.header h1{ text-align: left; }

RUTAS REALIZADAS

RUTAS REALIZADAS
RUTAS REALIZADAS

miércoles, 19 de junio de 2002

DUNKERQUE-PARIS-BARCELONA EN BTT "Meridiano Verde"

Powered by Wikiloc
Powered by Wikiloc

En el año 2.000 se celebró el segundo centenario del mesuramiento del Meridiano que une Dunkerque-Paris-Barcelona, labor que en el año 1.792 realizaron los astrónomos Jean Baptiste Delambre y Pierre-François Méchain y que sirvió para establecer el sistema métrico decimal (metro). Dicha celebración se efectuó el 14 de julio del 2000, con una comida campestre simultánea y multidinaria por todos los pueblos que pasaba el meridiano, con plantadas de árboles en su recorrido.
Esta línia imaginaria que cruza Francia de norte a sur, pasa por 337 municipios franceses y 28 catalanes, hasta llegar a El Masnou (Barcelona) y siguiendo hasta Mallorca.
En nuestra modestia nos unimos al homenaje dos años más tarde, siguiendo el recorrido en bicicleta de montaña.
Junto con Pere, Rubén y Albert , partimos de Dunkerque el 19 de junio de 2002,ciclando el tramo francés y en el año siguiente el catalán, siendo una de las experiencias más gratificantes de nuestros viajes en bicicleta.



VER RUTA WIKILOC


Placa conmemorativa del evento



Salida desde Dunkerque. Linea del Meridiano



Reportaje fotográfico del viaje



HISTORIA D'AQUEST ATEMPORAL VIATGE









            Un bon dia, als principis dels anys 2.002, em truca en Pere, organitzador de mil sortides i aventures, per  parlar d’un  projecte, ja que s’ha assabentat que a França hi ha hagut un esdeveniment important i que necessitava algú per comentar -ho
                  L ’endemà ens veiem, i m’explica:
                  Que a  l’any 2000 es va celebrar el segon centenari del mesurament del meridià que va de Dunkerque a Barcelona(Masnou), tasca que entre els anys 1790 i 1798, els astrònoms Jean Baptiste Delambre i Pierre-François Méchain , van intentar establir una mida universal per tal d’unificar les mesures utilitzades fins al moment i proposar al món una unitat de referència universal. Van començar una gran aventura, recorrent i mesurant planes, turons i muntanyes des de Dunkerque a Masnou, amb el fi de determinar la 40 milionèssima part del meridià terrestre, mitjançant triangulacions successives i mesures preses des de punts elevats: cims, torres i campanars, que va servir per establir la mesura universal del metro i el sistema mètric. 
                   que en commemoració de l’esdeveniment, el 16 de juliol del 2000, es varen fer als 337 municipis de França, que toquen el meridià, una sèrie d’actes de tot tipus, sent el més significatiu la plantada de milers d’arbres al llarg d’aquesta línia imaginària que travessa el país de nord a sud i entra a Catalunya per Prats de Molló, passant per 28 Municipis de les Comarques del Ripollès, Garrota, Osona, Vallés Oriental i Maresme, per endinsar-se fins a Mallorca en el punt de El Masnou.
                  Em comenta que dos amics nostres, un any abans , varen crear i traçar la ruta catalana, des dels Pirineus a El Masnou, ja que ni a França ni a Catalunya hi havia res escrit, i em pregunta:
             - ¿I per què no fem nosaltres el tram francès?
                   I  com que la gent del pedal ens agrada experimentar sensacions noves i a la vegada assumir reptes, em va semblar genial,
                   - Ja pots comptar amb mi !
                   Em va contestar:
             - Collonut!, buscaré dos atrevits més per acompanyar-nos. Ja et diré el dia de                                            sortida  i els medis logístics.             
                    Sense grans preparacions prèvies i després d’una setmana en Pere em diu:
              - Divendres 19, ens trobem a l’Estació de Sants, a les 9 del vespre per agafar el Talgo        
               cap a París. Porta la bici desmuntada amb les rodes lligades una a cada costat del
               quadre i una petita bossa per la roba i estris personals, per acoblar en suport sota   
               el seient.
              - Serem quatre, he trobat els dos que faltaven . Ja te’ls presentaré al tren
              Fet i dit, amb l’única ajuda d’unes grans dosis d’entusiasme, il·lusió, esperit
aventurer i un mapa de França, escala 1x100.000, al que hi fem una ratlla vertical, resseguint la del meridiàde Dunquerke, París, Carcassone, Masnou
                   Ens trobem els quatre a l’hora prevista a l’estació del tren, ens presentem       personalment en Pere, l’Albert, en Rubén i jo.  Amb els  dos últims no ens coneixíem, ara son dos dels meus millors amics i hem compartit moltes aventures fins avui.
                   Pugem al tren Talgo, amb les bicis  desmuntades i la bossa, l’únic que teníem previst i assegurat eren els bitllets,   distribuïts en dos compartiments amb llitera per dos persones, on també  havíem d’ encabir les bicis amb aquell minse espai,  que per sortir i entrar s’havia de fer malabarismes.
                   Una vegada acoblats al departament on havíem de  fer nit i  abans d’encabir-nos per no sortir, vàrem anar al vagó restaurant i fer  una  xerrada general del projecte,  amb sopar de benvinguda i brindar amb cava per celebrar i començar en bon peu el que havia  de ser una extraordinària aventura. Dos hores, vam trigar en muntar-ho tot, fins que ens feren fora del vagó. Contents i il·lusionats ens introduïm a les lliteres. Entre trontolls, aturades i trànsits pels passadissos, no vaig tenir prou calma per dormir, si vaig aclucar l’ull, sospito que el cor estava despert. El viatge va ser una mica pesat, però amb el sol , que no trigà en sortir, revingué l’entusiasme que portava dins.
                   les vuit del matí arribàvem  a Paris “Gare de Lyon”. Vam canviar de tren i estació per anar a Dunquerke i falten  unes 4 hores per la sortida . Per matar el temps, muntem les bicis i ens anem al Institut Geogràfic National , per si trobem algun mapa o guia, amb resultats negatius, seguim pels carrers pedalant fent una ràpida visita turística, fins arribar l’hora d’agafar el tren d’alta velocitat que ens portarà al nostre punt de partida.
            L’estació es la “Gare de Lyon”,  arribem a unes andanes desèrtiques,  els vagons estaven quasi vuits i en molt escassos passatgers. Ens apropen a pujar  i el revisor ens diu que no podem embarcar les bicis, que està prohibit amb aquest tipus de transport. Ja està tocant el xiulet de sortida i ell negant-nos la pujada, en Pere amb el seu francès d’acadèmia, el convenç argumentant que vàrem comprar els bitllets a Barcelona i ens digueren que hi anava inclòs tot l’equipatge, ens  va veure tan desesperats, que obre els departaments de primera i ens posa les bicis sobre els seients, però nosaltres a la tercera classe.
                 En el curt trajecte, per la gran velocitat en que ens estaven desplaçant, vam tornar a  reflexionar  sobre el que anàvem a fer, sense cap guia, encara no hi havia GPS, ni referencies de res i havíem de fer més de 1.400 quilòmetres, serpentejant pel costat d’aquesta línia,  pensant que som els primers en realitzar aquest trajecte tan singular. Vam utilitzar  la tècnica de que “ que preguntant es va a Roma” i com que havíem d’ enllaçar poble per poble per camins rurals i secundaris, sense apartar-nos gaire de la ratlla vàrem aprendre  en francès la frase del viatge:
“si vous plait, pour aller à la prochaine  ville  par la petit route” i no ens va fallar.
           Baixem del tren a Dunquerke (Bèlgica), sobre les dues del migdia, sense canviar-nos, ni perdre temps,  pugem a les bicis per anar a trobar  el punt zero i de partida, després d’algunes voltes el trobem, està situat en una platja de una zona portuària de l’Atlàntic, on els americans varen desembarcar a la 2ª Guerra Mundial. Una ratlla blanca pintada al terra es el punt de partida.
Allà mateix ens posem l’equipatge ,  afinem les bicis i immortalitzem el moment amb una foto:
Es una tarda grisa del nord, ens dirigim cap el centre de la ciutat, entrem al parc Petite-Synte, envoltat d’un estany. Com si haguéssim fet la descoberta del segle, veiem un monòlit commemoratiu que hi posava “La Meridienne Verte”  i una plantada d’arbres, era el que estàvem buscant i desitjant veure per tenir alguna referencia del que anàvem a fer i la nostra ressenya de partida oficial
                Doncs ja hi som!  Ens costa una mica encarar la direcció i sortir de la ciutat. Una  vegada ho hem vist clar, plat gros i a fondo per carreteres, carreteretes i camins plans com la mà, però sense cap interès,  hem fet uns 40 quilòmetres fins a Bourboug, on fem la primera parada i fonda, en una pensió on també  sopem. Es pot dir que ha sigut una tapa de transició.

            És el segon dia, ja reposats dels tràfecs del dia anterior sortim per un  terreny que segueix sent pla. Comencem a enfangar-nos en uns boscos foscos i frondosos, que en sortim com podem, per endinsar-nos en una reserva ornitològica entre llacunes . El dia també és fosc i amb molta humitat, amb remull i zones quasi plovent, envoltats de petits canals que anem passant  amb l’ajuda de petites barcasses, no hem pogut resistir en quedar-nos  a dinar en aquests  idíl·lics  paratges, on al arrancar després del àpat perdem l’orientació i la manera més fàcil d’agafar el rumb és seguir uns 25 quilòmetres pel  camí de servei al marge del  canal navegable de Neuffossé, on ens creuem amb grans vaixells fluvials, retrobant el camí a Aire Sur  le Lys, per arribar al tard a St.Pol Sur-Ternoise.

                 Tercer dia de camins interminables entre camps de cereals, dinem a Amiens al peu mateix de la monumental i impressionant càtedra
Durant el dia hem passat per una cinquantena de poblets rurals, tots ells enjardinats i ben cuidats, però totalment fantasmes, per la dificultat de veure alguna persona als carrers. Ja estem adaptats als horaris de França, a 6 tenim que estar aposentats al lloc d’arribada, avui no trobem hostatges i ens tenim que desviar del Meridià,  una àrea de serveis, entre Clermont i Agnetz,ens ha salvat el dia i posem fi a aquesta etapa de 147 quilòmetres.

          De bon matí i per començar el quart dia, ens endinsem en l’espectacular bosc Domaniale de  i al sorHez, se’ns fa fosc per l’espessor del arbrat que impedia que entrés el sol , l’ombra i la humitat ens ha deixat gelats, al sortir quedem enlluernats, portem equipatge de rigorós hivern.
               Ja comencem a veure a l’horitzó la silueta de Paris  i tenim dubtes per on entrar. Sort de trobar uns ciclistes francesos que ens orienten i acompanyen, fins a deixar-nos encarats, per enfrontar-nos a la jungla de la gran entramat urbà. Després de creuar varis barris perifèrics, ens presentem en  ple cor de la ciutat: Pl.de la Concorde.
               Entrem en un hotelet anomenat Continental, que no era dels més cars ni dels de més elegància, l’únic inconvenient que no acceptaven bicis, que vam haver d’entrar per un ascensor secundari, despistant al conserge i posar-les  a les habitacions.
               Després d’una reconfortant dutxa,  ens enfilem a peu i tornem del Sacré Coeur-Montmatre, per  relaxar-nos de la intensa pedalada del matí, d’uns 85 quilòmetres.

          Avui és diumenge i és un bon dia per fer una visita turística en bici per París, abans de seguir la nostra ruta per cinquè dia.
               Pedalem per l’ Arc de Triomf, Torre Effel, L’Opera, Invalides, Notre Dam, etc.
               Ens posem a l’asfalt per enfilar la sortida, que ho fem en relativa facilitat, fins arribar a l’aeroport de Orly, no hi ha més alternativa que creuar-lo per un túnel de llargues dimensions, amb un trànsit endimoniat, que després de varies deliberacions ens hi posem i en sortim vius, portant encesos els pilots de llum, davant i darrere  amb intermitència per fer-nos veure en mig d’aquell batibull de cotxes. Per fi veiem la llum de la sortida i comencem a deixar el paisatge urbà, per començar a trobar un terreny ondulat i verd, ple de rius, envoltats de boscos que cobreixen els camins. Aquí hem deixat el plat gros, apareix el plat mitjà  i a pujar pinyons. Bellegarde es el punt on acabem, després de 134 quilòmetres.

           ÉS el sisè dia i matinem molt, després d’una hora de pedalar creuem el “Massis de Lorris”, envoltat de boscos. Estem en la zona del Loire i de castells, a Solly visitem el seu, que és esplendorós i on vam organitzar un inesperat espectacle: Estàvem asseguts al voral del fossat que envoltava el castell, ple d’aigua, quan un casc i unes ulleres que havien deixat sobre aquell mur, van caure a sobre  l’aigua a uns 5 metres, ja ho donàvem per perdut per la inaccessibilitat  del lloc, quan en Rubén ens va fer una demostració d’escalada lliure, reptant per la paret fins arribar al nivell de l’aigua i rescatar els objectes, el que va provocar l’admiració i els aplaudiments de la infinitat de turistes que van seguir l’actuació.
               A mesura que anem fent quilòmetres , seguim creuant poblets, la bellesa del paisatge es va incrementant, a l’ igual que la duresa del traçat. Després de 151 quilòmetres arribem a Chateneuf Sur-Cher, ens allotgem en un “hotel” molt singular i no de molt bona reputació, docs a la nit era un pujar i baixar de gent, com el terra era de fusta i els llits grinyolaven  vam tenir concert tota la nit.

               És el sèptim dia que pedalem i seguim els tobogans, que pugen i baixen. Passem per unes zones de grans explotacions agrícoles.
!Al·leluia!  avui hem vist el primer indicador de la “Meridienne Verte” pel camí, construït en aquella commemoració. Parada i fonda a Mainsat, regentat per un espanyol, que ens obsequia amb una gran paella per sopar.
                 Vuitè dia. Després d’una dificultosa digestió del dia anterior, ens toca començar pedalant dur i pujant, no sabem el que ens espera, estem a la “França profunda” i no hi ha un pam de pla. Hem fet uns nou colls d’uns desnivells bastant gruixuts, això si, recompensat per una baixada  inexplicable  d’uns vuit quilòmetres, sobre una panoràmica d’infart. Fem nit a Mauriac, després de 127 durs quilòmetres.
                Novè dia. Com que ahir vàrem acabar baixant, doncs avui a pujar de bon matí. Seguint la mateixa tònica tot el dia per paratges insòlits, fins a Conques, lloc d’acollida als peregrins europeus que fan el “Camino de Santiago”, ens hem hostejat a l’Abadia. Va ser una nit de llamps, trons, roncs i vent, estàvem en una cel·la de lliteres, on érem uns 20, les finestres sense vidres i copejant d’un cantó a l’altre acompanyat d’un intens concert   de roncs, no vàrem aclucar l’ull en tota la nit.

                Desè dia.-Per a temperar-nos d’aquella nit infernal, ens aixequem a les sis del matí, per anar a  escoltar els cants gregorians de matinada que feien  el monjos al claustre i una vegada relaxats  i plens de pau,  esmorzem  al seu menjador.
              Vam engegar plens de força pel vell mig  de la vall del Tarn, per una camí estret i asfaltat, entre muntanyes, seguint sempre el curs del riu. A les bardisses dels horts vora les sèquies hi ha codonyers en flor a l’espera de la tardor. Als bancals que pugen les vessants de les muntanyes, hi ha cirerers, pomers i altres fruiters, als que no hem pogut resistir atacar-los i collir fruita per avituallar-nos. Estàvem  a punt d’ iniciar l’ascensió a dos colls de infausta pendent, el primer d’uns 5 quilòmetres i el segon d’uns inacabables 9, arribem dalt petats. Sort vam tenir del nostre furt, aquells fruits ja  els teníem als peus, tenim que tornar a esmorzar, aquesta vegada amb formatges del país, trets d’una botigueta.
              Estem pletòrics, però a la vegada excitats veient la rampa que se’ns presentava al davant . Una vegada dalt, i pel costat d’un riu blau, d’aigües transparents ens guiarà fins arribar al pont sobre el riu Tarn d’entrada a Ambialet, pintoresc poble situat d’alt d’un turó sobre la península que forma el meandre del riu .Seguint el mateix curs  arribem a Villefranche d’Albigeois, l’hoteler es un altre espanyol de Murcia. Avui hem fet uns 117 km.

                  És l’últim dia i esperem arribar a la meta desitjada, comencem tranquils, però s’acaba aviat, un indicador senyala una rampa del 22%, ens hi posem i la pugem, uns en més dificultats que altres. Anem seguint, a la vora del camí, en un racó ombradiu, cau una discreta cascada esquitxant sobre un gorg d’aigua transparent com un mirall, un company baixa de la bici i no pot resistir la temptació d’entrar-hi per remullar-se, darrere d’ell els altres tres de cos sencer, que va servir per refrigerar-nos i apagar el sol de justícia que estava caient
                  Tot seguit anem vorejant  el “Parc Naturel du Haut Languedoc”, fins arribar a Mazamet, on reprenem forces, per atacar la pujada de 19 quilòmetres al port de la “Montagne Noire”, seguit d’un descens de 25 km fins arribar a Carcassone. Hem fet uns 125 kms.

                  Acabem amb molta satisfacció, a l’haver aconseguit el repte, que vam començar d’una manera incerta i d’una forma rudimentària, molt diferent de la que estem fent ara, amb tanta tecnologia, tracks, GPS, mòbils, aplicacions, reserves hoteleres, assistències, etc,

                    La il·lusió de quatre persones van suplir tot aquesta logística i el mes important, es l’amistat que va néixer i que està perdurant.

Varem fer un total de 1.274 quilòmetres, una mitja de 115 diaris, creuant 337 municipis







                                                                              


















No hay comentarios:

Publicar un comentario