, per trobar una “casa de comidas” i al acabar tornar.


6ª ETAPA.- TORREHERMOSA - ALCOLEA DEL PINAR


Al matí ho vam veure tot més clar. Els exteriors de la casa també estaven en consonància amb l’interior. Els dos quilòmetres que vam fer a la nit anterior, ara els fem en bicicleta, per esmorzar al mateix lloc.

Anem pedalant per amples pistes, entre camps de cultiu, amb el terreny d’uns tons vermellosos. Entrem a la província de Soria, on canvia radicalment l’entorn, deixem els terrenys plans per començar una forta i dura pujada per camins pedregosos, fins arribar al vèrtex geodèsic de Judes a 1.293 m. d’altitud, amb paratges totalment inhòspits. En desviem al poble del mateix nom, amb una desena d’habitants, està desert i necessitàvem avituallament d’alguna classe, portàvem algun fruit sec  i barretes, però no era suficient per saciar-nos.

En assentem a un banc de pedra de la plaça i apareix un Simca 1000 prehistòric . Baixa el conductor, hi pregunta:

- Os falta algo ?

-   Si, saber si hay algun sitio para comer en el pueblo.

-   No, de donde venis.

-   De Barcelona

-  Ah!. Yo he vivido 25 años en Martorell, trabajaba en la SEAT. Ahora estoy   jubilado i me he trasladado a este que es mi pueblo.

-   Esperar un momento que ja vengo.

Passen  uns moments, apareix altra vegada amb el cotxe i ens diu:

-          Como sois catalanes, os traigo esto

Obre la porta, treu una pota de pernil sencera, un pa de pagès, tomàquets, oli, sal i un ganivet. L a bota de vi, se l’avia descuidat i la va anar a buscar.

D’aquells moments  no vam fer fotos, la imatge va quedar gravada per sempre a les nostres memòries.

Vam seguir pedalant sobre els 1.200 metres, entre garrics i alzines,  anem perdent altura fins Luzón. Comença aquí un camí per l’estret vall del riu Tajuña, entre una espessa vegetació i grans arboredes fins Anguita i ja per carretera entrem a Alcolea del Pinar. També en un parador de carretera hem trobat allotjament. La etapa ha sigut espectacular en tots els conceptes, gaudint d’un extraordinari dia de btt.




7ª ETAPA.- ALCOLEA DEL PINAR - TORIJA


No va ser així la nit, sobre les tres de la matinada, l’estrèpit infernal i constant de un camió frigorífic que ha vingut a pernoctar exactament sota la nostra finestra, amb els motors engegats.

Hem passat la “nit del lloro”, es a dir quasi sense tancar l’ull. Ho hem compensat amb copiós esmorzar a barra lliure.

Estem en plena Alcarria, hem arribat a Sauca, entrem per un camí que serpenteja entre un espès bosc  d’alzines, acabant per endinsar-se per un estret congost de parets granítiques, fins remuntar dalt el Parque Natural del Barranco de Rio Dulce.

Avui la temperatura ha baixat considerablement, no anàvem preparats per tant fred. Emprenem una baixada cap la preciosa vall del Rio Dulce,  estem somniant un lloc per reactivar-nos, darrere un turó veiem el poblet de Peregrina, on a l’únic  bar, al costat de la carretera entrem a refugiar-nos i entrar en calor. La bona sorpresa va ser total, tenia sobre la barra una olla de caldo calent, que vam acabar sense deixar gota. Recuperats, anem cap les goles del Riu Dulce, d’aigües extraordinàriament cristal·lines, dins uns paratges encisadors.

Seguim el curs del riu fins  Vilaseca de Henares, on canviem de vesant,  anant a la del riu Badiel, que ens portarà a Valdearenas. Aquí el camí comença a pujar de forma sobtada durant uns quatre quilòmetres infernals. A mitja pujada ens girem i la Cristina no venia, desfem el camí i tornem enrere, La trobem asseguda en una pedra, la bici llançada al mig  d’un camp d’ametllers i ploriquejant;

- no puc més, no tinc forces per arribar dalt

-  si que pots, descansa, beu aigua i menja alguna cosa.

Anem a buscar-li la bici i aquí va treure tot l’orgull

-          A mi ningú em porte,  ni toca  la bici, encara que estigui morta.

Uff!, vam callar i esperar que es poses en marxa per ella mateixa, que va ser ràpid, em sembla que aquell moment d’orgull, l’hi van remoure totes les forces.

Ja dalt del pla, entre camps recent segats, resseguint la via de servei de l’autopista arribem a Torija. No mes entrar al poble, preguntem per allotjaments, ens recomanen una casa rural, a la plaça major,  ens rep la propietària, fent gala del seu habitatge museu on ens allotjaríem.  Cada racó era una troballa, amb antiguitats de tots tipus.

Vam sopar tots plegats davant la llar de foc, amb un cuidat i acurat menjar, preparat per la mestressa.

8ª ETAPA.- TORIJA - MADRID



Vam ser tractats com a reis, en aquell semi palau medieval

L’esmorzar no va diferir del sopar, excel·lent.

Era l’últim dia i comencem be l’etapa, fa un sol radiant, que esperem ens acompanyi fins arribar a la meta enyorada.

Resseguim una pista, paral·lela a la que passarà l’AVE, ara en construcció, per anar a buscar l’ancestral Cañada Real Galiana, que va de la Rioja a Ciudad Real, camí de transhumància actualment  en ple ús, que no el deixarem durant uns trenta quilòmetres. Entrem a la Comunidad de Madrid, així ho indica un llampant rètol al mig de la important via.

Tot planejant  entre àrids camps creuem el poble de Santorcaz, on ja es comencen a veure noves urbanitzacions, senyals evidents que ens anem acostant a la capital. Pugem  una forta i llarga rampa  per la vessant del Cerro Pios León, al arribar al cap de munt, vam actualitzar i rememorar  la cèlebre frase de Rodrigo de Triana !“tierra a la vista”! al veure el nou mon, ara ens va sortir espontàniament; “Madrid a la vistaaaa”!! al veure a  la silueta de l’horitzó el retall dels edificis mes alts de Madrid. No vam fer salts d’alegria,(estàvem sobre la bici) ens vam mirar fent  el signe de victòria amb els dits i braços aixecats .

 Ja casi no vam treure el plat gros, tot era pla i en baixada. Seguim fins el residencial poble de Vilalbilla,  per pistes i camins, sortegem polígons industrials i urbanitzacions fins arribar  a Torrejón de Ardoz. Ho celebrem amb un bon “cocido madrileño” en un bar de “comidas caseras” .

Entrem a la gran  selva urbana,  vorejant  la  N-II. Sense entrar al cor de la gran ciutat, fem com a final de viatge ,  la central de Europcar, per ser pràctics i no perdre el temps circulant entre aquella jauria del tràfic. Desmotem les bicis, ens dutxem als vestuaris dels empleats, carreguem la furgoneta que havíem llogat i en sis hores arribem a casa, el trajecte que havíem gaudit durant una setmana.

Va ser un triomf compartit dels tres expedicionaris, que vam saber assumir les penes i glories, sense cap ensurt, a pesar  dels  contraposats caràcters  de cadascun.  Per mi, va ser un plaer aixecar un mapa i veure amb satisfacció com poc a poc, es va ordenant sobre el paper les formes  essencials d’un paisatge desconegut que anem 
trepitjant: “aquell riu... aquest turó...davant d’aquest altre...aquesta muntanya està més al nord...” i que en un dia vaig somiar fer.

La forta amistat conquerida, perdura molt estretament al dia d’avui. 

RESUM DEL VIATGE:      726  kms    10.714 denivell   Altitud max.  1.352   Mija 100 kms diaris  12 punxades

REFLEXIONS

Que difícil es narrar un viatge i descriure un riu amb la seva extensió, de tal manera que ressalti, en el text, detallant aquell recòndit racó on hi va haver un esdeveniment significatiu i volies plasmar amb tota la seva realitat, com si el volguessis immortalitzar i immobilitzar en un retrato.